Abans de començar ja sabeu que m’agrada treure l’entrellat de la portada, aquesta vegada ens trobem amb un gerro daurat, senzill, clàssic, sense floritures ni complicacions, de línies llises i força discret. Però el fons sembla de marbre verd, de pedra treballada, potser el material que construeix aquest gerro i és molt més del que sembla?
Un cop he començat la lectura de La línia Alba m’he adonat que aquest gerro és la nostra protagonista, la Cala una dona que se’ns presenta en un moment crític.
El seu marit ha patit un accident de cotxe i està esperant a la porta de l’UCI noticies dels metges mentre va arribant la família. Les noticies arriben finalment i en Max ha mort.
Una desgracia que obrirà les portes al descobriment de la veritable essència d’en Max, un home que no és qui ella creia, un home ple de secrets que descobrirà a ran d’una trucada poc amistosa.
No crec que vulgueu que us desvetlli els secrets d’en Max, així que seguiré parlant-vos de la Cala.
La Cala necessitarà tota la seva força per tirar endavant, les seves amigues li donaran consells agosarats i la família li farà costat però una trobada inesperada l’ajudarà a descobrir que ella no ha mort i que potser arriscar i perdre’s en els ulls d’una altre persona és una bona opció encara que no sigui un camí fàcil i potser ni tants sols sigui el final.
Així és com coneixerem al senyor X i un despertar de la Cala, sentir passió i desig la fa sentir-se viva.
Mudit Grau crea una metàfora molt complexa i alhora una historia molt fàcil de llegir que atrapa al lector i aconsegueix crear un fort llaç empàtic entre el lector i la Cala. Els seus personatges secundaris són força interesants i la prosa és molt fluida, realment m’ha agradat la complexitat de tornar a començar.
Així és com arribem al final i al principi amb el subtítol de la novel·la “El secret per créixer a partir de cada entrebanc”, i amb un brillant pròleg de Judit Mascó.
