Ja fa uns
quants dies que us anem apropant les novel·les d’en Federico Moccia gràcies a l’aposta d’un format més econòmic per
part de labutxaca, o si preferiu la
tapa dura la trobareu a Columna.
A les
novel·les Perdona
si et dic amor i Perdona però vull casar-me amb tu tenim a uns protagonistes que són
joves tot i que entre ells hi hagi diferència d’edat i a l’aventura d’Aquell instant de felicitat tenim uns
protagonistes molt i molt joves, és per això que ens ha sobtat (i encantat) la
nova novel·la Aquesta nit digues que
m’estimes.
En aquesta
novel·la que no forma part de cap saga coneixerem un triangle amorós
protagonitzat per una dona grandeta i dos homes també ja adults.
La dona és
una prestigiosa pianista que ha d’abandonar els seus dies com a gran figura
dels teatres i els recitals per tal d’entregar-se al Andrea, el seu company de
ruta que ha patit un accident que l’ha deixat paralític. Tot i això, no
l’allunyarà de la música doncs sigui on sigui ella la sent d’una manera que la
fa brillar amb llum pròpia.
El seu món
trontollarà quan en Tancredi la descobreixi a l’església embriagada per la
melodia que canten uns nanos... no sap com ni perquè però el subtil moviment
dels seus llavis acompanyant de manera vergonyosa la música el deixa embadalit
i amb un únic desig: l’haig de conèixer!
En Tancredi
és un home sofisticat, aficionat al món dels esports, seductor i extremadament
atractiu.
La Sofia no
està per històries ni per murgues barates i no creu massa en els sentiments
d’en Tancredi, per ella sols son jocs de mirades i d’un alt ego que no vol ser
ferit pel rebuig d’una dona.
El propi
Tancredi no es pot creure que ell s’hagi enamorat doncs és un fòbic al
compromís i prefereix seguir vivint com un pica flors encara que ja li hagi
passat l’edat de fer-ho.
L’historia
va in crescendo mentre veien com la Sofia fa una gran introspecció per tal
d’esbrinar que és allò que fa perquè vol o allò que fa per obligació o perquè
és el que toca...
Qui ha de
guanyar a la seva batalla interna? Allò correcte o allò que l’apassiona?
Quin camí
agafarà? Hi ha algun camí en el que ningú no surti ferit?
Realment he
anat a moltes signatures de llibres de l’autor, bé, a totes les que ha fet a
Barcelona i em sorprèn com des de que la va publicar sempre és la nota de color
entre un públic una mica més gran que no sap si cridar als quatre vents tot el
que els ha agradat de la novel·la o millor sentir una mica de vergonya de fer
cua enmig d’adolescents!
És una
novel·la on el públic és més divers, la trama és més profunda però sempre amb
el segell de qualitat de l’autor.
Us perdreu
la dolça melodia d’aquestes planes? Jo no ho faria ni boja!
Esteu a punt
de fer-vos fans d’en Moccia si és que encara no ho éreu!
