No
sé si estareu d’acord o no, però quan més coneixes l’ànima d’un autor més
profund calen les seves paraules.
Això
m’ha passat amb la darrera novel·la de Josep
Masanés, un bon amic que amb la seva humilitat i gran cor ens ha anat
presentat la seva necessitat d’arribar al lector amb la seva prosa.
D’ell
hem parlat de “La paradoxa de Schrödinger”, “La putrefacció de la llum” i
“Camins sense retorn”, ara ens presenta Jo
tenia deu oliveres, obra que ha sigut reconeguda amb el Premi Vila de Lloseta de Narrativa 2018 i que ha publicat El Gall Editor.
La
seva portada es trista i melangiosa, una olivera seca, talada, que ha patit el
pas del temps però que manté les seves arrels fortament agafades a terra per
mantenir-se ferma al seu lloc i viure temps millors.
Un
arbre considerat beneït en moltes religions, un símbol de longevitat i de
curació, un simbolisme en si mateix del nostres protagonistes ela quals viuran
un infern però als seus cors seguiran estimant la seva terra.
La
família de la Dalita viu en pau a l’Alep fins que la guerra pica a la seva porta
destruint tot allò que amb esforç han anat construint, el seu marit anirà a
lluitar i ella haurà de fer el que sigui necessari per protegir els seus dos
fills d’un món que s’ha tornat boig, que sagna per la llibertat i que només els
deixarà el camí de la fugida per sobreviure.
Una
convivència diària amb la mort i alhora amb l’esperança, un camí difícil de
transitar i de suportar. La Dalita viurà petits moments de pau, podrà comptar
amb amics i veïns que viuen com ella i acaben fent pinya, però la realitat
supera el que l’autor ens transmet, no estem davant d’una narració com a tal,
sinó que l’autor llegeix els ulls dels protagonistes fins arribar a la seva
ànima empresonada per la por i ens deixa amb la pell de gallina.
M’agrada
molt una frase que ens deixa l’autor “Una novel·la
sobre l’esperança contra tota esperança”.
Tots
hem vist molts reportatges sobre els camps de refugiats, sobre la ciutat
bombardejada, sobre una població perduda en la foscor del senyors de la guerra,
però al posar-nos en la pell de la Dalita la sensació és esfereïdora.
Amb
una prosa que va un pas més enllà en Josep
Masanés ens presenta una narració relativament curta però dura, contundent,
colpidora i que mostra una realitat que preferim no veure.
La
seva estructura és molt ordenada, tenim la visió de la quotidianitat de la
població i alhora dels homes que es troben al front lluitant per les seves
famílies, les descripcions es transformen en sensacions i al tancar el llibre
trobem la coberta del darrera tota negra, sense floritures, com un forat que
acaba d’engolir-se la narració.
És
un d’aquells moments en que deixes la mà reposant sobre ella i realment
descobreixes que el missatge arriba fort i clar.
No
puc fer més que convidar-vos a que la llegiu. És senzillament brillant en la
foscor.
