dimarts, 16 de setembre del 2014

Entrevista Maria Barbal



Estic realment contenta d’haver gaudit de nou de la meravellosa prosa de la Maria Barbal, una de les dames de les lletres catalanes que respecten amb el seu amor al sector a un públic desitjós de noves històries.


De la mà de Columna a la seva darrera novel·la titulada En la pell de l’altre podem gaudir d’una gran historia a més d’un rerefons esplèndid sobre allò humà que ella dibuixa amb la subtilesa d’una ploma i el foc que et mostra una nova manera d’enfocar la vida i entendre reaccions i el que és en el fons la naturalesa humana.

Avui estem d’enhorabona doncs podem gaudir de les paraules de la pròpia autora:

Des de “Pedra de tartera” que et seguim novel·la a novel·la i relat a relat però quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant? Tenia trenta anys, la vida laboral i familiar plena, i em vaig adonar que necessitava explicar-me millor una història traumàtica heretada de la generació anterior. Així neix "Pedra de tartera".

Com ha estat el gir i l’evolució de la teva narrativa al llarg dels anys? Ha estat un procés voluntari o t’ho ha donat la pròpia maduresa? En cada moment he escrit allò que atreia el meu instint, el meu interès per les històries o pels personatges. He gaudit de llibertat i aquest fet ha estat d’una gran importància per a mi, he madurat en paral·lel als meus llibres.

De la teva pròpia producció bibliogràfica tens algun llibre que sigui el teu protegit o la nineta dels teus ulls? Tots són projectes, aventures, que formen part de la meva vida; continuo acollint-los a cada un i al mateix temps, els capto diferents i així ho han fet els altres. Els uns han estat molt afortunats, estimats pels lectors i valorats, altres no tant.  

Quins són els teus referents literaris? Els autors catalans de la generació anterior: Benguerel, Calders, Rodoreda, Bartra. I més. M’agraden molt Carson Mc Cullers, Irene Nemirovsky, Saint-Exupéry i molts altres.

Si poguessis fer un viatge en el temps amb quins escriptors t’agradaria compartir un bon dinar i un grapat de bones anècdotes? Amb Josep Maria de Sagarra, amb Caterina Albert, amb Faulkner.

La novel·la s’inspira a la vida de l’Enric Marco, l’expresident de l’Amical de Mauthausen que va canviar de pell amb un deportat per tal de salvar-se i despertar sentiments adormits. Com ha estat el procés de traslladar la història a mode de “captatio benevolentiae” on agafes l’eix vertebrador i millores tot l’entorn? Ha estat un lent procés de creació de personatges, de familiarització amb el seu món, de seguir la interacció entre ells i de cada un amb l’entorn i l’època.

La Ramona, és una gran víctima de la desolació. Creus que és a partir de la duresa i de les adversitats de la vida que ens adonem d’allò positiu que tenim en el nostre dia a dia? Podria ser, però no n’estic segura. 

Creus que aquest llibre serveix per despertar consciències? Tampoc no n’estic segura. En tot cas,desitjo que les persones que el llegeixin s’apropin als personatges i els entenguin; en general m’agradaria fer evident que no es pot renunciar a la memòria. 

La Ramona va en busca de la felicitat i crec que és allò que tot humà ha de fer. Creus que seria possible un món sense patiment o bé l’hem de suportar per adonar-nos de la contraposició entre la vida i la mort, allò positiu i allò negatiu? No em sé imaginar un món sense patiment, però tampoc sense moments feliços.

És casual que la protagonista sigui una dona o creus que el sexe femení és més sensible al patiment? Tinc més informació sobre les dones que sobre els homes. No crec que el sexe femení sigui més sensible al patiment; penso, però, que en general l’expressa més que el sexe masculí i sol compartir-lo millor

A quines dones de la contemporaneïtat t’agradaria que arribés un exemplar d’aquesta obra? Hi ha moltes dones a qui admiro. N’hi ha unes quantes que sé que el rebran. Però, per exemple, m’agradaria que el llegís la viatgera de l’Antàrtida, Josefina Castellví.


A tu t’agradaria estar en la pell d’algú altre? Sí, en la d’algú més optimista, però segurament  trobaria a faltar la meva pròpia pell.

Per finalitzar, ens agradaria que ens responguessis el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons? Trobo que he pogut parlar de tot allò que m’interessa a través de la narrativa i del que ella mateixa ha provocat en les persones que l’han llegida. Em sento escoltada en tots els temes importants.


Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem de tot cor que aquesta novel·la   et reporti una gran satisfacció i un gran èxit.

Una salutació cordial,

Àngela Sánchez Vicente

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada