Per Àngela Sánchez Vicente
Per tots aquells que sigueu seguidors de la ploma de la Delphine de Vigan, esteu d’enhorabona
doncs gràcies a labutxaca podem
gaudir de la seva darrera obra titulada Res
no s’oposa a la nit.
La Delphine de
Vigan ens va sorprendre a tots amb la seva primera novel·la autobiogràfica
“Els dies sense fam” i es va consagrar i va començar a tenir una legió de
seguidors voraços de les seves lletres amb “Les hores soterrades” ambdues
publicades per labutxaca. Amb aquest
darrer títol ens demostra que ha vingut per quedar-se.
En les seves novel·les, que amb més o menys profunditat
són autobiogràfiques, podem veure la valentia de l’autora al despullar la seva
ànima a mans del públic.
En aquest darrer volum, la situació arrenca en quan la Delphine
de Vigan troba a la seva mare Lucile morta al seu apartament. Les circumstàncies
tèrboles en que succeeix aquest fet seran el detonant d’una revisió vital sobre
la seva mare a càrrec d’ella mateixa.
La Lucile surt dibuixada com una dona increïblement
bella, seductora, amb àngel, bohèmia, salvatge... podem dir que era una dona
que es va construir a si mateixa i va viure, com diria en Frank Sinatra, a la
seva manera.
En els retalls de vida que la Delphine va ajuntant com si
fossin peces d’un trencaclosques descobrirà que de la mateixa manera que la
seva vida va ser molt lluminosa també hi havia molta foscor.
Una foscor que farà entendre la vida de la mare i com
determinats actes que van afectar a la filla es poden arribar a justificar. Tancarà
ferides però en trobarà de noves, les seves van esdevenir les de la seva mare
de la mateixa manera que ara ella pateix en carn allò que forma part del passat
de la seva mare.
Un retrat on l’autoconeixement, la confiança, la veritat,
la pietat i el perdó juguen un paper imprescindible teixint una novel·la summament
emotiva que fa que el lector es vegi descrit en segons quin fragment.
És de les novel·les que et posa els pels de punta i la
carn de gallina, les llàgrimes poden ser evitables però no pas els ulls
plorosos i rogencs.
L’autora agraeix a la seva germana i als seus tiets tant
paterns com materns la seva ajuda per tal de fer del relat una fotografia
realista alhora que respectuosa i atraient per al seu públic. Crec que és la
seva manera de fer un homenatge a la seva mare des del més profund amor que es
pot sentir.
Ella emmarca la novel·la en la cançó “Osez Joséphine”
d’Alain Bashung i Jean Fauque, una lletra fosca i trista però que emet unes
petites guspires que la fan brillar, nosaltres som més del mestre que ja hem
anomenat i realment en molts moments t’adones que la Lucile va viure a la seva
manera, marcada per les circumstancies però sortint-se’n com ella podia.
Ens agradaria deixar-vos amb la cançó
que ens ve a la ment un cop acabat el llibre, un tribut a una vida, un
acomiadament amb la promesa de retrobament en la pau d’haver fet les coses el
millor possible esquivant les bufetades del destí. La seva mare va morir
conscient i més viva que mai.
Què millor que Edith Piaf? “Non, Je ne regrette rient”
