1222

1222 un nombre que convidarà al lector a una de les millors trames negres publicades últimament a Noruega. Anne Holt, tota una experta en aquesta temàtica us deixarà captivats i garratibats des del mateix principi de la historia.

Feia molt de temps que no havia llegit res d’ella i m’ha agradat molt comprovar que no ha perdut gens el seu toc. La seva narrativa és molt àgil, comença ràpida, no deixa temps al lector per perdre’s ni li permet fer drecera. Des del principi et manté abocat al silenci de la immersió de la història. Us asseguro que amb les seves descripcions us fareu una idea molt clara de l’espai, dels personatges i del clima, que esdevé per si mateix protagonista de retruc.

El personatge principal és la Hanne Wilhelmsen, una ex-policia que va rebre un tret a l’esquena i viu en cadira de rodes, un personatge amb tantes capes com una ceba, l’autora ens va mostrant les seves diverses facetes a mesura que avança la historia. No se si recordareu el personatge interpretat per Raymond Burr a la sèrie Ironside a la dècada dels 70 , bé, doncs són clavats: perspicaços, intel·ligents, autònoms, valents i enginyosos. Al·lèrgics a la paraula “valors” quan es refereixen a una perspectiva d’existència. Costa trobar novel·les negres on els protagonistes tinguin alguna mancança física tan remarcable, fet que augmenta el valor en la construcció del propi personatge.

Us faré cinc cèntims de la historia, a 1.222 metres d’altitud un tren queda atrapat a la neu amb 200 passatgers, tots ells han de refugiar-se a un hotel de muntanya. La majoria estan ferits, però el pitjor d’estar atrapats en la tempesta més gran i violenta dels últims temps, és la desesperança d’esperar, els motins dels propis passatgers i per descomptat el fet d’estar tancats amb un assassí no posarà les coses gens fàcils a la Hanne i a aquells que la voldran ajudar. A més, per afegir el toc de gràcia hi ha un grup armat de protecció que mantenen a algú allunyat de tots els demés. Qui serà aquest personatges?

La pròpia protagonista fa un joc de paraules quan comenta que és sent dins la novel·la “Els deu negrets” d’Agatha Christie i recorda que aquella historia no va acabar gaire bé. Un per un, els morts es van afegint i les preguntes es van disparant encara que les respostes són força esquives.

Comencen a assaltar preguntes com: quan, com, qui o per quin motiu l’assassí està atacant a membres de la comissió de l’Església Estatal de Noruega, recalcant les riqueses de l’Església i dues paraules que ajudaran a desentrellar tot aquest embolic seran “traïció” i “avarícia”. La primera no te perdó, la segona pot tenir redempció. Creieu en la revenja? És ètic venjar una gran injustícia?

El millor arriba a l’epíleg de l’autora, la qual ens assegura que Finse 1222, l’hotel on succeeix la historia existeix realment i convida al lector a visitar-lo, encara que després de la seva aventura jo no hi crec anar-hi a l’hivern, millor a la primavera.

No us la deixeu perdre, sentireu l’udol del vent, el fred als peus de la neu i el gel, l’angoixa d’estar atrapats i el desig de descobrir l’assassí. Bona recerca detectius!

Brúixoles que busquen somriures perduts

Fa dos dies que tinc el llibre “Brúixoles que busquen somriures perduts” de l’Albert Espinosa. Es damunt la taula, ben visible, però m’hi resisteixo. És una lluita titànica de voluntats, vull llegir-lo, devorar-lo, però alhora se que em canviarà, que em parlarà, que m’acariciarà l’ànima i per fi estic preparada.

...

Sense paraules, seria la sensació que m’ha deixat aquesta novel·la, m’ha agafat el cor en un puny i l’ha anat esclafin de mica en mica. És molt fàcil sentir empatia pels personatges, uns personatges que estan marcats tots ells per la seva infància i pel seu present, uns personatges que s’hauran d’enfrontar a allò que en el fons ens fa por a tots, viure la vida. No es tracta de sobreviure, ni tan sols d’amagar-nos rere una imatge o un record, es tracta d’aprofitar cada dia, cada instant, de deixar una empremta en aquest món.

Tots els llibres de l’Albert Espinosa pugnen per la vida amb l’acceptació de la seva limitació, una vida formada per dies comptats i que no tots seran bons, aquest reflex realista, empàtic, eufòric i amb moments dolorosos es copsen plana a plana. No hi ha una sola plana on no pugueu extreure una cita o una frase per poder reflexionar.

El protagonista ens fa reflexionar, no us donaré noms, no us donaré descripcions, no us donaré ni el més petit spoiler, aquesta novel·la no ho permet. Heu de deixar que siguin les seves paraules les que us colpegin i us commoguin. L'amor vertader, la família, la venjança, les segones oportunitats, la sinceritat... aquesta novel·la ens submergeix en una història emocionant protagonitzada per uns personatges inoblidables que ens faran reflexionar i descobrir el que realment és important a la vida.

A la novel·la es diu que “si tanques els ulls del tot, només pot significar que estàs al teu propi món... I els mons propis solen ser tan personals que necessites que l’exterior no els esquitxi...” doncs bé, aquesta novel·la és tan intimista i profunda que per poder-la gaudir, jo us recomano, silenci, tranquil·litat, un sofà ben còmode i cap presa.

És una historia addictiva, dinàmica que enganxa al lector i no us deixarà gens indiferent. Els títols de cada capítol són molt suggerents, aquests capítols són curts i et deixen amb ganes de més.

Plana a plana, m’ha atrapat, les hores m’han volat i reconec que quan l’he acabat tenia una llàgrima regalimant per la meva galta. M’agradaria acabar aquesta ressenya amb una frase encara que no sigui de diumenge.

“Quan la vida et presenti raons per plorar, demostra-li que tens mil i una raó per riure” Anònim

L'estiu que comença

Aquesta novel·la és com un caramel de llimona en ple estiu, és dolç i el seu perfum envolta el lector, té el seu puntet àcid que aporta frescor en les càlides nits, però que no dura per sempre i el caramel s’acaba.

Amb el merescut reconeixement del Premi Ramon Llull 2013, la Sílvia Soler s’embarca en la relació de dues famílies unides per les dones, esposes i mares. Una història que va fent salts en el temps, uns més curts i d’altres més llargs per poder-nos mostrar el punt on les vides de les dues famílies van canviant.

Te un to pausat, necessari per la profunditat i la temàtica de la novel·la, una història que dona voltes sobre si mateixa i que reflecteix la vida tal i com és, plena d’alegries, de nostàlgia i amb tocs de melancolia. Com molt bé expressa un dels personatges, s’ha de continuar vivint i recordant però sense ser presoner del record. Paraules que semblen lliscar entre les seves planes però que mostren un profunditat que toca l’ànima del lector. He de confessar que en algun moment m’ha arrencat més d’una llàgrima però també és cert que a la meva cara s’ha dibuixat algun que d’altre somriure.

“L’estiu que comença” recull els cinquanta anys de vida de la Júlia Reig i l’Andre Balart, vinculats abans de néixer per l’amistat de les seves mares, l’Elvira i la Roser, que són més que amigues, són com germanes, han crescut juntes i són el motor perfecte per arrencar la història. L’autora ens les presenta com dues dones plenes de vida, de llum i d’esperança que estant embarassades fan plans pel futur dels seus fills, imaginen amb il·lusió la possibilitat que heretin aquest lligam que les uneix a elles o fins i tot que puguin arribar a enamorar-se. Una història que   arrenca l'any 1961 i arriba fins al 2011.

Els personatges podrien ser els vostres veïns, són humans, gens recargolats i mostren tot un ventall de sentiments: culpa, angoixa, tristesa, alegria, esperança, amor. Són personatges molt tridimensionals en els quals el lector es podrà identificar. Trobareu uns personatges principals que es van fent grans i van madurant. Fills i nets, però tots ells estaran marcats per una desgracia que cadascun superarà a la seva manera. S’allunyaran i es retrobaran, s’estimaran i s’evitaran, i al final ... això ho haureu de descobrir vosaltres.

Pot realment el destí fer-nos donar voltes, agafar camis complicats, fer-nos parar i continuar fins arribar al punt on hauríem de estar? Aquesta és la pregunta que el lector s’anirà trobant plana a plana. També podrem gaudir de la imatge que aporta un petit costum que es converteix en una tradició, un simple fet, una senzilla frase en un moment determinat marcarà un punt de trobada entre la família Reig i la família Balart, un brindis la nit de Sant Joan: “I per l’estiu que comença”.

Molt emotiu, et posa la pell de gallina i sents la xafogor de l’estiu i el fred de l’hivern. Feia molt de temps que una novel·la no em tocava tant. És molt intensa. Hi ha una aposta per l'esperança, malgrat que les famílies dels dos protagonistes, Júlia Reig i Andreu Balart, viuen una tragèdia de la qual es parlarà durant molts anys al poble on viuen, el municipi imaginari de Sorrals, entre les comarques del Maresme i la Selva.

 

La reina descalça

Des de la primera plana l’ambient sedueix el lector, una seducció subtil però constant. En aquest aspecte l’Ildefonso Falcones s’ha convertit en tot un seductor. La història no podria ser més convulsa i fràgil a l’hora. El lector es trobarà a la Sevilla del segle XVIII, on podrà viure una commovedora història d'amistat, de passió i de venjança uneix dues veus de dona en un cant colpidor per la llibertat.

El lector es trobarà immers en un viatge a una època apassionant, tenyida de prejudicis i intolerància. Des de Sevilla fins a Madrid, des del tumultuós bullici de la gitaneria de Triana fins als teatres senyorials de la capital, ens endinsarem en un fresc històric emocionant en el qual conflueixen contrabandistes i comediants, nobles i brivalls.

La història comença explicant la vida de la Caridad, una dona negra cubana que ha arribat a Sevilla com a dona lliure i que no te res ni ningú. Ho ha perdut tot i casa seva queda molt lluny, no li queda res més que la seva resignació i l’esperit de supervivència. La Caridad o Cachita com la coneixeran a mesura que avança la història trobarà en el seu camí gent dolenta, però afortunadament també gent bona. La família Carmona i el seu ambient gitano l’aniran acceptant i trobarà en ells quelcom que creia perdut. La Cachita es farà inseparable de la Milagros Carmona, una gitana jove de Triana que té la sang de la rebel·lia i l'art dels de la seva raça a les venes, i totes dues reconeixeran en l’altra una amistat sincera.

Totes dues patiran mals d’amor, una no es creu digne de ningú i l’altre ha d’acatar la llei del seu poble. Un personatge clau en tot aquest rebombori serà l’avi de la Milagros, en Melchor Vega, un home desafiador, bergant i seductor, però també ferm defensor de l'honor i la lleialtat envers els seus. Un home que sorprendrà molt als lectors, quan creieu que li teniu agafat el punt us demostrarà que el caràcter d’una persona te moltes besants.

La vida comença a passar més o menys, trampejant els temporals, el lector descobrirà les arrels del poble gitano, la seva relació amb el món dels paios, la corrupció de l’Església i la banalitat de la vida més rics i nobles de la Sevilla senyorial. Quan un mandat reial condemna a la proscripció tots els gitanos del regne, la vida de la Milagros i la de la Caridad prenen un gir tràgic. Tot i que els seus camins se separen, el destí les tornarà a unir en un Madrid on conflueixen contrabandistes i còmics, nobles i villans; un Madrid que es rendeix a la passió que emana de les veus d'aquella raça de prínceps descalços.

Que voleu que us digui sobre la ploma ràpida i diligent de l’autor, sobre la dinàmica amb tempo pausat i suau, de la delicadesa i cura en les descripcions tant de l’ambient com dels personatges, d’una història que colpeja el cor i que el fa ballar del compungiment a l’alegria i l’esperança. A tots aquells que no heu descobert l’Ildefonso Falcones només us recomano que no trigueu gaire en fer-ho. La veritat és que la història passa bé, sembla un totxo, però quan comenceu a llegir no podreu parar, lentament és va ficant sota la pell i el formigueig als dits us impedirà deixar-lo anar.

Ara bé, si les novel·les de caire històric no són el vostre fort us ho haureu de prendre amb calma, la història dels personatges està molt relacionada amb l’ambient transformant-lo a ell en personatge de pes propi, cosa que pot desanimar a més d’un lector amant de novel·les amb dinàmica més ràpida i amb menys pilars històrics.

¡ Abajo el colejio!

Nuestro protagonista es el personaje de Molesworth que nació en la revista Punch durante los años cuarenta, y resultó un éxito instantáneo. Los cuatro libros de la serie lo confirmaron como uno de los más incombustibles clásicos modernos de la literatura inglesa del siglo XX. Su estilo, en este y los siguientes libros, fue comparado con el del Evelyn Waugh.

Un libro que transporta a todo lector a los años de la infancia cuando ir a la escuela era un suplicio y todo se magnificaba de forma exagerada. Nuestro narrador es el pequeño Nigel Molesworth, un pupilo interno en el infernal colegio San Custodio, y que en palabras del pequeño Nigel fue construido por un lunático en 1836. No es un alumno modelo, prefiere saltarse las clases y hacer gamberradas con Peason, su mejor amigo. Es indisciplinado, pero tiene un brillante ojo clínico para hacer radiografías de todo lo que le rodea.

Realmente no queda personaje sin repasar, ni títere con cabeza, conoceremos gracias a las ilustraciones de Ronald William Fordham Searle y las brillantes descripciones en manos de Herbert Geoffrey Willans al director, los maestros, los compañeros y al hermano pequeño de Nigel, Malesworth-2, a quien atiza en cuanto tiene ocasión.

¡Abajo el colejio! es un manual de instrucciones para la vida escolar destinado a los alumnos y a sus padres, ya que según nuestro narrador la escuela es un valle de lágrimas. Esta novela inaugura las aventuras del famoso colegial Nigel Molesworth, un claro antecedente inglés del Pequeño Nicolás y gran éxito de ventas en Gran Bretaña en los años cincuenta.

Es una obra muy entretenida, con una escritura llena de errores ortográficos propias de un alumno torpe, hilarante, dinámica y muy rica en ilustraciones. Es como si hubiéramos confiscado la libreta de un alumno de su pupitre y estuviera llena de críticas, burlas y reflexiones más o menos profundas sobre todo lo que le rodea.

Todos hemos sido alumnos, todos hemos pasado buenos y malos ratos a la escuela, todos hemos sufrido una asignatura que se nos atravesó o un profesor que no podíamos ver ni en pintura ya que nos tenía manía, ¿verdad?, Pero como maestra he de reconocer que hay puntos que me han tocado un poco la moral, no todos los maestros son, somos, como Malesworth los pinta. Aunque dice alguna verdad.
Jon Bilbao ha hecho un gran trabajo en la traducción, creo que ha respetado absolutamente el espíritu original de la obra que consigue mostrar el alma del pequeño "angelito".
Muy recomendable para todos, grandes y pequeños, para padres, alumnos y maestros. Todo aquel que haya puesto un pie en la escuela descubrirá algunas pequeñas migas de pan en las que verse reflejado. No os la perdáis.