Avui ens
retrobem amb la ploma sensible i alhora àcida de la Marta Romagosa.
Ja
ens va encisar amb “Tots els noms del desig” i amb “22 homes i un desig” i ara
torna amb un nou recull de relats que semblen realment contes per a adults per
abans d’anar a dormir.
Ara,
amb una gran càrrega emocional i reflexiva ens presenta tretze històries on la
bellesa d’allò quotidià esdevé extraordinària i digna de lloança. La bellesa i
la intimitat interpel·la d’una manera especial a tots els protagonistes.
Cada
conte amb un nou gir, un nou sotrac i una nova explosió d’amor cap a la
literatura.
És
la millor manera de presentar La Polaroid i altres relats sense desvetllar-vos els petits grans secrets que
amaga i les profundes reflexions que ens convida a fer.
Les
lletres de l’autora segueixen essent subtils, tranquil·les, quotidianes,
amigables, esperançadores cap a la humanitat... La seva sensibilitat i
franquesa encisen als seus lectors.
Aquesta
és la màxima de l’autora i gràcies a Rosa
dels vents tenim una nova oportunitat de gaudir de les lletres belles i
nostàlgiques de la Marta Romagosa.
Amb una gran trajectòria
a les seves espatlles i avui exercint com a editora, presentadora i escriptora.
Com combina el seu dia a dia? Matí,
ràdio. La tarda i el vespre per escriure i estar amb la família
Realment sembla que
vostè ha nascut per comunicar. En quin àmbit es sent més còmode? A la ràdio em sento com a casa,
explico la realitat. Escrivint disfruto inventant ficció.
Com a dona treballadora
creu que hi ha realment la possibilitat de conciliar la feina amb la vida
familiar? És el gran
engany la conciliació. No existeix. En la vida real només et pots organitzar
per sobreviure.
Com creu que pot afectar
la tasca de comunicació a la manera de percebre el dia a dia d’una Catalunya
amb desitjos de canvis? La
meva feina és informar del que passa. De tot, des de totes les òptiques. Jo
encara crec en l’objectivitat de la feina periodística. No calen adjectius, ni
opinions, que cadascú ja te la seva. Cal dir les coses pel seu nom. Les
valoracions no les hem de fer els periodistes.
Posem-nos a imaginar...
Quina noticia li agradaria donar o fer-ne un debat? Fer debats de qualsevol tema que
generi més d’una opinió, quan més diferent sigui més ric és el debat. Ja he
donat notícies que havia imaginat moltes vegades: el final d’ETA n’és una.
D’altres no les hauria volgut explicar mai.
Amb les seves obres
anteriors “Tots els noms del desig” i “22 homes i un desig” ens qüestionàvem la
manera de sentir homes i dones i la manera d’exterioritzar les emocions. Creu
que en aquesta obra s’expressen de manera diferent elements com la intimitat o
la bellesa dels petits instants quotidians de felicitat segons el sexe o hi ha
tantes variables com persones? Cada
personal és un món i actua segons la motxilla sentimental que ha anat acumulant
durant la seva vida.
Quins moments quotidians
de la teva vida diària destacaries? Quan li dic adéu a la meva filla a quarts de
set del matí, quan dic bon dia són les 8 del matí en directe als oients de
Catalunya Informació, quan sopem junts a casa cada vespre i els esmorzars
llargs i tranquils del cap de setmana.
La felicitat i la
bellesa resideix realment als petits fets diaris que ens roben un somriure? Sempre
hi ha petits moments de felicitat. A vegades no ens n’adonem perquè no els
reconeixem, però si ens hi fixem bé, sempre hi són.
Hi ha algun conte amb el
que t’identifiquis? Tots tenen alguna cosa meva però cap soc jo
al cent per cent.
Hi ha algun conte que
t‘hagi costat més escriure? Sí, dels fets que em repugnen com en el
“Canvi de guàrdia”, però també són relats necessaris per denunciar coses que no
haurien de passar
Aquest cop quina banda
sonora li posaries a aquesta obra? La de la pel·lícula “Magnòlies d’acer”, sense
dubte.
A la teva llibreta
d’escriptora o al “work in progress” tens algun nou projecte en ment? T’atrau
fer el salt dels relats cap a la novel·la? Soc feliç fent contes. Crec en el poder que
tenen els contes i em fascina sorprendre el lector. En una novel.la això em
sembla molt més difícil. Però no se sap mai. Tot és possible.
Per acabar,
encara que ja ho fessis amb les obres anteriors, ens agradaria que ens
responguessis a la pregunta de la casa: Quina és la pregunta que mai no t’han
fet i creus essencial respondre? Ens la respons?
T’agradaria viure del que escrius? No. Necessito la ràdio
real perquè m’inspiri els textos de ficció
Moltíssimes
gràcies pel teu temps. Et desitgem l’èxit que mereixes!
Àngela
Sànchez Vicente
