divendres, 29 de gener de 2021

Todo lo que sucedió con Miranda Huff

Javier Castillo regresa a nuestras manos tras una larga espera después de dejarnos sin palabras con “El día que se perdió la cordura” y “El día que se perdió el amor”, hoy nos presenta una novela individual, un thriller psicológico muy negro que nos invita a descubrir el mundo de las sombras del cine.

Todo lo que sucedió con Miranda Huff es su tercera novela, una obra que sigue una estética muy parecida a la anterior centrando la portada en nuestra protagonista quien se confabula con el ambiente que la rodea.

Esta historia juega a dos tiempos, el pasado se irá reencontrando con un presente marcado por las voces de sus protagonistas. Con capítulos cortos el autor deja que nuestros tres protagonistas nos vayan presentando su propia historia y el desarrollo de los acontecimientos. Todos en primera persona pero cada uno desde su propia perspectiva.

Miranda y Ryan son un matrimonio que parece tenerlo todo, han llegado a la meca del cine para trabajar de lo suyo pero no todo es lo que parece, su matrimonio está en la cuerda floja y tras visitar a un terapeuta deciden hacer una escapada romántica a una cabaña en Hidden Springs, todo cambia cuando Ryan llega y encuentra dos copas de vino, sangre en el baño y Miranda no está, ha desaparecido ¿se ha marchado?, ¿Está muerta?...

A partir de este momento el autor nos irá dando detalles de sus vidas y como estas entraron en confluencia con el director James Black, nuestro tercero en discordia, sin olvidarnos del trabajo policial que nos guiará entre sus páginas como un acomodador en el cine.

Para aquellos que leísteis las novelas anteriores descubriréis que el autor usa un tempo más lento, se centra en describir las personalidades complejas de sus protagonistas y cuando crees que ya has resuelto el caso da un giro argumental inesperado que nos hace retroceder y cambiar de camino, hecho que crea en el lector una necesidad de seguir leyendo.

Debolsillo nos presenta un thriller psicológico, una novela negra donde nada es lo que parece de la misma manera que en el mundo del cine todo son interpretaciones sobre la realidad.

Estamos frente a una historia marcada por los secretos, las medias verdades, los sentimientos intensos y esperanzas rotas marcadas en el fin de la película, aquel momento en que se encienden las luces en el cine y todo cambia.

Aquí os dejo sus primeras páginas, no la dejéis escapar.

 

 

dijous, 28 de gener de 2021

Ganivet

En Jo Nesbo ens presenta la seva darrera novel·la Ganivet, la dotzena entrega de la sèrie d’en Harry Hole publicada per labutxaca.

Abans de donar la meva opinió us ofereixo les paraules del propi autor sobre aquesta “He fet patir en Harry abans, però no he estat mai tan cruel amb ell com aquesta vegada”, si amb aquesta sentència no caieu en la temptació és que no coneixeu la seva obra.

El gran mestre del noir nòrdic torna a les nostres mans canviant la perspectiva i l’objectivitat del lector, fins ara en Harry era el policia, l’investigador, un personatge a qui acompanyàvem de la mà a la recerca d’un culpable des de la llunyania, però aquesta vegada el pobre Harry és el centre de la investigació, s’enfrontarà als seus dimonis, caurà en la seva autodestrucció amb la beguda i sentirà el gust amarg o no tan amarg de la venjança en la seva sang.

Aquesta novel·la intenta tancar un cercle que va començar amb la primera entrega i aprofita per rescatar molts personatges ja coneguts per entrellaçar trames i lligar-ne definitivament algunes.

En Harry es troba en hores baixes, la Rakel, el seu amor, l’ha deixat, torna a treballar a la policia però poc més que rere un escriptori i amb la paperassa i el primer criminal que va engarjolar es troba en llibertat després de passar vint anys a la garjola, un home que no s’ha reformat, que sent les mateixes ànsies que abans i a més recorda perfectament qui va tancar la reixa de la presó i es va desfer de la clau.

Un home capaç de fer bullir la sang amb la seva crueltat i que es transforma en un repte personal pel nostre Harry. Svein Finne, àlies «El promès», és un violador perillós i peculiar; li diuen «el promès» perquè viola les víctimes amb la intenció de deixar-les embarassades i no les mata.

Aquesta novel·la ens presenta un Harry ressacós, amb la roba i les mans tacades de sang i amb la memòria enterbolida, no recorda que ha passat ni que ha fet, però en el fons sap que no ha sigut res de bo.

A cada novel·la que l’autor ens presenta es supera a si mateix, els seus girs argumentals mantenen el lector en tensió, va aprofundint en la construcció i evolució del nostre protagonista, la seva prosa és clara, pulcra i concisa sense oblidar-nos e les seves descripcions fotogràfiques de la ciutat d’Oslo i dels boscos noruecs, la seva humitat, la seva olor i els seus sons són molt vívids.

Estem acostumats a una violència brutal, a la sang i fetge del gènere negre però aquesta vegada la seva violència és molt psicològica, claustrofòbica, opressiva i alhora molt controlada.

Les aventures i desventures d’aquest inspector de policia fan que les planes volin entre les nostres mans, altament addictiva el lector no pot parar de llegir i buscar entre línies allò que creu que se li escapa.

Un cop acabada la seva lectura només se m’acut esperar la propera i creuar els dits per que no sigui la darrera. 

Un autor que sap aconseguir fidelitat entre els seus lectors demostra ser un gran escriptor.

dimecres, 27 de gener de 2021

Sol com un mussol

Per Àngela Sánchez Vicente

Tot i que fa dies que hem iniciat l’any 2021 amb molta il·lusió no podem deixar de mirar enrere i recordar tot el que es va iniciar el fatídic 13 de març del 2020.

És un passat que ens acompanya, que ens explica que encara que les coses millorin estem immersos en una pandèmia i en un estat global mai vist amb anterioritat.

Cadascú de nosaltres té els seus propis sentiments i vivències però avui volem compartir en primera persona la vivència d’en Jordi Basté.

A la seva obra ens explica els mesos que han canviat el món, la ràdio i la vida.

Tots crèiem ser els conductors o pilots de la nostra pròpia vida fins que ens hem adonat que realment no és així. La vida ens ha donat un bon calbot i cadascú l’ha viscut i l’està processant a nivell físic, mental i anímic com bonament es pot.

És un consol veure com a grans personalitats de la nostra terra també els ha canviat, els ha convidat a la reflexió, al canvi i a l’adaptació. Ells com a referents ens donen una mica de pauta o model per tal de veure on som parats amb tota aquesta historia.

A Sol com un mussol l’autor s’expressa en la seva vivència des que li varen diagnosticar el positiu fins a com ha reorganitzat la seva feina sense deixar mai de informar i entretenir al seu públic fidel.

Debat entre moments angoixants i d’altres més distesos, del seu compromís professional i el seu recompensat èxit durant aquests mesos...

Aquest llibre és el còctel perfecte del que a diferents escales hem sentit tots arran del confinament i les males noticies exteriors.

Teletreball, trucades amb amics, por als símptomes, por a emmalaltir, enuig, tristesa, alegria, superació... Aquest llibre de manera senzilla i directa toca tots els pals emocionals que va viure d’una manera natural i sense caretes que per mi francament encara el fan més gran.

Sembla de valents dir que no es té por però el veritable heroi valent sap dir que ho ha passat malament però que s’ha enfrontat a les seves pors i ha guanyat.

Aquest llibre és tota una inspiració de com ens podem reinventar i de la capacitat d’adaptació humana.

Amb el pròleg de la Mònica Terribas aquesta obra que ens ofereix Ara llibres esdevé humà, complert i respectuós.

És un testimoni en veu pròpia sobre uns dies que ens van doblegar a tots.

Com tot el que ell fa o toca és un veritable èxit.

Us el recomano ara que toca la reentré a la feina i a les escoles després de les festes nadalenques.

Les seves reflexions us faran reflexionar i créixer.

 

dimarts, 26 de gener de 2021

La hija del diablo

Hoy nos reencontramos con “Los Ravenel” una familia aristocrática británica de principios del siglo XIX que no encajan precisamente en el estereotipo de su clase.

Tras su presentación en Un seductor sin corazón”, “Casarse con él, “El diablo en primavera  y “Como dos extraños” llegamos a su quinta entrega con La hija del diablo.

Hay algo que me gusta mucho de la autora, Lisa Kleypas y es su capacidad de invitarnos a reencontrarnos con personajes de otros títulos y sagas tejiendo un entramado en un mundo propio apasionante.


En sus primeros capítulos nos reencontraremos con Evie y Sebastian protagonistas de “El diablo en invierno” de la saga “Las Wallflowers” y con Gabriel hermano de la protagonista y a quien conocimos muy bien en “El diablo en primavera”. Dos sagas, dos generaciones, una familia.

La portada nos muestra una mujer joven, seria, triste, vestida de oscuro, una mujer que aguanta el tipo ante las circunstancias adversas y que a su vez mira el futuro de frente, una mujer capaz de tomar las riendas de su propia vida.

Nuestra protagonista es Phoebe, una mujer joven que ha enviudado de un buen hombre, por razones familiares asiste a la boda de su hermano y allí conoce al hombre que martirizo y maltrato a su difunto marido durante su infancia en el internado, West Ravenel (a quien conocemos como secundario en entregas anteriores”.

Phoebe no quiere ni verlo, le odia por lo que hizo pero a su vez y a medida que lo conoce siente una atracción irresistible por él.

West Ravenel ha cambiado mucho desde que lo conocimos, ya no es el borracho libertino que esperamos, ha madurado, tiene ideas claras y por ello sabe que Phoebe está fuera de su alcance y no solo por quien es o por ser la hija de… sino por su propio pasado, un hecho que le avergüenza y por ello pone distancia mostrando su peor cara y negándose a sí mismo sus propios sentimientos.

Poco le durará su fachada cuando Phoebe le pida ayuda, solo os diré que el romance está servido.

Adoro la pluma de la autora, la construcción de sus personajes y la creación de un mundo complejo novela tras novela, sus descripciones son capaces de transportarnos a una época y a un Londres diferente, encontrarnos secundarios de lujo y como juega con la ironía y nos ayuda a empatizar rápidamente con los personajes.


Vergara
nos presenta una entrega que lo tiene todo y con un final al altura de las circunstancias.

Aquí os dejo sus primeras páginas.


 


dilluns, 25 de gener de 2021

La estación de las tormentas 1

Hoy nos adentramos en la primera entrega de una trilogía que para mí es toda una novedad y que fue publicada en su idioma original en 1990 y que incluso tiene una adaptación cinematográfica.

Charlotte Link nos presenta La estación de las tormentas 1 de la mano de la Editorial Grijalbo.

Con una portada muy evocadora nos encontramos con una mujer joven, bajo una lluvia que parece acompañar su estado de ánimo, un reflejo de unas lágrimas que parecen quedarle atascadas en la garganta mientras mira con anhelo y mucho sentimiento una casa, un hogar…. Una despedida que quien sabe cuánto tiempo durará o si alguna vez podrá volver.

Estamos a punto de entrar en una historia familiar, donde uno de los protagonistas principales será el momento histórico que viviremos, una época marcada por la Primera Guerra Mundial y la Revolución Rusa… pero quizás que no me adelante tanto a los acontecimientos.

Nos encontramos en 1914 en Prusia donde una joven Felicia Domberg  reside en la casa familiar en la zona Oriental, en Lunnin, allí vive como una niña mimada de clase alta quien está enamorada de su amigo de la infancia Maksim, un joven que respira política y con unas ideas muy claras y que no quiere compartir con ella ya que según él no lo entendería.

Maksim es su gran amor aunque este decide marcharse a Rusia llamado por las ideas comunistas dejándola a ella con el corazón roto, dos personalidades muy distintas, ella quiere vivir su amor y el momento, él quiere cambiar el mundo con su propia visión de lo que podría llegar a ser.

Estalla la Primera Guerra Mundial y Felicia nos mostrará su verdadero carácter, capaz de dar un último momento de paz a su abuelo moribundo y tras su perdida marcharse junto a su abuela a Berlín intentando empezar de nuevo.

Allí conocerá a un hombre capaz de ofrecerle lo que ella necesita, Alex Lombard con quien se casa, aunque su corazón seguirá amando a Maksim, un triángulo amoroso marcado por el deseo y el poder.

Una historia que refleja la Alemania del siglo XX y el papel de las mujeres quienes luchaban por sus derechos y anhelos aunque el mundo fuera de los hombres en guerra.

Esta novela es solo una primera parte, un prólogo excelente de lo que nos queda por vivir con ellos, una drama histórico donde el amor, la guerra y la muerte parecen ir de la mano y donde los personajes evolucionan a golpe de realidad, no todo era blanco o negro y cuesta mucho dominar al corazón.

La autora nos presenta capítulos cortos, un hecho que le da un ritmo constante y un tempo poco pausado que atrapa al lector sin que se dé cuenta, todo parece fluir con naturalidad, sus protagonistas son muy sólidos y la recreación histórica es excelente sin llegar a transformarse en un lastre de la historia.

Aquí os dejo sus primeras páginas.

divendres, 22 de gener de 2021

Sol de sang

Avui us presento una novel·la breu d’un autor que ens acostuma a deixar-nos gelats amb les seves trames negres, potser es degut al fred de Oslo, però en Jo Nesbo sempre aconsegueix deixar-nos amb ganes de noves histories.

Fa un temps us vàrem presentar “Sang a la neu” i avui arriba la segona entrega de la seva sèrie “ Sicaris d’Oslo” amb el títol Sol de sang que ens presenta Proa. Lluny ens queda el nostre estimat Harry Hole, però el nostre nou protagonista no decep gens.

La seva portada és molt freda, un bosc on no para de nevar i un home fugint, corrent, que no ens mostra res més que la seva esquena, un paratge desolador on el lector el persegueix amb la mirada i es pregunta on arribarà i que està deixant enrere.

Jugant amb el blanc i el negre només destaca el títol amb el color vermell de la sang, un color molt apropiat tant pel títol com per la historia que estem a punt de descobrir, sense oblidar-nos de la gran tasca de traducció de Laura Segarra Vidal.

Ulf és un home que fuig, que té els dies i les hores comptats, no hi ha refugi possible però ell ho intentarà.

L’Ulf és un sicari, o això és el que creu tothom, és un pare que intenta aconseguir diners per salvar la vida de la seva filla que pateix leucèmia, quant el culpen d’un crim ell no ho desmenteix i així passa a ser el cobrador de “El pescador” el rei del crim organitzat d’Oslo.

Un dia l’Ulf creu que ha trobat la manera de aconseguir els diners i enganya a El Pescador, però ningú pot enganyar-lo i seguir viu, a partir d’aquest punt fuig sense rumb ni direcció fins que arriba a l’altiplà  de Finnmark, un lloc força inhòspit on la natura és un protagonista en si mateixa, on viuen pescadors i ramaders de rens, on els diversos cultes antics són vius i la societat és molt tancada.

Dit en altres paraules un lloc solitari per perdre’s del món, encara que potser el nostre protagonista no ho aconsegueixi.

Estem davant d’una novel·la força breu, amb un tempo dinàmic, narrada en primera persona fet que ens ajuda molt a comprendre la por i la dualitat de sentiments de l’Ulf, amb unes descripcions molt acurades i amb un fina que no es ven bé un final.

Abans d’acabar m’agradaria reflexionar sobre el seu principi, unes breus línies on el propi protagonista es pregunta quin és el principi real de la historia. Això us ho deixo a cada un de vosaltres.

Gaudiu de la lectura.