dimecres, 10 d’octubre del 2018

Entrevista a Melcior Comes


Avui ens trobem amb unes de les obres imprescindibles per aquesta tardor, una obra que realment m’ha encantat i de la que em costarà no desvetllar res per tal de no trencar la intriga de la narració.

Se m’acudeixen molts ítems per parlar de Sobre la terra impura, és una obra molt addictiva, sensible, àcida, reflexiva, de lligams personals i lligams familiars, la importància de la identitat, la curiositat... Ja veieu! És un còctel perfecte amb els ingredients justos i en la mesura necessària!

En aquesta obra escrita per Melcior Comes coneixerem a un jove escriptor mallorquí que rep l’encàrrec d’escriure la biografia de la Dora Bonnín, una actriu brutal, de bellesa extrema i envoltada d’algun escàndol que ha mort recentment. 

©Leticia Garrido

De la mà de Proa podreu gaudir d’una novel·la amb un ritme frenètic que ens encisarà i ens portarà a plantejar-nos els dubtes més humans per tal d’entendre les emocions dels protagonistes.

Uns personatges molt potents, un bon escenari, un gran factor detonant i una trama ben treballada que no decep fan d’aquesta obra una veritable joia.
Secrets, llums i ombres es donen cita en aquesta gran aventura familiar i psicològica.

Però per conèixer realment l’autor el millor és donar-li la paraula.

Quan vas sentir que el món de les lletres l’estava esperant? Sempre he sabut que volia ser escriptor. O escriptor o… No sé què hauria fet de no poder escriure.

Per tu la paraula “escriptor” es refereix més a una professió o a una vocació? El primer és la vocació; si després en pots fer la teva professió, doncs millor, clar!

Quina és la qualitat que més aprecies en un escriptor? I la que detestes? La capacitat per donar un sentit a les coses; per expressar-se amb gràcia i encert. Per fer-nos vibrar amb la seva mirada. Detesto la pompositat, la injustícia d’una mirada literària que es conformi amb poc, amb el tòpic o la rutina de les paraules.

Que és imprescindible a l’hora d’escriure per a tu? Tenir personatges; saber què els passa. Saber què volen i com es veuen a si mateixos.

Que t’agradaria saber fer millor? ¿En l’escriptura? Moltes coses! Tenir més talent per als personatges femenins, per exemple; o saber amb més profunditat de què estic escrivint. Tenir més enginy verbal…

Com t’agrada relaxar-te? Amb un llibre, al sol. 

Ens podries dir un personatge històric o actual al que admiris? Shakespeare. O Josep Pla. O Abraham Lincoln.

Un llibre que t’hagi inspirat és... Molts! «En lloc segur», de Wallace Stegner. 

Quin consell li donaries a un jove escriptor que comença? Que escrigui molt. Que publiqui poc. Que llegeixi molt. Que es casi. Que es divorciï. Que adopti un gat.

Quina seria la teva frase per penjar a la paret? Aquestes frases de Renard: «En literatura només existeixen els bous. Els genis són els més grassos, els que penen divuit hores al dia de manera infatigable. La glòria és un esforç constant.»

Imagina que pots fer un viatge en el temps i l’espai per tal d’oferir un àpat amb grans escriptors. A qui convidaries? Hi haurien els autors que has traduït en més d’una ocasió? A Shakespeare, que m’agradaria anar a les seves festes. I a Balzac, que sopava dos cops cada nit. 

Des de la teva tasca de traducció has estat un defensor de la nostra llengua. Creu que les traduccions o la literatura en català van per bon camí? Molt bo; cada cop hi ha més bons traductors, més formats, i més llibres i millor traduïts. S’està fent una bona tasca. Caldrà tornar a traduir coses que en el seu moment es van traduir malament.

El teu protagonista és un jove escriptor mallorquí. En què t’hi assembles? En tot, en res. La veritat és que no ho he anat a pensar a fons. Algunes coses són meves, però no les que semblen a primera vista. D’altres són de col·legues, amics, o rivals, etc.  

En aquest llibre tornes la veu a la Dona Bonnín quan ja no pot explicar la seva història. Creus que la memòria és el passat que vol seguir esdevenint present? La memòria és la veritat. Només podem saber la veritat si tenim memòria. Per això també la memòria és la clau de la creativitat literària. Però sí; quan es perd la memòria pròpia es perd la identitat, la possibilitat d’accedir a les coses tal com van ser viscudes. La literatura té el poder de refer tot això. De dotar-ho de vida, restaurar-ho.

Què t’atrau dels dietaris personals? Articular l’acció a través d’aquest element ha estat fàcil o complex? És un recurs clàssic, que jo havia usat en alguna novel·la anterior. En el dietari íntim —el de la Dora, i el del seu fill, que trobem dins la novel·la, també— veiem la ment i el cor dels personatges, la possibilitat d’accedir a una intimitat que habitualment es manté tancada. Aquesta possibilitat és molt atractiva. 

Creus que una veritat fereix o té la capacitat de curar? La veritat és imprescindible. Si ha de ferir, que fereixi. Però la mentida mata, que és pitjor.

Aquesta obra ens mostra un gran treball dels personatges a nivell psicològic. Creu que els bons són tan bons i els “dolents” tan “dolents”? Ningú és bo o dolent, perquè ningú és mai d’una sola peça. Som complexes, i ‘situacionals’; en determinats moments podem fer el pitjor, i en d’altres, el millor. Etc.  

Quina creus que podria ser la banda sonora d’aquesta novel·la? Cada personatge, de fet, té una cançó, almenys dins el meu cap. Abans de posar-me a escriure sobre els personatges, escoltava aquestes cançons. Hysteria, de Muse, pel Leo. Where is my mind, pel narrador; Hansel i Gretel, de JM Oliver, per la Coloma, etc.


A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang teniu tinta, us heu de justificar massa sobre la feina que feu? Sovint em demanen, en aquesta línia, ‘per què’ escric. Com si em calgués un per què. Com si s’anés a un futbolista a demanar-li mai per què juga a futbol. Jo escriuré, passi el que passi. És la meva manera de ser, de mirar el món. No em cal justificar-me. Els llibres que puc arribar a escriure diran per què ho faig. 

Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil i agraït gràcies a les xarxes socials i la interacció amb els lectors que aquestes faciliten? No, tot el contrari. És més esclau, perquè has d’estar pendent de la imatge que projectes, i de buscar projectar-la. Abans no podies fer això. Ara sí, i resulta que ho has de fer. Perquè és imprescindible. M’agrada, òbviament, que algú a qui trobo a les xarxes em digui que un llibre li ha agradat, i veure com el recomana, etc. Però també te’n portes insults, improperis, i ets testimoni d’enveges, rivalitats, polèmiques de pa sucat amb oli que et treuen temps i tranquil·litat d’esperit. Cal ser estoic. 

Si et prohibissin escriure... a què et dedicaries? A muntar un partit polític, o un escamot d’assassins a sou, que em permetés tornar a escriure. ¿Bé que hauríem de revocar la prohibició, oi?  

Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai  t’han fet i creus essencial respondre? Ens la pots respondre?

¿Què es necessita per escriure un bon llibre? Calen tres coses. El problema és que ningú sap quines són. 



Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem tot l’èxit que mereixes amb aquesta trepidant història.

Àngela Sánchez Vicente
La Petita Llibreria