Per començar m’agradaria
puntualitzar que no crec que puguem parlar de còmic amb cap obra de Victoria Francés,
crec que seria molt més curós parlar de llibre il·lustrat o fins i tot de contes.
Amb la seva obra “El
lamento del océano” l’autora fa un sincer homenatge
al conte de la sirena de Hans Christian Handersen (1836).
Una oda al sentiment del desamor
i una visió gens edulcorada de la història, els fets principals són reconeguts
per a tots, però la visió particular de l’autora transforma el conte dolç i amb
final feliç en una història amb un final emotiu però cruel.
La
història ens trasllada a principis del segle XVIII. La pesta negra s'amaga
en les entranyes
d'un vaixell mercant
que navega a la
deriva travessant les boires. Un jove grumet
salta a les
aigües letals a
la recerca de la seva salvació, però
gairebé a la vora de la mort, una misteriosa criatura apareix davant
seu emergint de les profunditats ... A la llum de la lluna, les boires més espesses dominaran la
seva nova existència ... abans d'escoltar la
nostàlgica melodia del lament de l'oceà ...
La sirena salva la vida del jove Zachary condemnant la seva pròpia
existència, una vida per una d’altra. Una història que no cal llegir, amb les
seves il·lustracions podreu gaudir també de l’atractiu d’aquest homenatge.
El llibre està organitzat de manera que el text queda sempre al full de
l’esquerra, dins d’un marc oníric amb detalls marins i la il·lustració
corresponent queda a la pàgina dreta. La lletra sembla anglesa, a ma, sense
predomini d’un llenguatge complicat. Manté
un ritme constant al llarg de tota la història remarcant sobretot el caràcter
dels personatges. A més està publicat en horitzontal, dotant d’amplitud tant el
text com la imatge.
Si ens centrem en les il·lustracions les trobarem envolcallades en colors
romàntics: vermell sang, gris perla i blau apagat que les conformen en pròpies
de les imatges més clàssiques en la forma de la sirena. Aquestes apareixen
combinades de manera que ens mostren la sirena, el jove, el paisatge i a tots
dos junts com a parella. Les més frepants són, al meu gust, les dels paisatges
marins que ens fan arribar la melancolia de l’amor impossible que viuen els
protagonistes.
De traç precís i esbocat mostra una fisonomia realista que transmet el
reflex dels sentiments. La roba d’ell
està treballada amb un detall esmerat per contraposar-la al nu de la sirena.
Una roba rica en plecs i moviment, al igual que els cabells llargs i foscos
d’ambdós.
Creieu-me si us dic que les il·lustracions es podrien emmarcar, semblen quadres,
tenen força, significat, vibren i desprenen una llum pròpia que fan envejar la
capacitat de dibuixar a mans més negades.
Em costa molt trobar un però a aquesta obra, però... crec que el públic
al qual pot interessar més és un públic femení o infantil, si portés una mica
més de sucre, encara que la imatge de la sirena és molt sensual, no l’acabo de
situar pel gran públic del gènere que acostuma a ser jove i masculí.
