El duet criminal
format per Marc Moreno i Anna Maria Villalonga ho han tornat a
fer, han fet un escac i mat a les ments pensants més negres amb un segon recull
de relats on les escriptores són les que maten amb la seves plomes.
En Marc és un nen entremaliat en el cos
d’un jove adult, la seva ment va a mil revolucions per minut i els somnis i
esperances brillen en els seus ulls, una persona amb el somni d’una editorial
com Llibres del Delicte que dia a
dia creix i que avui ens presenta el seu volum número 13, gens supersticiós i
molt matador.
L’Anna Maria és una persona que mai està
quieta, mil projectes l’envolten però no decep mai, és capaç amb la seva ploma
dirigir una legió de negrots a la recerca d’una nova historia, i això és el que
ha fet.
Dos anys després de
“Elles també maten” arriben les Noves
dames del crim, 12 noves veus, algunes d’elles novells en el gènere negre i
un extra de l’Anna Maria, qui repeteix experiència.
En aquest recull
trobareu: “La malaputa” signada per Isabel-Clara
Simó, “Els noms dels animals” de Rosa Ribas, “Maestoso, rallentando” d’ Anna
Moner, “Exòtika” d’Isabel Franc, “Últimes voluntats” d’ Elisenda Roca, “El plat
blau” de Blanca Busquets, “-Tar” de Roser Cabré-Verdiell, “Amors de mare” de
Montse Sanjuan, “Els artistes també paguem hipoteca” de Sílvia Romero, “L’arbre
de l’amor” d’Antònia Carré-Pons, “Juliana” de Raquel Picolo, “La carnissera” de
Gemma Pasqual-Escrivà i “El violí mut” d’ Anna Maria Villalonga.
Entre les seves
planes trobareu relats urbans, rurals, truculents i gòtics, dones amb ànsia de
revenja, assassins refinats, despietats, màfies organitzades i tot un
reguitzell de circumstàncies ben tèrboles.
Un dels aspectes
que més m’agraden d’aquests reculls, que espero que continuïn en un futur, és la
llibertat que donen al lector, són relats curts i cadascú pot començar per on
vulgui a estripar el recull, hi haurà lectors meticulosos que començaran pel
principi, n’hi hauran que es guiaran pels títols i d’altres com jo que anirem a
la caça i captura de les escriptores.
Jo sóc d’aquests
últims, així que confesso que he començat pel final i he anat saltant endavant
i enrere. Cada relat és únic i diferent, amb ells he descobert autores que no
coneixia i m’he retrobat amb alguna a la que no veia sent negrota.
El que tinc molt
clar és que no us diré quin m’ha agradat més o quin una mica menys, cadascú
haurà de jutjar quina d’aquestes negrotes mata millor amb la ploma. Però el que
si que us puc dir és que el recull és impressionant, un digne successor de l’entrega
anterior i que el veritable crim lector és no llegir-lo.
Si us confesseu
amants de les ments criminals, no podreu deixar de llegir.
