dijous, 21 de març de 2019

El nostre joc més cruel

Avui us vull presentar un thriller que m’ha sorprès per molts motius, sobretot per a veu narrativa i com l’autora Araminta Hall aconsegueix que el lector acabi comprenent l’antagonista de la novel·la fins al punt de sentir compassió per ell sense oblidar que acabarà a la presó.

Aquesta és la seva historia abans de creuar la garjola.

Rosa dels vents ens presenta El nostre joc més cruel, i no hi ha un joc més perillós que aquell en el qual la gelosia, les relacions tòxiques, l’obsessió i l’amor mal entès poden acabar tacant en cor de sang.

Amb una portada obscura on es juga amb el blanc de les lletres i el vermell enfosquit de fons, tot ell vorejat per una corda que lliga la historia, les vides dels protagonistes i els seus jocs privats.

El nostre narrador es en Mike, un home molt complicat, amb una ment pertorbada, un obsessiu controlador a qui la seva ex, la Verity li envia una invitació de casament. Ella ha refet la seva vida i es vol casar amb l’Angus, un fet que es podria considerar de mal gust però que el nostre protagonista entén com una invitació a jugar de nou.

La seva relació tenia una part on el joc de rol els donava una mica de picant, en aquest context en Mike havia de protegir-la de tots aquells que volien lligar amb ella. Hi ha algun lligam més fort que un matrimoni? En Mike ha de salvar-la i així tornarà amb el tot i el que va passar el Nadal passat, un fet que els va separar i que el lector descobrirà a mesura que avança la trama.

L’altra part de la parella, la Verity sembla sobre el paper una dona massa perfecta, una personalitat força neutra que deixa destacar en Mike, és com si el seu propi espai vital al costat d’aquest quedés reduït al no res.

Una trama basada en una relació que destaca per la veu masculina, els seus sentiments, la seva psique excel·lentment construïda per l’autora i el seu paper en la relació, un fet que m’ha sorprès ja que la majoria d’històries formades per un ell – ella són en veu femenina o en la veu e la víctima i no del botxí.

Estem davant d’una historia amb un tempo narratiu in crescendo, claustrofòbica i molt psicològica, marcada per tres parts molt diferenciades encara que segueixen un fil lineal temporal.

És una d’aquelles històries que en certs moments el que no es diu i s’intueix diu molt més que un paràgraf detallat, altament addictiva ja que el lector a mesura que comença a entendre el sense sentit de la ment d’en Mike vol saber fins a on serà capaç d’arribar.

El joc més cruel del lector serà deixar de llegir-la.