Per Àngela Sánchez Vicente
Avui us volem parlar de l’Estel Solé, la jove poetessa i actriu que dóna vida a la Marina, la
ex cambrera més tafanera, enamoradissa i simpàtica de la sèrie “La Riera” de
TV3.
Ella és l’antítesi del seu personatge i per això us
oferim la nostre particular visió de Si
uneixes tots els punts, publicat per La
Galerada on podem treure-li la careta i conèixer-la a ella amb una mirada
nua i lliure.
Ja ens va sorprendre amb Dones que somiaven ser altres dones però ara la reconeixem més
madura i amb un bagatge molt més extens.
Poemes que es combinen amb il·lustracions precioses de la
mà de la Paula Bonet que
s’embolcallen i formen la parella perfecta, sentiments i emocions escrites i
visuals que fan que la descoberta i lectura d’aquest llibre sigui tot un goig i
un plaer.
Potser, molts tenim la idea que un poema és quelcom antic
i carrincló, que només pot agradar als nostres pares o avis, però l’Estel ens
demostra que és un gènere literari totalment a l’ordre del dia i que cal tenir
present. Ha captat l’holística i l’essència del gènere i l’ha modernitzat, francament,
li ha fet un favor al gènere.
La seva joventut ha revolucionat i revitalitzat la nostra
lectura.
El seu poemari és com trobar un tresor ocult, sembla que
no hi sigui i no faci soroll però en quan l’obres té llum pròpia, un interès en
el lector per tal de veure la seva ànima. Demostra que les lletres importants
encara que no tinguin massa promoció, tard o d’hora són descoberts.
Inquieta com ella sola i preocupada per la difusió de la
cultura, no és gens estrany trobar-la engrescada en lectures publiques
acompanyada d’altres autors, músics i companys de La Riera.
Un talent jove que no ens ha de passat inadvertit, des
d’aquí li volem agrair la seva gran capacitat transmissora que aconsegueix a
través de les seves lletres alhora que assegurem que ja en som fans i esperem
que la seva producció no s’aturi.
Produccions alegres, profundes, fruits de la meditació i
impregnats de modernitat.
Si voleu llegir bona poesia, ja sabeu el que heu de fer,
a més us deixem amb un tastet. Gaudiu-lo.
LA FI DEL MÓN
Potser la fi del món
no era mentida.
Entren i surten d’oficines,
es fan tranquils el nus de la corbata
i s’afarten en restaurants
com porcs mal alimentats.
Destil·len en el whisky
la dignitat i l’empatia
i, de l’amenaça i la por,
n’han fet monedes de canvi.
La percep tothom menys ells,
aquesta pudor de ranci i de podrit.
Caminar i respirar
no vol dir viure.
He vist morts dirigir bancs
i zombies presidir governs.
