Per Àngela Sánchez Vicente
És una obra tan humana, sincera, profunda, reflexiva, intimista i alhora amb una gran evolució i creixement que aconsegueix tocar la fibra i fer que ens replantegem la vida en si.
Una de les finalitats més boniques de la literatura és canviar-te les estructures, obrir debat, crear-te un dilema i fer-te pensar. Aquesta novel·la és ben bé una lliçó de vida per tots i des de la seva premissa ens convida a viure més serenament i més feliços essent conscients de la pròpia existència.
A L’últim agost a Barcelona coneixerem a la Gala i l’acompanyarem a la seva metamorfosi.
Ella ha perdut, està perdent i s’està perdent... Només cal que trobi la brúixola adequada i es trobi a ella mateixa i faci les paus amb el passat encara que mai mes pugui ser la mateixa.
El somni de ser mare s’interromp abruptament quan té un avortament al seu quart mes d’embaràs i s’adona també que la unió que tenia amb el Joan deixa de tenir sentit.
Una altre noticia fatídica que la sacsejarà serà la trucada de l’Hug, l’únic home del que s’ha enamorat i que li informa que s’està morint.
Amb tot aquest coktail fosc i tenebrós al cap ella deixa de ser ella però decideix acompanyar al seu ex en els darrers mesos de la seva vida.
No és un camí fàcil i menys amb el dol que està fent però l’amor que els unia l’empeny a estar al seu costat incondicionalment.
En aquesta obra que brolla de la ploma sensible i esperançadora de l’Anna Gurguí ens trobem amb una obra que reflexiona sobre una de les preguntes més importants que sempre tenen alerta als humans.
La finitud inquieta i alhora turmenta. Com s’ha de reaccionar? O més ben dit, Com es pot reaccionar?
El dolor de la Gala la obligarà a créixer i canviar. No pot negar que aquestes cicatrius l’acompanyaran sempre però ha de seguir el seu camí de la vida.
Com ho podrà fer? Tornaran els seus llavis a esbossar un somriure?
Només si llegiu la novel·la que ens ofereix Columna ho descobrireu.
És una obra imprescindible que ens convida a reflexionar sobre els sentiments humans que guardem sempre en la caixa d’allò innombrable o que no volem sentir des d’una veu propera i molt curosa.
