divendres, 31 de juliol de 2020

Entrevista Ignasi Aragay


De ben segur que tots nosaltres que ens trobem aquí per parlar de llibres hem aprofitat el confinament i la desescalada per llegir i llegir.
Per mi, sense cap mena de dubte El món us espera ha estat una bufetada de realitat coberta amb un sospir d’esperança que m’ha encantat i desitjaria que tot el jovent el llegís i pensés en aquest estiu tan atípic.
En aquesta obra, l’autor escriu una Carta als fills plantejant-se el futur.
Si, som joves i ens sembla que res no ens pot passar. Estem a l’època ideal per somiar i ser el que volem però hi ha moltes coses de les que s’han de parlar i molts temes que s’han de posar damunt la taula.
A l’obra escrita per l’Ignasi Aragay arribem a posar paraules als espais on a vegades costa anomenar les coses pel seu propi nom. 

Diuen que estimar també és difícil però si aprenem a deixar volar i alhora a crear motius per tal que tornin es creen vincles sans i forts que esdevenen indestructibles.
Gràcies a l’aposta d’Empúries per aquesta àgil i punyent obra podreu créixer emocionalment i pensar... Pensareu molt, us ho garantitzo... Però senta molt bé!
Ara és el moment de donar-li la paraula la autor:
Quan vas sentir que el món de la informació i de les lletres t’estava esperant? De petit ja llegia molts diaris, com el meu pare. En diferents èpoques, segons els que hi havia a casa o a casa els avis, l’Avui, el Diari de Barcelona, El País, El Correo Catalán, La Vanguardia, El Noticiero Universal... La literatura també va entrar aviat a la meva vida, primer amb la col·lecció Els Grumets de La Galera i després, a partir de l’adolescència, ja amb obres més serioses, començant per ‘Cient años de soledad’, de Gabriel García Márquez, que va ser la meva entrada a la gran literatura.
Per a tu la paraula “escriptor” es refereix més a una professió o a una vocació? Em considero més periodista que escriptor. I més lector que escriptor. Però l’escriptura, a causa de la meva professió i de la meva afició a la lectura, la porto dins, és la manera com millor m’expresso.
Quina és la qualitat que més aprecies en un escriptor? I la que detestes? No t’ho sabria dir. Soc molt tastaolletes. M’agrada molta mena de literatura i d’assaig. Em guio més pels temes que per l’estil. No soc crític literari. La meva llista d’autors preferits seria molt llarga i diversa, des de Montaige fins a Maigret. No ho sé, no vull fer llistes perquè en quedarien massa fora.
Un llibre que t’hagi inspirat és... Molts. Alguns: ‘Memòries d’Adrià’, ‘La vieja sirena’, ‘Camí de sirga’, ‘Obabakoak’, ‘Assaig sobre la ceguesa’, ‘La insostenible lleugeresa de l’ésser’, ‘Elogi de la follia’, ‘La utilitat de l’inútil’, ‘Sapiens’, ‘El rastre blau de les formigues’... En fi, molts.
A la teva obra referencies a grans filòsofs, pensadors, escriptors, etc. Imagina que pots fer un viatge en el temps i l’espai per tal d’oferir un àpat amb grans figures. A qui convidaries? Montaigne i Erasme, grans representants de la modernitat humanista.
En aquesta obra hi ha un fort lligam entre passat, present i futur a mode de generacions, creus que el present és passat que vol esdevenir futur? Creus que molts pares volen veure ens els seus fills un reflex de les seves vides o que aconsegueixin el somni que ells no van aconseguir? El passat forma part sempre del nostre present. Ens acompanya. Fins i tot quan a algú se li mort el pare o la mare, el seugueix sentint proper. Els records també ens conformen, ens modelen... El que hem de voler per als fills és que siguin ells, que es contrueixin com a persones i agafin de nosaltres el que vulguin i descartin el que vulguin. Sempre hi haurà una certa continuïtat i una certa ruptura. La relació peres-fills respon a la dualitat d’un amor incondicional i un inevitable tall generacional. Les dues coses dialoguen.
Quines qualitats teves veus emmirallades en els teus fills? En tinc tres i són ben diferents entre ells. L’únic que els demano, tal com es reflecteix la llibre, és que pensin i estimin. No és diré què han de pensar ni com ni a qui han d’estimar. Si en això em fan una mica de cas, ja em donaré per satisfet.
I en què t’assembles als teus pares? No ho sé. Als meus pares, en tot cas, els agraeixo la llibertat que sempre em van donar per triar el meu camí a cada moment. I el suport per ajudar-me a sortir de la timidesa malaltissa que tenia de petit.
Creus que tots som resultat del nostre passat i de les generacions que ens han precedit o som persones totalment noves? Som fruit de la interacció entre l’herència rebuda i les nostres tries personals. Som individus singulars i som individus socials, i per tant també familiars. Al món no hi faríem res sols, no tindria res sentit. I tanmateix, som únics. Quan més gran et fas més mires enrere i recuperes o recrees el teu passat, però ho fas en funció no de qui eres, sinó de com t’has construït.
Creus que a la confecció de la pròpia vida pesa més la herència genètica o el medi on es creix? Pesa molt la cultura. Moltíssim. El caràcter és el destí, sí, però l’esperit de superació, l’entorn, les oportunitats, l’atzar també són decisius.
T’agradaria ser avui jove o prefereixes la teva època? Com creus que series? Et modificaria la manera de pensar i actuar? Cada època té les seves dificultats i les seves avantatges. En la meva joventut, a Catalunya i Espanya vivíem un cert optimisme històric col·lectiu fruit del final de la dictadura i l’inici de la democràcia. Allò va ser tant perillós com bonic i interessant. Cada època té les seves lluites, els seus ancoratges ideològics...
Què creus que és el millor i el pitjor de ser jove avui en dia? El millor, les oportunitats per conèixer món, per viatjar, per connectar amb moltes realitats diferents. El pitjor, potser la dispersió, l’acceleració vital.
L’amor paternofilial per nosaltres no té límits. Com el descriuries tú a aquest sentiment tan complex? És un lligam molt fort, molt irracional, molt bell. No es pot raonar. Com deia Pascal, "hi ha raons del cor que la raó no entén". I alhora a vegades, especialment en l’adolescència, quan ells comencen a marcar distàncies, et fa adonar de la dificultat d’estimar els qui estimes. L’amor demana passió i dedicació a parts iguals. És més fàcil l’odi.
Quina creus que podria ser la banda sonora d’aquesta novel·la? The Mission, del Morricone.

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang teniu tinta, us heu de justificar massa sobre la feina que feu? No m’agrada gaire la divisió entre escriptors mediàtics i no mediàtics. N’hi ha de suposdament mediàtics que són molt bons i viceversa. Jo mateix podria ser qualificat de mediàtic, surto dels mèdia. En fi. La cosa està prou repartida.
Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil i agraït gràcies a les xarxes socials i la interacció amb els lectors que aquestes faciliten? No crec que això influeixi gaire. La feina de l’escriptor bàsicament és solitària, és un diàleg amb un mateix.
Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus essencial respondre? Ens la pots respondre?
La pregunta més essencial: quin sentit té la seva vida? Com creia Txéhov, la vida en realitat no té sentit. Per què cau la neu? No té sentit. Però si vol, cadascú li pot donar un sentit molt bell a la seva. El sentit de les nostres vides és donar sentit al que no en té.

Moltíssimes gràcies pel teu temps i les teves lletres.
Et desitgem l’èxit que mereixes amb aquesta obra.
Àngela Sánchez Vicente