Reconec que la novel·la que avui us presento m’ha tocat
el cor i s’ha ficat entre els fils de la meva ànima. És simplement perfecta.
La noia de la biblioteca és
una novel·la que narra la creació de la Biblioteca de Catalunya i la seva
protagonista, la Núria, és un personatge adorable, treballador, somiador i una
gran amant de la cultura i de la seva terra.
És capaç de lluitar contra tot i tothom per tal de
sortir-se amb la seva i tirar el seu projecte endavant. És valenta, coratjosa i
es belluga molt bé en un món dominat pels homes.
Crec que la Núria de la novel·la té molt a veure amb la
autora, la Núria Pradas que a més
d’haver creat una trama espectacular ens transporta en l’espai i el temps d’una
manera tan precisa que sembla que els escenaris es puguin tocar i podem gaudir
de les olors, els sorolls, les veus i els colors que l’omplen.
L’aventura vital de la Núria serà trepidant i us farà
patir molt alhora que us demostrarà que amb pors no s’arriba mai enlloc.
Gràcies a l’aposta encertada de Columna podem tenir entre mans una novel·la que et posa la carn de
gallina i el fa sentir la passió amb que ha estat escrita.
Cedim-li el torn de paraula i que es presenti:
Quan vas
descobrir que el món de les lletres t’estava esperant? Ja fa temps d’això. Jo
treballava com a professora de literatura i llengua, i vaig començar a escriure
textos teatrals per als meus alumnes (vaig muntar un petit grup de teatre, la
meva gran passió). I d’aquí a la novel·la hi va haver un passat. I , després,
un altre i un altre...fins ara.
Creus que la
màxima “És narrant que ens narrem” cobra un sentit més especial amb aquesta
novel·la? Potser
sí. D’una manera gairebé inconscient he anat deixant bocins meus en cada
novel·la. En aquesta més. La història del pare de la Núria Solé durant la
Setmana Tràgica és la història del meu avi. Gairebé. Tenia ganes d’explicar-la.
Com ha estat el
procés de documentació sobre un fet tan important per la cultura catalana? Molt intens. Van ser mesos de
buscar, de descobrir. És una part fonamental abans de començar l’escriptura;
fonamental i apassionant. Quantes coses que s’aprenen! Com m’he enriquit!
Què t’atrau de
la literatura? Creus que la lectura és un ritual que s’està profanant amb els
llibres electrònics? No
ben bé; es canvia l’envoltori, i no tant com sembla, però no l’esperit , la
màgia de descobrir noves històries. A mi, però, m’agrada tocar els llibres,
prendre notes a peu de pàgina, desar-los, acumular-ne...
Quins són els
teus inspiradors o referents literaris? Crec que tot el que he anat llegint al
llarg dels anys és el combustible que em permet escriure. Sovint,
inconscientment, aflora tal cosa o tal altra. Malgrat tot, per a mi, Rodoreda
és la Literatura.
Si poguessis fer
un viatge en l’espai i el temps amb quina personalitat et reuniries a la
Biblioteca de Catalunya? Amb
Francesca Bonnemaison. Què donaria per sentir
la seva veu dient-me: “Hola, hermosa!”
La Núria n’ha de
passar mil i una dins la novel·la. Creus que és a partir de la duresa i de les
adversitats de la vida que ens adonem d’allò positiu que tenim en el nostre dia
a dia? Sens
dubte. I hi ha molta gent incapaç de descobrir aquesta part de la vida, el que
té, de què ha servit la lluita. Llavors la negativitat se’ls menja i...què
queda?
Ets somiadora com
la Núria? Sííí...:)
A l’obra fas un
gran treball per la memòria catalana col·lectiva. La memòria ve a ser passat
que vol seguir essent present. Personalment, vius de passat, de present, de
futur o de la conjunció de tots tres temps? Tinc una tendència natural a mirar
enrere; m’encanten les pedres i m’agradarien que parlessin, que em poguessin
explicar tot el que han vist, el que han sentit. Potser per això sóc una
lectora voraç de novel·la històrica. La memòria dels meus avis viu en mi i la
respecto i conservo. El futur me’l miro amb esperança. Serà el temps dels meus
fills i néts. Quin paper hi tindré? Això em fa una mica de por pensar-ho, la
veritat.
La teva novel·la és molt femenina i
les emocions i sentiments que es desprenen d’elles són molt intensos. Creus que la
dona és més sensible al patiment, als somnis i a les il·lusions? No hi ha
una resposta absoluta a aquesta pregunta. Si em sento més còmoda narrant des
d’uns ulls de dona és perquè jo ho sóc i m’hi sento còmoda i propera. Crec en
les persones, però, tant m’és que siguin dones o homes.
Ara que no ens
veu ningú, tens algun projecte nou en ment? Sí, però és tant petit que encara no
en puc parlar. Ara, il·lusionada de nou i amb ganes de tornar a començar tot el
procés d’escriure sí que n’estic.
Per finalitzar, ens agradaria que ens respongués el
que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la
pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?
Què li queda dels seus personatges quan l’obra ja està
acabada, quan pertany al lector? Una immensa melanconia.
Moltíssimes
gràcies pel teu temps i et desitgem de tot cor que aquesta novel·la et reporti
una gran satisfacció i un gran èxit.
