Avui
ens retrobem amb Ildefonso Falcones,
autor més que reconegut per obres com “L’església del mar”, “La mà de Fàtima”,
“La reina descalça”, “Els hereus de la terra” i ara torna per presentar-nos El pintor d’ànimes.
Aquesta
novel·la de gairebé set-centes planes necessita el seu temps per a ser llegida
i extreure’n no tan sols la seva lectura com a tal sinó per copsar una idea que
flueix entre les seves planes que podríem resumir en una metàfora de la nostra
pròpia historia actual, el temps passa, les coses canvien però l’essència
humana és manté inamovible.
Abans
d’entrar en la pròpia novel·la m’agradaria comentar el seu títol, una
descripció valida pel seu protagonista i alhora pel seu autor.
Vull
agrair que Ildefonso Falcones tot i passar per un moment dur de la seva vida
hagi dedicat el seu temps a fer-nos arribar les seves lletres, encara que
aquest fet com ell ha confessat ha sigut dolorós el simple fet de teclejar
lletra per lletra. És per aquest motiu que crec que par de la seva ànima ha
quedat atrapada a la novel·la.
Per
entrar a la novel·la cal gaudir de la
seva portada, una imatge molt reveladora per a tots aquells barcelonins que
estimem la nostra ciutat i que en un segon ens hem vist a la casa Batlló, a les
seves vistes impressionants i al gran conjunt arquitectònic modernista que
podem trobar a la ciutat. Això si a traves d’ella veiem un home engolit per la
seva presencia i alhora fent-s’hi el seu propi espai.
L’autor
ens convidarà a gaudir del modernisme i del noucentisme, donant atenció a Lluís
Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Josep Maria Jujol i per descomptat
a Gaudí.
Ens
trobarem immersos a principis del segle XX, una època marcada per es revoltes,
per la sublevació de les dones, per les grans diferencies entre rics i pobre,
entre els somnis d’uns i l’opulència dels altres, uns conflictes socials que
esdevindran claus a la novel·la portant-nos des de la misèria i el tractament
vexatiu de les dones que des dels deu anys eren convertides en prostitutes o
com la malaltia queia sobre els barris més pobres... aquesta historia ens
mostrarà l’evolució d’una ciutat i d’aquells que hi viuen.
El
nostre protagonista és el jove Dalmau qui desitja arribar a ser un gran
artista, d’idees anarquistes i revolucionari, aprèn ceràmica i el seu art el
portarà a tenir contacte amb l’alta societat, on també patirà en mans d’alguna
dona poderosa.
Emma,
la seva xicota serà el nostre referent en la lluita de la dona, fet que ens
portarà a moments durs i poc agradables de llegir.
És
molt complicat explicar bé una novel·la d’aquestes característiques en tant
poques paraules, si realment voleu desgranar-la cal que la llegiu, no us
deixarà indiferents.
La
prosa del autor és molt lineal i segueix l’estela de les seves novel·les
anteriors, un segell únic i personal que defineix clarament a l’autor, pocs
girs argumentals sorprenents però una forta solidesa en la seva construcció
històrica, encara que fa ballar alguna data per fer-la encaixar.
Rosa dels vents ens presenta part de la nostra
historia, els somnis d’un artista, la construcció menys lineal d’una ciutat en
expansió i la lluita social i feminista en les seves arrels més profundes.
Aquí
us deixo les seves primeres planes. Una Barcelona perduda que no ens agrada
recordar un espera.
