No
deixo d’aprendre títol rere títol sobre mi mateixa i sobre el món que m’envolta
gràcies al petits però profunds llibres de la col·lecció emocions de l’Editorial Comanegra.
Sembla
mentida com per mitjà d’una breu historia podem, si volem, reflexionar sobre la
nostra vida, sobre allò que ens commou o ens molesta, no pretenen ser
alliçonadors però si llegiu amb el cor entre les seves línies hi trobareu grans
secrets.
Avui
l’Araceli Gutiérrez ens presenta El silenci del camí, un títol molt
encertat ja que amb la seva historia farem el camí de Sant Jaume i parada rere
parada descobrirem molt de la nostra protagonista i la seva vida, una historia
que no us deixarà indiferents i que a l’hora us alleugerarà la motxilla que
tots portem amb pedres de totes mides i moltes d’elles són en realitat fútils.
La
Blanca era fins al moment, esposa, mare, treballadora d’èxit, totes li ponien
però el que ella no veia era que la rutina i la monotonia estaven acabant poc a
poc amb tot. Un dia l’Arturo, ara el seu ex, li va dir que ja no podia més i
que la deixava, aquest punt d’inflexió la va fer trontollar, un tsunami
emocional li creixia al pit i s’estava desbordant cap en fora, el seu fill
Sergio la culpava a ella i ella no sabia com explicar-li... tot això i una mica
més que descobrireu a van portar a la consulta de la Lia una terapeuta molt
especial.
Així
que el seu repte fou fer el camí de Sant Jaume, tota sola, ella i els seus
pensaments, sentiments, preocupacions i un destí que l’esperava.
L’autora
amb capítols força curts ens explicarà com la Blanca anirà entenent la seva
vida, cada un d’ells ens ve introduït per l’essència mateixa del text, així que
les parades que anirem fent seran: “Deixa pel camí allò que ja no et serveix”,
“Atenta als senyals”, “La vida no és una carrera”, “La muntanya russa de la
vida”, “Queixa’t, però només el temps necessari. Després passa a l’acció” i
“Quan hi veus clar”.
Cada
pas del camí ens apropa a un futur que podem anar construint a partir de
nosaltres mateixos i alhora ens podem anar reconstruint per arribar a ser la
millor versió de nosaltres.
La
prosa és directa, els personatges són el reflex de que volen mostrar, el tempo
és sostingut per donar-nos temps a pensar i els diàlegs donen molta fluïdesa al
text.
Com
sempre m’agrada acabar amb el subtítol, ja que acostuma a se un recull del que
l’autor ens ha volgut transmetre.
“Segueix els senyals del creixement interior”
