dissabte, 14 de setembre del 2013

Especial novel·les Gossip Girl





Per Àngela Sánchez Vicente



Fa tan sols nou mesos que va acabar l’emissió de la televisiva sèrie Gossip Girl i encara segueix essent un fenomen fan a través de les xarxes socials i una de les més estimades pels seus seguidors.

Des d’aquí volem mencionar que les dues primeres temporades de la sèrie es van basar en una aclamadíssima saga literària que va fer furor als Estats Units i que ara podem gaudir arreu del món. 

Els llibres són You know You love me (i el seu corresponent subtítol) i ens narren de manera similar a la sèrie la vida dels més rics del Upper East Side i els seus habitants gracies a l’editorial El tercer nombre.

Personalment, vaig començar amb la versió televisiva i reconec que es una sèrie on la imatge, el vestuari, la música i l’escenografia narra una historia que va molt més enllà que els purs diàlegs o trames principals. Realment es un goig veure una sèrie tan luxosa.

Per contra, als llibres de la Cecily von Ziegesar trobem un retrat molt més psicològic dels personatges principals fins al punt de poder acaronar les seves pertorbades ànimes repletes de problemes de tota mena.

Si comencem per les noies, podem dir que la novel·la centra tota la seva atenció amb la rossa i superficial Serena Van Der Woodsen i la seva família atípica amb una mare que presumeix del que no és i amaga els problemes psicològics del seu fill petit; dels nois, el gran protagonista es el Daniel, el noi de Brooklin que amb la seva intel·ligència i saber estar aconsegueix integrar-se en un món que no li és tan estrany com ell pensa. Serà que la història es repeteix?

Els altres quatre protagonistes de la sèrie, al llibre queden retratats com a mers personatges corals de la gran novel·la romàntica que viuen la noia rica i el noi que ho ha de guanyar tot amb l’esforç del treball.

La Blair Waldorf es caricaturitzada com la típica líder que no sap ni on son els seus pares i a més pateix severs trastorns alimentaris; el seu xicot, en Nate Archivale passa la novel·la emporrat i gaudint de la bona vida i l’esport sense cap vigilància paterna.

La Jenny i la família Humphrey en general gairebé no surten però aconsegueixen el contrapunt més marcat que no pas a la pantalla entre els dos mons que es barregen a Saint Jude i Constance.

El que més greu sap de la novel·la però alhora li dona el punt just d’emotivitat és el mirall on trobem en Chuck Bass, el guanyador d’aquesta historia vençut al final a causa de les seves addiccions.


Podem dir que el llibre es molt més cruel amb els personatges i tortura molt més els seus cors i les seves animes.

La sèrie li dona més dinamisme però al ser narrada com a un extern l’essència es conserva a la perfecció.

A partir de la tercera temporada i fins la sisena i darrera els guionistes ja no van tenir un suport en que basar les seves idees i potser es nota en uns quants capítols tot i que es redirecciona a la perfecció.

Canvis com la relació entre el Chuck i la Blair (inexistent i impensable al llibre) li donen un punt extra a la sèrie però el personatge d’ell perd molt carisma respecte al relat.

Realment no sé amb que em quedaria, semblen idees generals semblants però embolcallades en dos àmbits oposats, a la tele ja se sap que tot ha d’entrar per la vista i a la novel·la ha de captivar al lector per la via de les emocions.

Fem una cosa, ens quedem amb ambdues opcions i recordeu que sabeu que m’estimeu. X.O.X.O.