Ballaven el Black Bottom

Per Àngela Sánchez Vicente

De les darreres novetats que ens han encisat per la seva veracitat, el seu caràcter i la seva forta crítica social a una època de foscor ha estat la novel·la que avui us volem presentar.

L’autor Joan Rendé ens presenta una obra que de ben segur és especial per ell per la forta vinculació amb la historia que ens explica però alhora us volem recordar èxits seus com “Sumari d’homicida”, “Llibre de figuracions”, “El barber violador”, “La pedra a la sabata”, “Un dimarts” i “els anys de la serp”.

Sento una forta responsabilitat a l’hora d’escriure les meves opinions desprès d’aquesta gran lectura per dos factors. 

El primer és que quan tens a les mans una obra escrita pel primer director de l’escola d’Escriptura i Humanitats de l’Ateneu Barcelonès saps que ha rebut tantes opinions i crítiques que la originalitat pròpia queda sempre minsa i en segon lloc només us en vull fer un breu dibuix ja que l’he gaudit tant que m’agradaria molt que vosaltres mateixos la desgranéssiu i la gaudíssiu.

A Ballaven el Black Bottom ens trobem amb la família dels Masdéu en un moment tranquil i acomodat sota la dictadura de Primo de Ribera.

Són catalanistes moderats, treballadors aferrissats i amb el cor que els batega per les noves corrents artístiques i els aires de modernitat que es respiren a la ciutat de Barcelona.

En Joan Masdéu, el protagonista de la aventura sent com un força l’atrau cap al jazz, al culte pel cos i a l’esport, la disciplina, els grans líders i sobretot per la nàutica.

Ell vol ingressar a la marina però tots els seus somnis trontollaran amb l’esclat de la Guerra.

La Guerra ho canvia tot i ho tenyeix tot de gris melangia.

Totes les seves certeses, les seves passions, les seves decisions es veuen afectades pel context polític i social però té la fortalesa per renéixer de les penombres i cercar de nou la seva llum.

Gràcies a Proa ens retrobem amb un dels grans mestres de les lletres i aquest cop amb una obra que té un alt potencial didàctic i reflexiu sobre l’esser humà davant l’adversitat i el sentiment d’individu enmig d’un col·lectiu.

No ho dubteu més! 

És una obra perfecte per aquest hivern!

Cupido tiene las alas de cartón

Se acerca San Valentín y por ello queremos presentaros la última novela de Raphaëlle Giordano, autora que conocimos con “Tu segunda vida empieza cuando descubres que solo tienes una” y que hoy nos trae un título perfecto, Cupido tiene las alas de cartón.

La portada de esta novela que nos presenta Grijalbo dice mucho con pocos elementos, flores, mariposas, un corazón rojo de papel y una mujer que parece caminar entre las nubes, quizás cupido sea una mujer o es el amor que nos hace volar, quien sabe… aunque su respuesta quizás la encontraréis entre sus páginas.

Estamos delante de una novela romántica pero a un nivel diferente, no se trata solo de la relación entre dos personas con un amor correspondido, que también está, sino que va un paso más allá.

Vamos a vivir la historia de Meredith y Antoine, un amor que según nuestra protagonista necesita un paréntesis para descubrir si realmente esta relación va a funcionar y para ello deben separarse, así que en capítulos intercalados veremos la vida de cada uno de ellos y la de Rose, un personaje secundario que le da luz a esta obra de teatro donde los focos iluminan a sus personajes hasta que se reencuentren en el centro del escenario.

Esta historia nos presenta una profundidad poco usual en la novela romántica, yo la veo más como una historia de superación, de lucha incluso contra uno mismo y sobretodo de aceptación.

Incluso el propio autor al final de la historia nos invita a crear nuestro propio Organizador del amor y sus cinco fases, fases que Meredith caminará para descubrir si ella misma es su peor enemigo en el amor o si por el contrario todo está bien.

Empezaremos con “Entre yo y yo” donde cada uno ha de aprender a quererse a sí mismo, “Entre yo y el otro” que nos invita a comprender al otro, “Entre yo y el mundo” para poder descubrir nuestro camino vital, “Mis decisiones” donde apuntar tareas pendientes o deseos que queremos realizar y para terminar “Mis resultados y victorias” un punto muy personal que ayuda a llegar más lejos.

La trama no es tan simple, hay todo un complejo entramado y personajes secundarios que le dan una chispa especial a la trama, del mismo modo que me gusta mucho que no sean capítulos sino escenas.

La prosa de la autora es fresca, dinámica, vital, como una llama de esperanza en un futuro mejor, no hay grandes giros argumentales complicados sino que todo fluye de una manera natural, es como el agua de un rio, siempre es agua pero no siempre es la misma.

¿Cómo sobrevivirá el amor a un día de dos años, cuatro meses y seis días? Si queréis descubrirlo esta es vuestra historia.

Aquí os dejo sus primeras páginas y sus primeras dudas…

Escapisme

Avui us volem presentar un home amb lletres a la sang tant en la seva vessant d’editor a “Llibres del delicte” com a escriptor amb novel·les com: “Independència d’interessos”, “Els silencis dels pactes”, el seu relat a “La reina de diamants”, “Contra l’aparador i “Temps de rates” amb la qual va guanyar el VIII Premi Crims de Tinta.

Els amants de la novel·la negra segur que ja sabeu que estic parlant de Marc Moreno, un home lluitador, emprenedor, apassionat amb allò que fa, capaç de descobrir bona literatura a primer cop d’ull, generós i si m’ho permet, una gran persona amb totes les lletres.

Escapisme és la seva darrera novel·la publicada per Més llibres, un títol molt adequat per resumir el que aquesta trama fosca i amb ànima negra ens vol transmetre.

Abans d’entrar a la trama voldria comentar la portada, una imatge que s’adequa molt bé al seu títol, un home jove, lligat, atrapat, encadenat, sense escapatòria... però el que m’ha cridat més l’atenció és com se li ha eliminat el rostre, la identitat, el seny, com si s’hagués volgut portar a l’anonimat de molts joves que per desgràcia es podrien veure reflectits en el nostre protagonista.

L’Aitor és un personatge egoista, sense estudis ni aspiracions, un jove que veu passar els dies al carrer amb els amics, o el que ell creu que són amics, mentre la seva vida és un desastre absolut, però ja li està bé. És un personatge en una espiral tràgica i  asfixiat per la vida. En resum i com diu l’autor és un “loser”.

El seu pare els va abandonar fa molts anys, era drogoaddicte, el seu germà “el conejo” és un bala que només apareix per casa per demanar diners a la seva mare i aquesta no pot estar per ell ja que ha de treballar netejant cases. Una família absolutament desestructurada on realment ningú sembla estimar a ningú.

Tot anirà a pitjor quan la mare cau, o no, per un balcó mentre feia una neteja, a partir d’aquest moment l’Aitor començarà a pensar que fer si la mare es morta, encara que sembla tot un milhomes no pot ni entrar a l’habitació de l’hospital per saber com està. 

A partir d’aquest moment sentirà que està realment sol i que vol quelcom més, intentarà solucionar la seva vida amb uns plans absurds i rocambolescos que el portaran a un desenllaç poc esperat.

Tota aquesta situació succeeix a la Verneda, un barri que es transforma en protagonista de la mateixa manera que el lapsus temporal que ens emmarca en els atemptats de les Rambles de  Barcelona.

Fins aquí el que us explicaré de la trama, totes les respostes a les preguntes que queden a l’aire les trobareu entre les seves planes.

M’agrada el narrador omniscient, el vocabulari de carrer adaptat a la situació, el retrat dels personatges i dels llocs del barri, la crítica social d’un barri i d’una joventut perduda al carrer i la relació familiar.

La prosa és addictiva, manté un tempo pausat fins que l’Aitor comença a pensar i a tenir idees més o menys encertades on el tempo accelera una mica i el lector passarà de la tragèdia a somriure una mica, no està acostumat a gastar cervell.

Que dura i cruel és la solitud, però potser el seu final sigui inesperat.

Només us puc recomanar que el llegiu. M’ha captivat. No tot el negre ens porta a la sang i fetge, hi ha el negre de l’ànima que pot ser molt més violent.

A l'amic escocès

No és cap secret si us dic que la darrera obra de Maria Barbal és totalment impressionant, simplement intentaré destacar-vos unes quantes idees per tal que us llenceu a la seva lectura!

De la seva amplia bibliografia encara ens encisa la vigència i la bellesa estilística de “Pedra de tartera” i d’altres obres destacades com “Càmfora”, “Carrer Bolívia”, “País íntim”, “La pressa del temps” i “En la pell de l’altre”. 

Si algun fet és constant en les seves obres és la gentilesa d’apropar-nos a territoris que desconeixem d’una manera molt directa i descriptiva juntament amb l’habilitat de trenar unes trames que ens atrapen gràcies a uns personatges que són molt treballats.

A la seva nova obra A l’amic escocès trobareu una amistat entre dos homes ben diferents que a pesar dels conflictes bèl·lics i personals que han viscut sempre tenen un moment per recordar i remarcar la figura de l’altre en la pròpia vida.

És entre humans que ens humanitzem i per mostra la amistat d’en Benet Enrich i del seu amic escocès George.

Són pols oposats i arriben a la Guerra per motivacions ben diferents però sempre admiren la fortalesa vital de l’altre.

La vida els portarà a cadascun a viure un temps i unes vivències ben particulars que compartiran de nou quan trenta anys més tard el destí els torni a reunir.

En un vaivé de records i de la pròpia explicació de la vida de cadascun d’ells veurem com la guerra afecta a qui la lluita i a tota la família que els envolta.

En Benet des de ben petit ha viscut als Pirineus i abandona el seu somni artístic per la Guerra i també sacrifica el seu amor amb l’Elvira. És com si la Guerra li hagués pres tota la seva llum.

En George, per la seva banda, esdevé periodista del Daily Telegraph.

Ambdós marcats per tan durs esdeveniments però agraïts per l’amistat que els va unir a l’hospital recorren els anys trenta i setanta de manera analítica i crítica.

És emocionant i emotiu veure com una amistat en masculí pot créixer tant i basar-se en valors tan bons com la lleialtat, l’admiració i la entrega.

Les circumstàncies els uneixen i les seves vides s’entrecreuen per les ferides viscudes.

Una gran oda als supervivents, als que han patit guerres i a la generositat i caliu que es crea entre humans quan es passen adversitats.

Amb personatges que clarament fan un homenatge a Pedra de Tartera podem gaudir d’una nova obra de l’autora tenyida de clarobscurs i d’una amistat ben profunda.

Voleu conèixer a aquests amics? Voleu saber que ha estat de les seves vides i de les persones que estan al seu voltant?

Només llegint-lo gràcies a labutxaca us podreu retrobar amb una de les plomes més importants de les lletres catalanes.