El Hòbbit

Després de veure els primers capítols de la nova sèrie d’Amazon Prime “El senyor dels anells: Els anells de poder” no he pogut més que recupera les grans lectures de Tolkien començant per “El hobbit” (títol original en anglès: The Hobbit, or There and Back Again) de la mà de Debutxaca.

Una novel·la fantàstica escrita per parts des de finals dels anys 1920 fins a principis dels anys 1930 i, en un principi, només tenia l’objectiu de divertir als fills petits de Tolkien. Tanmateix, el manuscrit de l’obra encara sense acabar va ser prestat per l’escriptor a diverses persones i finalment va acabar en mans de l’editorial George Allen & Unwin. Així fou com  el 21 de setembre de 1937 va ser publicat al Regne Unit.

És la primera obra que explora l’univers mitològic creat per Tolkien i que més tard s’encarregarien de definir “El Senyor dels Anells” i “El Silmarillion”. Dins d’aquesta ficció, “El hòbbit” es situa l’any 2941 de la Tercera Edat del Sol, i ens explica la història del hobbit Bilbo Bolsón, que juntament amb el mag Gandalf i un grup de nans, viu una aventura a la recerca del tresor custodiat pel drac Smaug a la Muntanya Solitària.

A causa del èxit que va tenir i als bons crítiques que va rebre, els editors van demanar a Tolkien una continuació. Batejada com “El Senyor dels Anells”, el seu canvi a un to allunyat de l’infantil va provocar que “El hobbit” hagués de ser modificat lleugerament perquè les dues històries encaixessin.

La història comença un dia quan en Bilbo Bolsón, habitant de la comarca, rep la inesperada visita del mag Gandalf i d’una companyia de tretze nans, liderada per Thorin, i formada per Balin, Glóin, Bifur, Bofur , Bombur, Dwalin, Ori, Dori, Nori, Óin, Kili i Fíli. Els nans necessitaven un membre més en el grup, un saquejador expert, per poder dur a terme el seu pla: aconseguir entrar a Erebor, derrotar el drac Smaug i recuperar el regne i el seu tresor. Gandalf els havia recomanat per a aquesta missió a Bilbo i d’aquesta forma el valent hobbit es veu embolicat en l’aventura de la seva vida.

No us donaré més que aquestes molles de pa i un breu “Bon dia” com a avenç d’aquesta història; a tots aquells que ja l’heu llegit segur que la rellegireu molt aviat i a tots aquells que no ho heu fet, segur que la serie us picarà el suficient la curiositat per saber-ne més. Molts heu llegit o vist la trilogia de “El senyor dels anells” i per això ja coneixeu en Bilbo, encara que més gran i amb canes, cansat de la vida i vivint en el record de la seva aventura, que en El Hobbit descobrireu, i reconeixereu en Gandalf el gris i el fer i actuar dels Nans i dels Elfs.

Personalment, us recomano a aquells que estigueu a temps de començar pel principi i continuar cronològicament. Jo no ho vaig poder fer ja que em va agafar la febre “El senyor dels anells”. Més tard, per gaudir-los plenament, vaig rellegir-los tots cronològicament. Si, a partir d’ara ja em podeu dir friki.

Una de les millors novel·les de fantasia escrites per la ma d’un geni, en J.R.R Tolkien, s’ha de considerar “El hobbit” com el pròleg a la major aventura èpica de tots els temps. Trobareu mags, nans, hobbits, elfs, dracs i tot un món ple de colors i foscor, un món on la lluita entre la vida i la mort porta a molts pobles gairebé a l’extinció. L’estil de la novel·la és molt ric; tot i que hi han molts personatges els lectors no es perdran gracies a les descripcions acurades tant dels personatges com de l’ambient, i els diàlegs afegeixen un punt d’ironia i dinamisme.

Em costa molt ser objectiva i trobar les paraules més adequades per atreure-us cap a la Terra Mitjana. Espero que us serveixi la meva paraula quan us dic que us encantarà, no el podreu deixar, enganxa i transforma a cada lector en un nou veí de la Terra Mitjana, us sentireu identificats amb els personatges, amb la seva humanitat, el seu bon cor i els seus somnis, de la mateixa manera que agafareu poca estima, ho he dit molt finament, a aquells amb el cor fosc, amb ànsies de poder i amb mala sang.

Si ens ensenyessin a perdre guanyaríem sempre

Si mires la vida de prop, no té cap sentit.

Allunya-te'n i gaudeix-ne!

Després de “El món groc”, “ Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo”, “Si tu em dius vine, ho deixo tot... però diguem vine”, “Brúixoles que busquen somriures perduts”, “El món blau estima el teu caos”, “El que et diré quan et torni a veure”, "Els secrets que mai no t'han explicat" , “Finals que mereixen una història” i “El millor d’anar és tornar” ara ens retrobem amb l’autor optimista, positiu i que amb les seves paraules ens acarona l’ànima Albert Espinosa.

Avui ens retrobem amb un vell amic que ens presenta una obra diferent en estructura a les anteriors Si ens ensenyessin a perdre guanyaríem sempre és una obra formada per relats que en certa manera s’arrelen a la pròpia vida i les experiències de l’autor i ens recorda amb breus pinzellades les seves obres anteriors amb frases que ja van aparèixer en elles ja que formen part en certa manera de la saviesa apresa d’una persona que el va influir  manera molt positiva quan més ho necessitava, el seu pare hospitalari.

Abans d’entrar en matèria m’agradaria parlar del volum en si, amb una portada que ens convida al cinema acompanyant a dos nens que descobreixen per primera vegada quelcom especial i que a la mateixa vegada tenen una perspectiva diferent a la resta de públic ja que no són a la platea de butaques, sinó que ells són qui mostraran la pel·lícula.

No hi ha groc a la portada, però només obrim el llibre ja ens el trobem, el segell de l’Albert, el seu groc i ja el de tots els seus lectors.

Una edició il·lustrada per Vero Navarro que encerta de manera sublim com donar un caire més especial als curts relats de l’autor.

En el pròleg ja ens avisa que pretén tractar temes que encara no ha tocat en la seva prosa però el que és indiscutible és que la prosa del autor sempre ens toca l’ànima i aconsegueix arrencar-nos alguna llàgrima i alhora ens obra un ventall d’esperança.

Cada relat ve introduït amb una entrada de cinema i tres cites, una d’elles d’un autor cèlebre i les altres dues d’alguna de les seves obres anteriors.

L’ànima del llibre és mostrar-nos quelcom molt difícil d’aprendre en fred i en calent, les pèrdues sumen i no resten, una idea que d’entrada costa molt d’assimilar, diuen que de tot se n’aprèn però és un aprenentatge dur i llarg.

La prosa de l’Albert és molt lleugera i no és complicada, diu el que vol dir i porta al lector a entendre-ho d’una manera directa, no afegeix floritures i això crea una forta connexió emocional que crea un lligam empàtic amb el lector i els personatges de cada relat. No podria triar-ne un per sobre dels altres, així que haureu de llegir les seves histories per arribar a comprendre millor al propi escriptor.

Debutxaca ens obra una finestra a un món d’emocions colpidors.

Gràcies Albert.

Brúixoles que busquen somriures perduts

Fa dos dies que tinc el llibre “Brúixoles que busquen somriures perduts” de l’Albert Espinosa i que ens presenta Debutxaca. Es damunt la taula, ben visible, però m’hi resisteixo. És una lluita titànica de voluntats, vull llegir-lo, devorar-lo, però alhora se que em canviarà, que em parlarà, que m’acariciarà l’ànima i per fi estic preparada.

Sense paraules, seria la sensació que m’ha deixat aquesta novel·la, m’ha agafat el cor en un puny i l’ha anat esclafin de mica en mica. És molt fàcil sentir empatia pels personatges, uns personatges que estan marcats tots ells per la seva infància i pel seu present, uns personatges que s’hauran d’enfrontar a allò que en el fons ens fa por a tots, viure la vida. No es tracta de sobreviure, ni tan sols d’amagar-nos rere una imatge o un record, es tracta d’aprofitar cada dia, cada instant, de deixar una empremta en aquest món.

Tots els llibres de l’Albert Espinosa pugnen per la vida amb l’acceptació de la seva limitació, una vida formada per dies comptats i que no tots seran bons, aquest reflex realista, empàtic, eufòric i amb moments dolorosos es copsen plana a plana. No hi ha una sola plana on no pugueu extreure una cita o una frase per poder reflexionar.

El protagonista ens fa reflexionar, no us donaré noms, no us donaré descripcions, no us donaré ni el més petit spoiler, aquesta novel·la no ho permet. Heu de deixar que siguin les seves paraules les que us colpegin i us commoguin. L'amor vertader, la família, la venjança, les segones oportunitats, la sinceritat... aquesta novel·la ens submergeix en una història emocionant protagonitzada per uns personatges inoblidables que ens faran reflexionar i descobrir el que realment és important a la vida.

A la novel·la es diu que “si tanques els ulls del tot, només pot significar que estàs al teu propi món... I els mons propis solen ser tan personals que necessites que l’exterior no els esquitxi...” doncs bé, aquesta novel·la és tan intimista i profunda que per poder-la gaudir, jo us recomano, silenci, tranquil·litat, un sofà ben còmode i cap presa.

És una historia addictiva, dinàmica que enganxa al lector i no us deixarà gens indiferent. Els títols de cada capítol són molt suggerents, aquests capítols són curts i et deixen amb ganes de més.

Plana a plana, m’ha atrapat, les hores m’han volat i reconec que quan l’he acabat tenia una llàgrima regalimant per la meva galta. M’agradaria acabar aquesta ressenya amb una frase encara que no sigui de diumenge.

“Quan la vida et presenti raons per plorar, demostra-li que tens mil i una raó per riure” Anònim

El millor d’anar és tornar

“Hi ha un dia a la vida que has de decidir si desitges tenir raó o la tranquil·litat”

Després de “El món groc”, “ Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo”, “Si tu em dius vine, ho deixo tot... però diguem vine”, “Brúixoles que busquen somriures perduts”, “El món blau estima el teu caos”, “El que et diré quan et torni a veure” i "Els secrets que mai no t'han explicat"  i “Finals que mereixen una història” ens retrobem amb l’autor optimista, positiu i que amb les seves paraules ens acarona l’ànima Albert Espinosa.

El millor d’anar és tornar és la seva darrera novel·la que ens presenta Debutxaca, la seva portada ja és una declaració d’intencions i un punt clau de la historia congelat en el temps, el 23 d’abril, la Diada de Sant Jordi, una imatge de les Rambles amb tot de persones que pugen amb una rosa a la mà i amb les cares indefinides per taques vermelles que s’aniran entrecreuant amb un personatge que se’ls mirà sense distingir-ne cap, tots formen part del moment, del lloc, del sentiment que transmeten.

L’autor ens presenta a la Rosana, una dona que celebra el seu centenari a Barcelona l’any 2071 i que ens explicarà la seva vida en un to confessional, com a canviat la societat i alhora no ha canviat, tot és cíclic i a la seva edat, o millor dit a la vellesa ja està de tornada i només espera la seva darrera dissetena nit.

Aquest dissetè dia és clau, és la nostra fi, un dia que es convertirà en un dels disset dies dolents de debò que patim tots, un dia on la pèrdua ens deixarà marcats.

M’ha costat fer meva la idea de que tenim tots els dies bons i nomes disset de dolents, és cert que a vegades costa més superar-ne certs de bons, gairebé increïble però al llarg de la novel·la entendreu la veu de la Rosana i d’un narrador que descobrireu entre les seves planes.

Cada un d’aquests dies dolents és com un punt i seguit a la nostra vida de la qual hem de ressorgir com un Fènix, serem diferents però potser millors, més forts i amb una perspectiva diferent de la pròpia vida.

Passat, present i futur es donaran de la mà per donar-nos una lliçó de vida, de creixement personal i com sempre amb les novel·les de l’Albert Espinosa no us deixeu els mocadors molt lluny.

Aquesta novel·la formada per capítols curts és llegeix d’una marera molt àgil i ràpida, no saps com ja has girat el darrer full i segueixes amb la sensació que tot i estar tancada et segueix parlant a cau d’orella, quelcom ha quedat dins el lector qui es veurà immers en la lectura i empatitzarà molt fàcilment amb la Rosana.

Vull remarca, no sé si és casual o intencional, que la lletra és força gran, un detall que s’agraeix sobretot a certes edats i els seus paràgrafs tenen una doble separació fet que copsa la mirada i dona la impressió de sentenciar més que explicar. 

Aquí en teniu les primeres planes i la seva banda sonora, la cançó que va acompanyar l’autor al donar vida a la Rosana.

L’analfabeta que va salvar un país

Debutxaca dona de nou la campanada amb la novel·la de Jonas Jonasson, autor suec que ens va captivar amb la seva novel·la anterior “ L’avi de 100 anys que es va escapar per una finestra” i que esta captivant al seu país amb la adaptació cinematogràfica, torna per la porta gran de les lletres amb un títol sorprenent i agosarat, L’analfabeta que va salvar un país. 

Afortunadament no tota la literatura sueca que ens arriba és de sèrie negra, encara que els seus autors destaquen molt últimament, Jonas Jonasson ens demostra que amb el seu caràcter una mica pessimista sempre busca jugar amb la ironia i l’esperança per mostrar-nos un món real amb un punt de vista de color.

Un home que va decidir deixar-ho tot enrere i començar de nou, un exemple de superació i de persecució d’una vida millor.

L’analfabeta que va salvar un país es diu Nombeko, una noia que comença en l’escalafó més baix de la seva societat a Soweto, Sud-Àfrica, netejant latrines i que acabarà a Estocolm juntament amb el Rei de Suècia amb qui intentarà evitar un cataclisme nuclear, per descomptat pel seu camí s’anirà creuant amb agents de la CIA, el KGB i fins i tot el MOSAD.

Una novel·la que es basa en fets reals i que gràcies a la ironia, el sentit de l’humor i l’esperança, no ens fa posar la pell de gallina.

Una historia esbojarrada, amb un ritme accelerat que captiva al lector des del principi i es gairebé impossible deixar-la de llegir, amb un rerefons polític i on es tracten temes contundents com el perill de les armes nuclears en males mans (hi ha bones mans amb armes nuclears?), l’esclavitud, les mancances més bàsiques amb les que han de sobreviure una gran part de l població del món i la importància d’una ment desperta i espavilada, amb ganes d’aprendre i amb la suficient perspicàcia per poder desentrellar tot un seguit d’esdeveniments.

Els personatges secundaris fan una feina coral, van creuant la seva vida amb la de la nostra protagonista i de tots pot aprendre quelcom, coses que pot fer i coses que millor no fer.

El que més m’ha sobtat ha sigut la relació que l’autor ha creat entre dos personatges, els bessons Holger, idèntics com dues gotes d’aigua i tan diferents com la nit i el dia, i la descripció que fa del Rei de Suècia (el país de l’autor) on queda retratat com un home que li agrada la gresca, és senzill i que agradarà molt al lector per la seva simpatia.

Una novel·la amb moltes lectures que us farà riure de valent. 

Leonardo Da Vinci deia que “La saviesa era filla de l’experiència”, en aquesta novel·la, pàgina rere pàgina, descobrireu que la saviesa és fruit d’una inquietud profunda i que afortunadament hi ha molts carallots que es creuen superiors però que no tenen poder a les seves mans, ja que tenen el cap més buit que una altre cosa.