divendres, 30 d’agost de 2019

Hacia 1925


Por Ángela Sánchez Vicente

Nos encontramos con una novela entre manos que nos hace realmente mucha ilusión compartir con vosotros.

Se trata del debut literario de Jaume Guinot Zamorano, un amigo de la casa que desde su inquietud y su buen hacer nos regala su primera obra.

Caracterizado por su gran tarea como psicólogo y su gran afán por nunca estancarse,  aprender cosas nuevas y descubrir nuevos horizontes nos presenta una obra vitalista que se mueve entre la historia y el efecto de los humanos sobre ella.

Nada es azaroso en la obra Hacia 1925

Trabajada de manera extrema, incluso la portada presenta una clara referencia al hilo conductor de la historia y un guiño hacia un antepasado suyo a través del reloj que la ilustra.

¿Qué pasaría si viajáramos hacia 1925? ¿Y si cambiamos a partir de ese punto ciertas cosas o ciertas figuras históricas? ¿Cómo sería el mundo de hoy en día?

Muy trabajada a nivel de documentación y con grandes descripciones de espacios y tiempos históricos que nos ayudan a comprender la mentalidad de la propia obra y de los personajes que por ella conoceréis.

Es impactante, como crea una base muy fundamentada de la historia hasta llegar a un punto que haces un clic y ya estas enganchado en una aventura totalmente novelada y con grandes dosis de reflexiones sobre la historia de la humanidad.

Amena, profunda, reflexiva, vital…

Gracias a la plataforma Amazon podréis disfrutar de esta obra en versión digital e impresa.

Es un gran plan para acabar estas vacaciones de verano y volver al trabajo con ganas de recomendar esta novela.

No os defraudará ya que el límite que se debate entre la historia real y la ficcionada está muy bien buscada creando una atmosfera novelística muy ingeniosa y nos invita a reflexionar sobre el curso de la vida y sobre las causas y consecuencias de los grandes hitos históricos.

¡No la dejéis escapar!

¡Estáis a solo un clic de descubrirla!
Solo leyéndola descubriréis lo que pasara en el viaje.

dijous, 29 d’agost de 2019

Perverso seductor mentiroso


Hoy os presentamos la última entrega de la serie “Wild seasons” de Christina Lauren o lo que es lo mismo de Christina Hobbs y Lauren Billings.

Una serie que empezó con “Dulce chico indecente” donde se nos presentaba al grupo en general y a la primera pareja especial, luego caíamos totalmente seducidos por la picardía de “Traviesa criatura sensual”, fuimos seducidas con dulzura, paciencia y mucho amor en “Oscura noche salvaje”, y finalmente volveremos a creer en el amor y en la sanación del corazón en Perverso seductor mentiroso.

En esta ocasión la portada viene marcada por el color verde, un simbolismo más sobre la historia que vamos a descubrir.  Es el color asociado a la naturaleza, a la inocencia, a la sanación y curación, a la frescura. Además tal y como dice la tradición el verde es también el color de la esperanza, el optimismo y la buena suerte. También con la naturalidad, la búsqueda del placer y el vigor. Se trata de uno de los colores más ligados a la idea de equilibrio, serenidad y calma, así como con lo espiritual.

Nuestros nuevos protagonistas son London, una joven vital aunque solitaria desde que pilló hace un año a su ex con otra, no cree en el amor y para ella todos los hombres son iguales. Su vida se puede resumir en surf por la mañana y su trabajo por la noche de camarera en Fred’s. La conocimos en las entregas anteriores ya que vive con Lola, la protagonista de la entrega anterior.

Luke es un personaje complicado de entrada, sabemos cosas de él de las anteriores entregas, es el ex de Mia y aún siente algo por ella o eso cree, desde que rompieron se dedica a disfrutar de las mujeres sin entregarse a ninguna, es un mujeriego de órdago, trabaja de becario en un bufete de abogados y conoce a London en el bar.

Ambos sienten la química y deciden que una noche de sexo no les hará ningún daño, ninguno quiere nada más y son adultos para decidir. El problema llegará cuando acaban tropezando en la misma piedra muy a menudo, lo que empieza con solo sexo crece hasta el punto de saber que si dan un paso más caerán en las garras del amor y no están reparados, sin tener en cuenta que London lo ve imposible ya que se trata de un ex de una amiga y eso no se hace ¿o sí?

Me ha gustado mucho esta entrega que nos presenta B de bolsillo, sigue la línea de las anteriores, es actual, dinámica, joven, desenfadada, picante y a su vez esconde muchos sentimientos encontrados, personajes con un bagaje emocional que les ahoga hasta que encuentran alguien por quien vale la pena luchar y arriesgar el corazón. A veces es mejor intentarlo y quizás sufrir que no intentarlo y perder el amor de tu vida, aunque en este caso puedes perder el corazón y a tu amiga.

Es como reencontrarse con unos viejos amigos, los que conocéis la prosa de estas autoras descubriréis que siempre nos esconden alguna sorpresilla, en este caso y si no me equivoco encontraréis el hilo rojo que une esta serie con la anterior “Beautiful”. Dos amigas con dos futuros prometedores.

Quizás esta última entrega es la más diferente de las cuatro dado que no parte de unos matrimonios locos en Las Vegas y podríamos decir que empieza la relación entre los personajes desde cero.

Aquí os dejo sus primeras páginas, altamente adictiva y divertida.

dimecres, 28 d’agost de 2019

Entrevista a Victòria Molins


Avui us animem a que descobriu les lletres de Victòria Molins. Una dona que no deixa indiferent simplement per la seva empremta vital a la societat, per les seves opinions i per la forta vinculació política i sobretot per la seva entrega total a la fe.

La religiosa Victòria Molins escriu una novel·la intrigant i emocionant que serveix alhora com una gran eina de critica i reflexió vers la societat actual.



A la seva obra Els secrets de la badia ens presenta a la Míriam, una jove metgessa de vint-i-quatre anys que decideix marxar a treballar uns mesos a un hospital d’Angola.
Un cop allà el primer que li sobtarà serà la brutal diferencia de poder entre la pobresa de la majoria i la extrema riquesa d’uns quants que viuen a base de la corrupció i els diamants. Un món de xocs i contrapunts que posarà la seva pròpia vida a debat i també a la societat en general i fins i tot al món tal i com l’entenem o l’acceptem avui en dia.

A ritme de thriller i amb una historia d’amor que acabarà d’arrodonir aquesta gran historia podem dir que té els ingredients perfectes per enganxar-nos des de les primeres planes.
Corrupció, drogues, amor, desamor, desengany social, desigualtats...

Toca tants temes que si ens animem a gaudir-lo i desgranar-lo no només ens agradarà sinó que ens convida a la reflexió i a un aprenentatge.

Només gràcies a Columna i llegint-lo ho descobrireu! És una obra que ve a tocar-nos la fibra i a no deixar-nos pas indiferents.

Donem la paraula a l’autora:

Vostè és religiosa de la companyia de Santa Teresa de Jesús, amb una gran opinió social i política, amb una gran entrega cap als altres i ara, a més, escriptora d’un thriller brillant. Com combina totes aquestes tasques? Recordo sempre la resposta d'un noi jove, quan -en la meva tasca periodística, essent jo aleshores directora d'una revista educativa-  li vaig fer una pregunta semblant i em va respondre: "Es té temps per a tot allò que s'estima". I és veritat. El dia te moltes hores i sempre que tinc una estona lliure a casa, em veureu davant un ordinador fent servir l'eina per a la qual Déu m'ha donat un do: la paraula. Des de petita i jove he sentit un atractiu especial pel do de la paraula i he intuït sempre que té un poder que vas més enllà del que podem imaginar. 

Quan va sentir que el món de les lletres l’estava esperant? Tenia jo tretze o catorze anys i vaig guanyar un concurs literari. Jo era ja una lectora empedreïda, com ho era el meu pare. De la seva biblioteca jo havia llegit tot el que ell em deixava per la meva edat. Recordo que els "clàssics" els teníem en la Col·lecció "Araluce". Quan vaig anar a buscar el premi -tot pensant a la meva edat que era el meu "Nobel"-, em vaig dir a mi mateixa que quan fos gran volia ser escriptora. 

Per vostè la paraula “escriptor” es refereix més a una professió o a una vocació? Jo diria que ambdues coses. La primera condició que jo demanaria és que fos vocacional. I la segona és que per ser un bon escriptor, primer has de ser bon un lector. I aquesta seria la meva recomanació: llegir, llegir molt i des de petit.
Per a mi el ser escriptora  no ha estat sempre la meva "professió", malgrat sempre he estat lligada a les lletres. Durant molts anys (des de que vaig acabar la carrera de Filosofia i lletres, vaig exercir de professora de Filosofia i de Literatura, dues assignatures que em van ajudar molt a tenir un pensament,  a entendre'm amb el jovent  i a continuar sempre llegint... i pensant. Dic que no ha estat sempre la meva professió, però sí una necessitat, sobre tot en aquelles etapes de la vida que són difícils -i més en temperaments apassionats com el meu- quan el lliurar-se a Déu i als altres suposa una sèrie de renúncies que deixen l'anima  ferida i necessitada de consol. Jo el trobava sovint en Déu i en la paraula. Escrivia, escrivia i escrivia, per a mi mateixa i... per a Jesús el meu gran amic. Ho feia en forma de poesies.... que mai he publicat, malgrat algunes llegides en la meva maduresa no són dolentes. Però són la meva ànima en certs moments i són molt intimistes
Després, en la meva congregació van conèixer el meu do i em demanaven escriure per una revista. Vaig acabar després d'uns anys a ser anomenada directora de la Editorial STJ que era de la meva congregació teresiana. Allà vaig dedicar moltes hores a escriure o bé per encàrrec o bé per necessitat. Perquè ben aviat, per circumstàncies que no venen al cas, vaig poder conjuminar la meva tasca de escriptora, editora i professora (ja només de Literatura) amb el mon de la marginació, en aquell moment terrible de la SIDA, devastadora de gran part del jovent. Aquesta nova vida va alimentar, como és lògic, la meva tasca de escriptora, donant-me coneixement d'uns mons mai intuïts per mi abans. 

Què va sentir quan l’editorial Columna li va demanar que plasmes les seves paraules? La primera vegada que m'ho va demanar va ser fa uns anys -el 2013- que em van dir que escrivís un llibre sobre "la meva vida". Jo no volia que fos unes "memòries", malgrat que ja tenia edat per a fer-ho, sinó un recull dels esdeveniment importants que jo havia viscut en uns anys de tanta història interessant i tants canvis, des del 1936  en el vaig néixer, fins el moment: canvis en la societat civil i en l'Església. Vaig gaudir molt amb aquell llibre que vaig voler titular "El regal de la vida".
Fins aleshores jo sempre havia escrit amb més caire de periodista o de educadora. Ja portava crec que més 65 llibres al llarg dels anys de directora d'editorial. Mai havia pensat en ser "novel·lista". Quan la directora Gloria Gasch -antiga alumna meva de Literatura- m'ho va proposar, no dic que no em va estranyar, però en part em va interessar. Per suposat, vaig dir, per a mi no tindria sentit si no feia una història o de "denúncia" o de valors... I l'Editorial va estar d'acord. Coneixia d'a prop el  tema d'Angola... i vaig veure una mina.

Imagini que pogués fer un viatge en el temps i l’espai i organitzar un àpat amb un grapat d’escriptors. Quins serien? Com seria l’àpat? Què els preguntaria? Deixeu-me fer dos àpats. Un, amb escriptors de temps passats i un altre actuals. Amb els del temps passat agafaria a Teresa de Jesús, a Maragall i José Luis Sanpedro; per tres dels molts llibres que m'han impactat a la vida: El Castillo interior, El Càntic espiritual i La sonrisa etrusca. Amb aquests tres els preguntaria com es viu el do de la paraula quan ja no sigui necessària. "Amb quins altres ulls" veurem la bellesa, m'ho diria Maragall. De la nostra riquesa com a persones eternes, em parlarà Teresa. I a Sanpedro li preguntaré cóm és amar en plenitud sense límits d'espai i temps.
L'altre àpat seria amb escriptors actuals -mes aviat periodistes que conec o estimo-: Albert Om, Antoni Bassas, Empar Moliner, Víctor Amela, Pilar Rahola, Ignasi Aragay...i amb tots ells parlaria del moment actual de la meva estimada Catalunya i de les injustícies socials del moment. 

Vostè és una gran defensora de la llengua catalana i les tradicions catalanes. Creu que la literatura en català va per bon camí? Crec que, per a mi, millor que en els meus temps passats. Pensar que jo no he estudiat mai català i que he tingut que ser autodidacta havent-hi fet la carrera de Romàniques! El professor de francès ens parlava en francès, el de italià en italià, el de portuguès en portuguès i el de català.... en castellà. Amb això ho dic tot.

Com es va documentar per escriure tan fidel i dignament sobre Angola i la seva tremenda desigualtat? Havia estat a Angola acabada la guerra i les guerrilles i em vaig impressionar molt. Fa poc vaig tenir ocasió de veure el canvi gran que es donava en una part de Luanda, la capital. La visita a Barcelona d'un grup de senyores de Angola que s'havien format en missions nostres, havien estudiat a la nostra Escola de magisteri  i ara ostentaven càrrecs allà, em va fer conèixer lo que no imaginava: eren molt riques,  i gastaven d'una manera desorbitada. La seva ostentació en despeses em va posar en guàrdia i vaig indagar. Em va ajudar molt també les converses amb una senyora, germana de una monja nostra -tenim moltes missions allà- de la societat més privilegiada, però amb un gran sentit de la justícia i solidaritat que ha ajudat a molts joves a estudiar i promocionar. 

Quines característiques de la jove Míriam l’apropen a la seva personalitat? En què s’assemblen? És curiós que tots els lectors i alguns periodistes m'han dit que em veig reflectida en Míriam. Sé que el escriptor sempre es retrata d'alguna manera en els seus personatges. Aquí, sens dubte, el que pensa Miriam és el que jo sempre he pensat... Jo també vaig deixar un "amor" per exigències del meu sentit de la vida. Sé el que costa i el preu que s'ha de pagar per la felicitat i la fidelitat en les que creus.

En aquest llibre vostè dóna veu als que pateixen a Angola i als que ja no poden explicar la historia. Creu que la memòria és el passat que vol seguir esdevenint present? Mai millor dit. Només escrivint sobre el present el perpetuem i fem més entenedora la història. Jo sempre dic que aquesta novel·la la he pogut escriure ara, als 83 anys i la molta experiència que Déu m'ha regalat al llarg de la meva vida, sobre tot a partir d'un moment: quan "he sortit de la sagristia" que diria el Papa Francesc. 

Les desigualtats són narrades en aquesta obra des del punt de vista de la Míriam. Per a vostè quins creu que són el grans punts negatius? Com es pot solucionar o pal·liar? Qui ho ha de fer? Hi ha dues coses que van unides i són els grans enemics de la solidaritat i la justícia social: els diners i el poder que, generalment van units. Sempre que prima aquest sentit de la vida, es creen desigualtats. Es curiós veure tan clar que qualsevol classe de poder, si no és per a servir, es converteix fàcilment en tirania. Començant per la democràcia. Ja ho deia Plató.  Quan vaig tenir ocasió de parlar en l'Ajuntament davant moltes autoritats i dir com seria la Catalunya que somiava vaig acabar amb les meravelloses paraules de Jesús que, portades a la pràctica, arreglarien moltes coses:   "Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor... i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir   ". (Mt, 20, 17-28) 

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creu que els escriptors de veritat com vostè, que té una historia per explicar, s’han de justificar massa sobre la feina que fan? Crec que la única justificació d'un mateix i del que diu és la vida. La que hom viu segons la seva consciència i el seu enteniment del món, de la justícia i de la FELICITAT per a la qual tots hem vingut al món.

La seva obra té un alt poder reflexiu que posa en debat l’ètica i la moral d’una societat. Té esperances en que la societat s’apliqui aquest missatge? Si el missatge més meravellós que sustenta tots els pensament més justos, que és el Jesús, no ha estat escoltat després de XXI segles, ¿com podem pretendre que sigui escoltat el de una pobre monja insignificant? 

Per acabar ens agradaria que ens respongués a la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai  li han fet i creu essencial respondre-la? Ens la pot respondre?

"Creiem que a vostè la fe li sosté i dóna sentit a la seva vida. Ha tingut alguna vegada dubtes de fe?" M'agrada aquesta pregunta perquè em fa dir el que per a mi és la fe. Escandalitzaria si digues en la quantitat de "dogmes" de la "fe" que no es que dubti sinó que no crec tal com me'ls van explicar. Com que per a mi la fe no es creure en dogmes, sinó  el mateix Jesús històric, el de Belén, Nazaret, Galilea.... " no ese Jesús del madero, sinó el que anduvo en la mar..."
La meva fe és aleshores ESPERANÇA en el Jesús que em va dir com era Déu, amor, misericòrdia i Pare-Mare.   


Moltíssimes gràcies pel seu temps i li desitgem l’èxit que es mereix amb aquesta grandíssima obra.

Gràcies de nou

Àngela Sánchez Vicente

La Petita Llibreria