Avui dedicarem el dia als records de la nostra
infantesa, no a la de tots, però en aquest cas concret si a la meva de la mà de
Judith Càlix i Rosa Gordillo, dues periodistes que també van anar a escoles de
monges durant la seva infància i adolescència, i en guarden bons records i mil
històries per explicar.
Quan
anàvem a les monges és un recull de tots aquells
petits detalls que acompanyen la nostra infància que de ben segur és molt
diferent a l’actual.
El dia a dia anava marcat per l’uniforme, la
faldilleta prisada i el jersei blau o marró, segons el cas, les assignatures
maries com costura o la que odiàvem la majoria com la gimnàstica on sempre
destacaven les mateixes.
Compte al pujar i baixar les escales, sempre
hi havia ulls vigilant, la bata neta i ben cordada i pobra de la que xerres més
alt del xiuxiueig.
Però no tot era tan rígid, l’hora del pati
s’aprofitava per jugar amb els cromos de picar, saltar a les gomes o picar de
mans i de pas esmorzar l’entrepà. Cantàvem cançons ridícules fins que van
aparèixer “Parxís”, “Teresa Rabal” i ja el súmmum “Hombres G”, tota una
revolució al autocar de les excursions i les carpetes folrades per dins amb
pòsters de la SuperPop.
Com no podia faltar en una bona escola de
monges hi havia l’oració al matí, missa un cop al mes i la gran apoteosis al
fer la comunió, tot un repte per a les catequistes i els pares obedients.
En aquest volum que ens presenta Columna també hi ha lloc per l’estiu,
els gelats de moda com “Capitán cola” o “Frigo dedo”, els caramels que feien
riure a classe com els “Petazetas” i la primera fornada de pastisseria
industrial amb els Donuts, Bonis i Tigretons.
En molts aspectes vàrem ser pioneres de grans
revolucions socials que es donen per sabudes, les primeres grans series de
televisió i fins i tot ens podíem escapar al món de l’Enid Blyton.
Un món més senzill que el d’ara on els mestres
sempre tenien la raó i la disciplina era una mica menys flexible.
Una mirada idíl·lica i utòpica a aquells dies
per uns i no tan de color rosa per d’altres. Un volum per compartir amb la
següent generació i mostrar-los com eren les coses i com són ara.
Us deixo la primera ullada als records de les
nostres dues autores.
