Entrevista a Xavi Díaz

Benvolgut Xavi, ens agradaria poder apropar als lectors de La Petita Llibreria la persona i l’autor que s’amaguen rere  “Coll Avall”, títol que ha publicat l’editorial Llibres del delicte.

Volem presentar-te als nostres amics lectors com l’escriptor que s’apropa a la realitat, mostrant una societat corrupta on els poderosos tenen el poder d’ofegar als més dèbils i on seguint el fil d’una situació límit es trobaran amb temes de primera actualitat com els desnonaments, l’abús dels bancs amb la gent gran, la flama de la vida, sense oblidar-nos d’un fil negre psicològic on un titellaire mourà els fils per fer caure tota una família. 

Però, la veritat és que sabem molt poc d’en Xavi Díaz, podem dir que ets periodista, escriptor, que vas ser director de la revista cultural Oxígeno i que els últims quatre anys els has viscut a Suècia. 

Si estàs preparat comencem primer per descobrir una mica sobre la teva persona.

Quan eres petit, quina mena de contes t’agradaven? Ja et decantaves pel misteri?

De petit van caure a les meves mans els llibres juvenils de la sèrie “Sigue tu propia aventura” i també dels llibres de misteri d’ Enid Blyton.

Quan et vas adonar que volies ser periodista? I escriptor? Creus que totes dues es complementen?

Des de molt petit he volgut explicar històries i mai he perdut la curiositat per saber què està passant al món. He estat des de sempre un gran lector de revistes i diaris i encara trobo que un dels grans plaers que hi ha és llegir bons reportatges o les petites històries quotidianes. La vessant d’escriptor em ve des de fa temps. Sóc llicenciat en filologia i durant la carrera vam fundar amb uns companys la revista “Mímesis” on publicaven relats curts i poesia. Des de llavors he tingut sempre l’afició d’escriure.

Que t’aporta com a escriptor el teu període a Suècia i com aquesta queda reflexada a la novel·la?

El meu període de 4 anys a Suècia ha estat una impressionant experiència vital. A més a més d’ estudiar i treballar com a professor de castellà, periodista freelance i corresponsal per la COM Ràdio, he pogut conèixer persones d’ arreu del món que m’han obert els ulls a noves maneres de veure la vida. Com a escriptor i periodista, aquest període m’ aporta la paciència necessària per poder treballar amb un text sense presa i també una visió de la societat diferent a la que tenia abans de marxar allà. Aquesta experiència queda molt palesa a la novel·la en el perfil del protagonista i en la descripció de les seves costums.

Ens podries explicar com és la vida d’un català fora de casa?

Viure un grapat d’ anys a l’estranger ha estat per mi un procés de creixement personal i aquesta vivència quedarà per sempre gravat en la meva personalitat. Com tot en aquesta vida té les dues cares d’una mateixa moneda. Hi ha moments durs, sobretot al principi, quan un s’ha d’acostumar a un nou estil de vida, un nou idioma i una societat, en cert punt, molt diferent a la nostra. Per una altra banda té també molts elements enriquidors que fan que aquesta aventura hagi valgut la pena.

Alguna anècdota?

Moltes, però acostumo a explicar que al principi, quan portava poc de temps, vaig anar a una festa i no em vaig adonar que a Suècia és costum treure’t les sabates quan vas de visita a casa d’ algú. Jo no me les vaig treure i tothom em mirava els peus. Van trigar una estona, fruit també d’aquest típica actitud molt nòrdica de no intervenir i deixar-te fer, fins que em van explicar aquest costum té molt de sentit quan al mesos d’hivern quan els carrers estan plens de neu i aigua. 

Com es porta la nostàlgia, vas trobar allà algun racó que t’apropés a les teves arrels, encara que fos de refilada?

La nostàlgia jo la portava malament perquè desprès del període inicial el sentiment de llunyania va creixent i es troba a faltar cada cop més la família, els amics, etc. 

Molts escriptors en tenen d’altres com a referents, autors que l’han marcat en algun moment de la seva vida, un títol que sempre estarà allà per rellegir. Quin seria el teu, si es que en tens?

A mi em van marcar molt, quan era adolescent, les obres de Jules Verne, Miquel Strogoff o Viatge al centre de la terra, per exemple.

Per què editar la teva novel·la amb un segell jove i novell? Què t’aporta com a autor? I com a lector?

Crec que l’editorial “Llibres del delicte” és una clara aposta per la novel·la negra en català i una nova bafarada d’aire fresc dins del nostre àmbit literari en llengua catalana. Com a lector crec que sempre és una bona notícia per la salut del sector que hi hagi noves editorials amb noves idees que també volen apostar per la renovació.

Després del boom de les novel·les negres nòrdiques, com et sents com a lector i escriptor del mateix gènere a la catalana?

Crec que aquell boom va donar una bona empenta a casa nostra en el món de la novel·la negra escrita en català. Com a escriptor crec que la seva influència és evident i també em sembla que es un bon moment per reivindicar aquest gènere a la nostra terra.

Com és escriure una novel·la a quatre mans? Estimula o t’entren ganes d’escanyar a l’altre en algun moment?

Desenvolupar una història a quatre mans és tot un repte per tots dos autors perquè la gestió i el procés d’ escriptura s’ha de sincronitzar. El resultat ha de tenir una certa coherència per tal de que l’argument es pugui seguir sense problemes. Evidentment, és una feina cooperativa on tots dos hem buscat sempre la manera d’entendre la postura de l’altre i hem hagut de cohesionar els dos estils diferents d’escriure pel bé de la novel·la. Crec que la col·laboració ha funcionat a la perfecció i tots dos estem satisfets.

Per començar, crec que ja sabem unes quantes més coses sobre tu, així doncs hauríem d’entrar una mica en farina i descobrir algun secret de la pròpia novel·la.

Creus que els Europeus ens veuen com a buròcrates hispans “Vuelva usted mañana” i per això se’ns toregen o és culpa dels nostres representants que sembla ser que ells si que s’ho creuen?

És difícil opinar de com ens veuen els europeus, però crec que la imatge que tenen de nosaltres una gran part dels suecs és que portem una vida més flexible per que fa a les regles i les lleis, en general. Ells són molt rigorosos amb allò que no es pot fer o que està prohibit. Això val tant per la corrupció de la classe política –un dels càncers del nostre país- com pels petits fraus quotidians. També val a dir que des de Suècia veuen amb admiració els moviments ciutadans i socials com el 15-M perquè allà no s’acostuma a veure manifestacions contra el govern o ni tan sols moviments socials com els que hi ha hagut aquí.   

Els polítics consideren el moviment de les samarretes verdes i la persona d’Ada Colau com a terroristes, d’altra banda reben premis i suport des d’Europa. Tu que has viscut als dos llocs, quina visió creus que seria la més equànime?

Tot i que no puc tenir una visió equànime, perquè he seguit de molt a prop el tema dels desnonaments, opino que és totalment lícit i fins i tot necessari defensar els drets de les famílies desnonades i lluitar cívicament contra els abusos de les clàusules hipotecàries.

Has aconseguit plasmar un malestar general, un moment convuls de la nostra societat, creus que la teva novel·la te un sobrepès emocional?

Nosaltres hem intentat descriure el cru rerefons social que envolta la societat catalana d’avui dia, i deixar que això formés part de la novel·la com un element característic del context literari. No hem volgut, però, provocar gratuïtament la llàgrima fàcil aprofitant l’ avinentesa de la situació social si no fer d’aquest moment de crisi un motiu de crispació per qualsevol persona que es troba en el mateix context que el protagonista. 

Creus que és possible una banca ètica? Quin creus que hauria de ser el puntal d’un nou sistema polític a la banca?

Sí, crec en un sistema bancari de bones pràctiques on les entitats no vulguin lucrar-se amb la finalitat d’enriquir els seus dirigents al preu que sigui. He conegut algunes cooperatives bancàries i he vist com aquest sistema pot oferir de forma rendible uns serveis financers amb un tarannà ètic com a “leit motiv”.

Si hi hagués una revolució pacifica i social qui es mullaria més els joves o els iaioflautes de la teva novel·la?

No ho sé! Però m’agradaria que es mullessin tots alhora.

A la meva ressenya he comparat la família Torrent amb els habitants de Falcon Crest, poder, diners, avarícia, vicis, enganys i subterfugis. Si les parets de la casa poguessin parlar, què li dirien al lector?

Aquestes parets li dirien al lector que escampessin la boira perquè les parets fan pudor a mort i la família Torrent té molts punts foscos en la seva biografia. 

Si poguessis triar tres persones de la societat catalana que creus que els faria bé llegir la teva novel·la, qui serien? Per què?

Alicia Sánchez Camacho perquè poder li aniria bé per entendre la ràbia d’alguns ciutadans envers algunes decisions polítiques

Ada Colau perquè aquest llibre vol descriure la desesperació que pot provocar el desnonament en una família i la tasca impagable que fan alguns sectors de la població en aquest sentit.

Neymar perquè pugui veure com es viu el dia a dia als carrers de Barcelona i a tots els municipis de Catalunya.

Els personatges de la novel·la tenen profunditat, són creïbles pel lector i són alhora molt diferents entre ells. Quin ha sigut el que t’ha costat més de construir?

Per tots dos autors, crec que el personatge més complicat de construir ha estat el del protagonista, l’ Andreu Torrent, perquè és el que pateix una evolució més radical i l’únic que mostra els seus pensaments obertament. 

Quin serià el teu preferit? Per quin motiu?

El meu personatge preferit és la Sònia Martí per la seva acidesa i els seus sarcasmes constants envers l’Òscar Santos. 

Els mossos d’esquadra queden una mica tocats a la novel·la, sobretot l’Òscar Santos, creus que la empatia seria necessària com a matèria de formació?

Sí, l’empatia podria ser una bona eina de treball per desenvolupar les bones relacions laborals entre dues persones o entre grups de persones que treballen molts hores colze a colze. Crec que es pot desenvolupar l’empatia però tampoc no considero que sigui una condició  “sine qua non” per formar part d’un cos policial. 

Per finalitzar voldria que pensessis en aquella pregunta que mai ningú t’ha fet i creus que és important. Et toca treballar de periodista. Quina és? Ens la respons?

Creus que la salut de la novel·la negra catalana és bona?

Jo crec que tal i com està el panorama social ara és una bona època per les històries literàries del gènere amb el component de la crisi com a element constant de la vida dels personatges.  

T’agraeixo molt que dediquis part del teu temps a respondre aquesta entrevista, t’asseguro que ha sigut tot un plaer llegir la teva novel·la i que espero poder-ne llegir moltes més.