Angle Editorial ens presenta la primera novel·la de Mick Kitson, un autor novell amb la
màxima d’ensenyar quelcom amb la seva prosa.
El refugi es presenta amb una portada marcada
en blanc i negre on l’atenció es centra en la mirada d’una nena, una mirada
decebuda, trista i alhora ferotge.
Les
nostres protagonistes són la Sal, de tretze anys i la seva germana Peppa de
deu.
La
Sal ha matat a la parella de la seva mare, en Robert, un home que ha abusat
d’ella sexualment des dels cinc anys i que ara ha posat els ulls en la seva
germana petita, un fet que no la deixa viure i encendrà un interruptor intern
per sobreviure.
Sap
com viure al bosc, ho té tot preparat només ha d’agafar a la seva germana de la
mà i marxar cap a un lloc on els adults que fins ara li han fallat no les
trobin ni les pugin separar, un lloc segur lluny de la civilització i de les
noves tecnologies on la Sal pugui redimir el seu pecat i trobar un lloc segur
per a totes dues.
Així
se’ns presenta el final de la infantesa, la força de l’amor entre germans i el
poder curatiu de la natura.
Aquesta
historia està explicada en primera persona per la Sal, una veu forta, capaç i
que ens portarà moltes vegades a dubtar de la seva edat per la maduresa que
mostra. Creu que les seves emocions i sentiments no existeixen, fet que es
contradiu amb els seus actes a cada pas del camí.
Tot
i que la Sal és una víctima l’autor la presenta com una nena competent,
salvatge i alhora vulnerable, un caràcter complementari al de la seva germana.
Aquest fet m’ha portat a valorar que la veritable protagonista d’aquesta
novel·la és intangible, la relació de les germanes i la por per ser separades
és el veritable motor de la historia.
Certament
que en el seu camí trobaran persones que les voldran ajudar i en aquest cas
hauran de decidir si confiar o fugir.
Una
trama amb un final comprensible i lògic però que m’ha deixat amb l’espineta de
que en certs moments la vida és poc justa.
La
prosa de l’autor és càlida tot i que ens farà vagar pel desert escocès de les
highlands, les seves descripcions són molt detallades i la construcció dels
personatges de les nenes és impecable, resulta molt senzill sentir una gran
empatia amb elles i patir la seva fugida.
Una
historia que comença amb un xiuxiueig i que acaba creixent fins a ser un crit
tronador.
Part
d’aquest mèrit li hem de concedir a en Jordi
Martín Lloret i a la seva magnifica i acurada traducció.
Aquí
us en deixo un tast i una pregunta: Què faríeu per protegir a la persona que
més estimeu?
