Benvolgut Pep Coll, ens agradaria poder apropar als
lectors de La Petita
Llibreria la persona i l’autor que s’amaguen rere “Dos taüts negres i dos taüts blancs”, títol que ha publicat l’Editorial Proa.
Volem presentar-te als nostres amics lectors com
l’escriptor que rere una profunda investigació aporta llum i veritat a un
succés fosc i ocult. Una història transformada en conte de por per a la mainada
i que per fi dona repòs a les quatre ànimes perdudes en el silenci de les
muntanyes, i pau a les seves famílies.
Però, la veritat és que sabem molt poc d’en Pep Coll, un
novel·lista fill de Pessonada, Pallars Jussà, i que porta rere les seves
esquenes títols com “La mula vella”, “El segle de la llum”, “L’abominable crim
de l’Alsina Graells”, “El salvatge dels Pirineus”, “Les senyoretes de Lourdes”
(Premi Sant Jordi 2007) i “Nius”, obra que recomano a tothom.
Però, el millor serà descobrir una mica sobre la teva persona, de
primera mà.
Recordes qui fou
la primera persona que et va explicar la història de la matança?
La padrina de casa, la mare del meu pare. Deia que els
assassins havien mort la mare mentre amassava farina per fer una fornada de pa
i que la sang havia caigut a la pastera i s´havia barrejat amb la pasta. I que
nena petita tenia un sarpat de cabells als ditets i així havien descobert la
dona assassina.
De petit, el Pep
Coll, era un vailet de pilota i “tiraxines” o més aviat de contes i històries a
la vora del foc?
La veritat és que m’agradava més córrer i saltar per
fora, escapant-me al bosc amb el companys, follant nius i tirant pedres al
gats, que no pas escoltar històries de la vora del foc.
Quan vas
descobrir que el món de les lletres t’estava esperant?
Relativament tard, cap als 25 anys. Jo vaig fer els
estudis de filosofia a la UB.
Quan em vaig desencantar dels sistemes filosòfics, em vaig
afeccionar a les paraules. A les paraules de la llengua de casa i del poble que no havia pogut
estudiar a l’escola.
Com et vas
sentir en guanyar el Premi Sant Jordi l’any 2007 per la novel·la “Les
senyoretes de Lourdes?
Tu diràs! Com el paralític que torna saltant i ballant de
Lourdes.
En quina de les
teves novel·les ha quedat atrapada part de la teva ànima i en quina part de la
teva persona?
No sé veure quina és la distinció entre ànima i persona.
Suposo en tots els llibres hi deixes alguna cosa de tu. La meva dona em diu que El salvatge dels
Pirineus és la meva història més autobiogràfica.
Molts escriptors en tenen d’altres com a referents,
autors que l’han marcat en algun moment de la seva vida, un títol que sempre
estarà allà per rellegir. Quin seria el
teu, si es que en tens?
N’hi ha bastants. Te’n dic un parell que rellegeixo
sovint: Madamme Bovary de Flaubert i Bearn o la casa de les nines de Llorenç
Villalonga.
Per començar, crec que ja sabem unes quantes més coses
sobre tu, així doncs hauríem d’entrar una mica en farina i descobrir algun
secret de la pròpia novel·la.
El títol de la novel·la és prestat, ens podries explicar el motiu d’aquesta tria?
Van enterrar les quatre persones assassinades al
cementiri d’Herba-savina. Els taüts van venir d’Órganyà, 4 hores lluny d’aquest
poble. Tant les persones que van assistir a l’enterrament, com les de les
masies i pobles que van veure passar la dues cavalleries amb la càrrega fúnebre,
recorden aquells dos taüts negres i dos de blancs: o sigui, una família
sencera. I així m´ho explicaven.
A la novel·la ens expliques una mica com era la vida al
poble en la teva infantessa, vist en perspectiva creus que l’actitud de la majoria dels vilatans respecte la parella de Vilanoveta
era deguda a la por, a la indiferència o a la adaptació al moment convuls de
l’època?
Més aviat a l’adaptació al moment històric. Però no és
gens estrany, si tenim en compte que de resultes de la guerra en alguns pobles
de Catalunya van haver de conviure víctimes i botxins.
La teva novel·la recull aportacions de familiars d’alguns
personatges de la història. Com va ser
aquest contacte amb ells? Els va sorprendre la teva iniciativa?
La idea d’escriure’n un novel·la va sorprendre d’entrada,
especialment els familiars dels assassins. Després es van mostrar oberts amb
les meves preguntes.
Ha quedat algun
aspecte que t’hagués agradat aprofundir més fora de la novel·la?
Potser saber més detalls de l’exili a l’Argentina del militar Francisco
Galán. No n´he pogut trobar gran cosa. Però, en fi, per la història tampoc ho
necessitava.
Els lector poden recuperar bocins de la història guanyant
una batalla a l’oblit gràcies a la teva tasca. Com et sents després d’haver-ho fet possible?
Alguns familiars de les víctimes m´ho agraeixen. El
llibre ha fet una mica de justícia.
Els personatges de la novel·la tenen profunditat, són
creïbles pel lector i són alhora molt diferents entre ells. És més difícil construir els personatges
des de zero o treballar amb personatges basats en persones reals? On creus que
rau aquesta dificultat o diferència?
Tot és prou complicat. Darrerament a mi em resulta més
fàcil partir de personatges reals, que han existit. Ja ho vaig fer a Les
senyoretes de Lourdes. A partir d’un quants detalls que reculls en
documentar-te, has de bastir un personatge viu.
Quin és el
personatge que t’ha tocat més l’ànima? Per quin motiu?
N’hi ha més d’un que m´ha arribat a l’ànima: les filles
assassinades, l’Angelet Gorravermella i
sobretot, el Mílio del Virgen. Per això li regalo una segona vida.
Quina creus que
seria la banda sonora de la teva novel·la?
No en tinc ni idea. Potser la simfonia Pastoral de
Beethoven...
Per finalitzar voldria que pensessis en aquella pregunta
que mai ningú t’ha fet i creus que és important. Et toca treballar de
periodista. Quina és? Ens la respons?
Per què acabes
la novel·la enfrontant-te cara a cara amb un voltor negre de la Reserva?
El voltor negre sóc jo. M’agradaria ser un voltor
salvatge, però és tan difícil avui dia de sobreviure fora de qualsevol reserva!
T’agraeixo molt que dediquis part del teu temps a
respondre aquesta entrevista, t’asseguro que ha sigut tot un plaer llegir la
teva novel·la i que espero poder-ne llegir moltes més.
Fins molt aviat amic
