Un cop llegida la
trilogia de “El corredor del laberint” : “El corredor del laberint”, "Les proves” i “El remei mortal”, Fanbooks
ens presenta L’esclat, la quarta
novel·la d’aquesta saga que és la preqüela.
No és que s’hagin equivocat, el propi autor les ha publicat així i té molt de
sentit un cop la llegeixes.
Molts dels records
que ha anat retrobant en Thomas els trobareu a L’esclat, però segurament no us
retrobareu amb el Thomas de la clariana, sinó amb una versió d’ell força
diferent.
L’estructura d’infinit
que crea aquesta darrera publicació fa replantejar moltes de les preguntes que
al llarg de la trilogia han anat sorgint plana a plana i que els nostres amics
han enfrontat amb valentia.
Però, quin fou el
motiu de la creació de CRUEL?, com va succeir?, Perquè?... aquestes preguntes i
moltes més les descobrireu en aquesta darrera novel·la.
No puc desvetllar
gaire la trama, ja que no només destrossaria la seva lectura sinó que també
alguns punts de les anteriors.
La veritat és que
tot va començar quan les erupcions solars van arrasar la superfície de la Terra
destruint allò que es donava per fet i sabut, gran part de la població no va
sobreviure i els que ho varen fer són presa d’una malaltia que s’estén
ràpidament i provocant efectes devastadors.
En Mark, la Trina,
l’Alec i la Deedee són alguns dels nostres nous companys d’aventures, uns joves
que creuen que poden canviar el món, que hi ha d’haver una manera de curar
aquells infectats i donar esperances als supervivents.
No hi ha preu per
aconseguir la supervivència de la humanitat... però tot s’hi val? El món té
massa gent i no prou recursos, una idea que males ments pot ser molt perillosa.
Qui són?, Ja els
coneixem?
L’estructura de la
novel·la enllaça a la perfecció la trilogia amb aquesta entrega, en el seu
pròleg ens parla d’en Thomas i la Teresa i com aquests arriben a la clarina,
passat aquest punt d’unió, l’autor, en James
Dashner salta tretze anys enrere en el temps i ens planteja un cataclisme,
un món distòpic a punt d’esfondrar-se, una societat malalta en més d’un
aspecte.
Aquesta entrega es
podria llegir de manera individual com a novel·la única, però realment és com
la punta d’un iceberg, és poc el que sura sobre el mar i és visible, però sota
les seves aigües hi ha una gran quantitat amagada que suporta tot el seu pes.
No més us donaré un
consell, no el llegiu abans de la trilogia, ho podríeu fer, per descomptat,
però perdria part del seu misteri que és al cap i a la fi allò que ens enganxa
als lectors.
Hem arribat al
final del laberint per trobar-nos al seu principi.
