La ploma àgil i fresca d’en Pere Antoni Pons ens regala Si t’hi atreveixes, una novel·la plena de matisos, de píndoles de passat
barrejades amb gotes de futur i un gran sentit del causa i efecte.
De la mà d’Empúries
coneixerem als nostres protagonistes, en Robert i en Marcus, dos nois que
han compartit pis a la seva època d’estudiants i que per circumstàncies de la
vida s’han retrobat.
Com ens passa a tots, amb els anys ja no són els mateixos
que eren. La vida els ha donat lliçons dures i els ha premiat ben poques
vegades però el que saben del cert és que el llaç que un dia els va unir és
veritable, indestructible i potser, l’única salvació per a les seves
individualitats.
Si és veritat que és narrant que ens narrem donem-li el
torn de paraula i que es presenti ell mateix.
De petit, el
Pere Antoni Pons era un vailet de pilota i “tiraxines” o més aviat de contes i
històries a la vora del foc?
Sobretot, de pilota i tiraxines. M’encantava jugar –també
mirar per la televisió– tota mena d’esports: futbol, bàsquet, tennis, handbol,
natació... Era el típic nen que sempre anava amb xandall, sempre anava mig
baldat –amb ferides als genolls i als colzes– i que sovint tenia accidents
aparatosos: una caiguda amb bici que em trencava una dent, un trau a la cella
on m‘hi havien de posar la tira de punts de sutura, un braç fracturat durant un
partit... Fins als catorze anys, res no m’agradava més que jugar a futbol: al
pati de l’escola, federat amb l’equip del meu poble... Després, de cop, vaig
avorrir-me i ho vaig deixar. Sigui com sigui, també m’agradava llegir: devorava
els còmics de Tintin i els d’Astèrix, per exemple. També he mirat, des de
sempre, molt de cinema.
Com va ser el
pas del periodisme, entès com a una transcripció de la realitat amb la màxima
veracitat i neutralitat possible, al salt a la poesia i a la ficció on la
imaginació, les llicències i les trames poden anar per on un vol?
La operació va ser més aviat la contrària. Vaig començar
amb la poesia i a poc a poc em vaig passar al periodisme i a la novel·la. Un
dels obstacles que has de superar si parteixes de la poesia és un excés de
literaturització. En poesia, recorres sovint a les metàfores, tractes el
llenguatge d’una manera imaginativa, l’ambició no és designar la realitat sinó
més aviat crear-la a partir d’un ús personal o audaç de les paraules... En
canvi l’objectiu del periodisme és retratar la realitat –o alguns dels seus
aspectes– amb veracitat, sense invencions, trobant per a cada qüestió la
paraula justa, sense abusar de la retòrica... A mi, el periodisme m’ha estat
útil perquè m’ha depurat de retòrica. Pel que fa a la novel·la, la meva
aspiració és trobar un llenguatge que sigui eminentment directe, net i àgil,
però que s’hi notin, subtilment o subterràniament o a llampegades, certs
escorços de llenguatge diguem-ne poètic.
En quin dels
camps et sents més còmode?
Excepte poesia, un gènere que ja no escric i que a penes
llegeixo, em sento còmode escrivint de tot. Fent periodisme en tots els seus
vessants –crònica, article d’opinió, perfil, entrevista, reportatge, ressenya
de llibre o de cine– i fent novel·la. Una idea que tinc clara des de fa molt temps
és que, els de la meva generació (jo sóc del 1980) que ens volem guanyar la
vida escrivint, hem de ser enormement versàtils, hem de ser capaços de tocar
totes les tecles de l’ofici. El panorama està massa complicat –massa precari i
incert– com per renunciar a fer segons quines coses d’entrada. A més, tinc la
convicció absoluta que el meu periodisme millora les meves novel·les i que les
meves novel·les milloren el meu periodisme. Tot el que és escriptura està
emparentat i s’ajuda, com a les millors famílies.
La tasca
d’escriure aquesta novel·la ha fet trontollar l’equilibri de la teva feina
anterior?
No. La veritat és que la meva vida no és –professionalment–
gaire equilibrada, estic embolicat per força en diverses feines a la vegada
–sempre– i m’he acostumat, tant a un nivell pràctic com intel·lectual i
emocional, a tenir diferents projectes sense haver de patir per segons quins
desequilibris.
Sabem que és
complicat i pot semblar triar entre el pare o la mare, però mirant enrere, de quin dels teus títols estàs més orgullós? Quin és la nineta dels
teus ulls?
Pot semblar pura propaganda, però el títol del qual estic
més satisfet és la novel·la que acabo de publicar, Si t’hi atreveixes. Crec que és aquella on més a prop em faig
d’aconseguir el meu ideal de narrador: ser intel·ligent, ser divertit i ser
emocionant, tot a la vegada. (Naturalment, són els lectors que tenen l’última
paraula, respecte d’això.) Si hagués de dir tres títols més, diria El fibló i la festa (de poesia), Tots els dimonis són aquí (de novel·la)
i La vida, el temps, el món: sis dies de
conversa amb Joan Francesc Mira (de periodisme).
Centrant-nos en
la novel·la que ara ens ocupa, com ha estat el procés de documentació sobre un
tema tan escabrós com el dels abusos sexuals?
No m’he documentat gaire o gens perquè la meva intenció
era tractar sempre el tema des de fora i d’una manera molt tangencial: no
s’entra dins el cap de cap víctima ni de cap abusador, al llarg de la novel·la.
A més, tenia molt clar que el tema dels abusos sexuals a menors és molt espinós
i no volia que la meva novel·la fos ni frívola ni sòrdida, a l’hora de
tocar-lo. Si el vaig convertir en un dels elements centrals de la novel·la, és simplement
perquè em sembla el crim més abominable, i això m’ajudava a muntar i resoldre la
trama d’intriga d’una determinada manera. Dit tot això, també és cert que he
llegit coses i he vist pel·lícules que m’he topat per casualitat i que m’han
estat molt útils. Per exemple, un perfil de Jerry Sandusky publicat a la New
Yorker o l’excel·lent documental Capturing
the Friedmans.
Creus que en Robert i en Marcus serien personatges tan complerts i
interessants en absència del seu amic de joventut?
Exactament igual com passa a la vida real, els dos amics
protagonistes de la meva novel·la s’enriqueixen l’un a l’altre, o almenys
s’enriquiren molt de joves, abans que una discussió els separés durant uns anys.
Compartir projectes i ambicions –en Robert aspira a ser novel·lista i en Marcus
a ser guionista– fa que estableixin una aliança i s’ajudin l’un a l’altre, que
es recomanin pel·lícules i llibres, i que es donin consells i s’exigeixin ser
millors del que són... Responent a la pregunta: totes les persones sense
excepció són més interessants i més completes gràcies als altres.
No desvetllarem
res de la novel·la però creus que en el món hi ha un gran pèndul de causa i
efecte? El passat ens passa factura?
No diria que el món estigui regit per un mecanisme infal·lible
de causa i efecte, però sí que crec que el passat ens condiciona –per a bé i
per a mal. Això no vol dir, és clar, que l’atzar no sigui també fonamental. Ho
és: hi ha malentesos i casualitats que et poden salvar la vida. O
destrossar-te-la.
Si tornessis a
la teva època estudiantil amb allò que saps ara, què canviaries o modificaries?
No estic segur que volgués canviar-ne gran cosa, si per
la meva època estudiantil entenem sobretot la universitària. M’ho vaig passar
molt bé, em vaig equivocar sovint, vaig conèixer amics fantàstics, vaig anar
molt a la meva i tot plegat va ser entretingut. Potser hauria pogut estudiar
una miqueta més, però el que feia quan no estudiava era més divertit i més
bonic... (M’ho he repensat: si pogués parlar amb la persona que era fa quinze o
onze anys, em donaria un consell: pren-t’ho tot més relaxadament, excepte la
feina.)
A la teva
novel·la es conjuguen present, passat i futur. Tu de què estàs fet? Mires
endavant o fas retrospeccions?
Jo bàsicament miro cap al futur, però no em fa res mirar
enrere i recordar. Quant a la relació entre passat, present i futur, m’agrada
molt una frase de William Faulkner que diu: “El passat no és mort. Ni tan sols
és passat”.
Potser és una pregunta una mica precipitada, però ja
tens alguna idea al calaix per una propera novel·la?
Tinc dues
idees bastant mastegades per a dues novel·les. D’una, en tinc l’argument i el
sentit de la peripècia del protagonista. De l’altra, en tinc els tres
protagonistes i els móns en què es mouran. No sé quan em posaré a escriure-les,
però.
Per finalitzar, ens agradaria
que ens responguessis el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la
respons?
P-Tenint en compte que series
milionari si invertissis en una activitat més productiva la meitat del temps
que inverteixes a escriure novel·les, ¿per què punyetes n’escrius?
R- Perquè sí!
Moltíssimes
gràcies pel teu temps i et desitgem de tot cor que aquesta novel·la et reporti
una gran satisfacció i un gran èxit.
