dimecres, 30 de setembre de 2020

El zoo del Mengele

Avui us vull presentar el que ha sigut tot un descobriment personal, un thriller ecològic, una temàtica a la que no estic gaire acostumada però que amb El zoo del Mengele s’hi entra de cop i amb totes les lletres.

Una novel·la que va rebre el premi “Millor novel·la noruega dels últims 100 anys” al Festival Internacional de Literatura de Lillehamer el 2007 i que Cossetània Edicions té l’encert de presentar-nos en català.

Gert Nygardshaug n’és l’autor d’aquest títol, primera entrega de “La trilogia del Mino” formada per “L’arbre de les flors al cel” i “La bassa d’Afrodita”, però ara ens hem de centrar.

El primer que crida l’atenció d’aquest volum és la seva portada, amb u fons ètnic que recorda les tribus aborígens i on destaca una papallona amb unes ales ben blaves.

El propi títol és una pista clau en si mateixa, “mengele zoo” és una expressió brasilera que es traduiria com a quelcom fora de control, i us ven asseguro que aquesta novel·la aconsegueix arribar a aquets punt.


L’autor ens situa a la selva tropical del Brasil on en Mino ajuda al seu pare capturant papallones exòtiques mentre paral·lelament l’autor ens mostra com una petrolera vol el control i domini ‘aquelles terres i acaba massacrant la família d’en Mino i tots aquells que ell s’estima a mans d’una milícia

Un nen marcat pel dolor i la set de venjança que el portaran a ser un jove al cap davant del famós Grup Mariposa, els quals amenacen les multinacionals i volen fer-se escoltar i ser visibles davant la destrucció del món natural.

Aquesta historia ens ensenyarà molt sobre entomologia, la natura tropical i amb les descripcions tan acurades de l’autor si sou valents i tanqueu els ulls podreu sentir els sorolls de la selva Amazònica.

La historia d’en Mino és cruel i dura des de el principi això fa que l’autor crea un personatge complex que va evolucionant amb l’edat, de ser un nen feliç a un adult ferotge, sense oblidar la presencia d’un personatge molt peculiar, el senyor magico.

Una narrativa que mostra en certa manera la pròpia personalitat de l‘autor en la defensa de la Terra i com l’esser humà l’esta destruint a passes de gegant. Un viatge profund a la realitat que no volem veure i haig de reconèixer que m’ha agradat molt com es mantenen algunes paraules i expressions en l’idioma original en que les va escriure l’autor ja que ajuden a crear molt millor un món real encara que llunya.

Aquí us deixo les seves primeres planes, gaudiu del viatge.



dimarts, 29 de setembre de 2020

Ulls de nit

 Per Ángela Sánchez Vicente

Avui posem una mica de picant al nostre blog i us presentem la sorprenent obra Ulls de nit.

I quan dic sorprenent ho dic en el millor sentit de la paraula.

És cert que estem immersos en un boom internacional i nacional de lectura picantona o pujadeta de to que al final ja fa mandra.

Però les que fan mandra són aquelles que són massa ficcionades, amb escenes o capítols massa forçats i que no van enlloc... Aquelles obres en que la base són les escenes tòrrides i li posen un argument massa lleuger que no arriba ni a enganxar.

El cas de la novel·la que us presentem avui és bastant al contrari ja que es basa en una trama molt ben teixida i amb una base emocional dels protagonistes molt fort que desemboca a certes escenes de caràcter sexual però per arrodonir la historia i alhora atorgar a una historia d’amor un caràcter més humà i no tan rosa com a les novel·les romàntiques.

És un amor que te’l creus.

De la ploma de la Sílvia Cantos neix la historia de la Lia arran d’un viatge a Positano que li canviarà la vida de dalt a baix obligant-la a fer un gir de cent vuitanta graus.

Descobrirà l’amor, el sexe, els lligams i la seva força juntament al la distància i el seu anhel per recuperar a en Joan.

Gràcies a l’aposta de Columna per aquestes obra podem dir que és inclassificable.

És una novel·la vital, jove, amena i presentada amb una veu molt emocional i propera que ens ajuda a fer-nos amics de la Lia en un tres i no res.

Una a posta potser no apte per a tots els públics però adreçada als amants de les bones histories punyents on la incertesa et mantén alerta i et fa sentir les emocions que narra i t’enganxa per descobrir el final.

Es tornaran a trobar aquests dos fenòmens de la naturalesa?

Només amb la seva lectura ho descobrireu!

L’autora com a gran amant de la literatura ha creat una obra perfecte i diferent a totes les del mercat per tal de crear un cert vincle positiu amb els seus lectors.

No la deixeu escapar!


 

dilluns, 28 de setembre de 2020

VICTUS

Per Mònica Fericle Albiol


Res millor que un mes de setembre perquè aquesta obra prengui tot el seu impuls. Al marge de consideracions polítiques, nacionalistes o sentimentalistes, el llibre d’Albert Sánchez Piñol recull, a través d’una sèrie de documents històrics, la derrota patida pel poble de Barcelona a mans de tropes borbòniques després d’un llarg setge de 13 mesos i la posterior abolició dels seus drets i llibertats.

L’obra no només es centra en la caiguda de la ciutat sinó en tot l’afer que va envoltar la guerra de successió al tron després de la mort de Carles II: d’una banda tenim a Felip V (a qui donaven suport els francesos i castellans), nét de Lluis XIV i pretendent Borbó i per altra Carles III d’Àustria (defensat pels catalans, anglesos i austríacs). 

El nostre protagonista és Martí Zuviria, un enginyer militar expert en fortificacions i que acaba lluitant de la mà d’Antonio de Villarroel per defensar els murs de la ciutat comtal.

VICTUS es divideix en tres parts: la formació tècnica del protagonista a França sota les ordres del mestre Sébastien Le Preste Vauban, la seva incorporació al món militar (gràcies a ell coneixem de primera mà batalles històriques com les de Brihuega, Toledo o Tortosa) i el posterior declivi personal i social coincidint amb la caiguda de la ciutat de Barcelona.

Al marge de les dades històriques que el llibre ens facilita, també s’hi mostren làmines de l’època i de les diferents etapes de l’assalt a Barcelona. Inclou una relació de personatges que apareixen al llibre (no us avergonyiu d’utilitzar-la perquè hi ha moments en que tants noms acaben passant factura a la memòria!!).

A punt de complir-se 300 anys d’aquella històrica derrota, VICTUS ens retrata sense embuts les motivacions d’uns i altres. Albert Sánchez Piñol no ens posiciona a favor de cap bàndol sinó que aporta dades reals perquè cadascú n’extregui les seves pròpies conclusions.

L’editorial Debutxaca fa un gran esforç en mostrar un fet històric de gran rellevància amb aquest afany de neutralitat donant la opció al lector a decidir per ell mateix on es vol situar i des de quin prisma vol veure la història. No totes les editorials farien aquest acte de fe donant un paper participatiu al lector, el qual s’engresca mica en mica i va quedant atrapat en els fulls de calendari.

Una novel·la històrica sòlida, contundent i excepcional.

 


divendres, 25 de setembre de 2020

Per la carretera

Avui us vull presentar la novel·la guanyadora del Premi Femina 2019 que s’amaga rere el títol Per la carretera i que ens presenta l’Editorial Les Hores amb una portada marcada pel blau i on veiem en una carretera un cotxe i a un home a la vorera caminant, esperant... un autoestopista.

Sylvain Prudhomme és un reconegut escriptor francès i entre les seves obres destaquen "Là, avait dit Bahi", "Les Grands" i "Légende".

No tinc mai la inèrcia de començar pel final però després de la seva lectura m’ha convidat a la reflexió: “Tenim la vida que volem? Les decisions que anem prenent al llarg dels anys van dibuixant una vida concreta. Tot no és compatible, cada opció comporta guanys i pèrdues, sempre hem de triar”.

Una veritat d’aquelles que no podem negar, sempre he sentit a dir que la vida és un camí i que quan triem una opció en destriem una d’altre, ja sigui en petites dacions o en decisions més importants. No podem dir blanc i alhora negre.

Aquesta historia ens presenta a tres personatges, un triangle on l’amor serè, madur i obert donarà canvis a les seves vides.

En Sacha és un escriptor de quaranta anys sense lligams però marcat per la rutina i l’estabilitat, les seves decisions l’han dut per aquest camí, un camí en el que es retrobarà amb un vell amic, l’autoestopista, qui s’ha casat i te un fill però que necessita de tant en tant tornar a la carretera, fer autoestop i sentir-se lliure.

La Marie és la veu femenina, la dona de l’autoestopista (e qui no coneixerem el nom), qui es queda a casa fent traduccions i cuidant el seu fill Agustín mentre el seu marit viatja.

El personatge de autoestopista és la dualitat personificada, sent el deure vers la família però alhora sent el desig de ser lliure com abans, de conèixer lloc i gent nova, de sentir la pujada d’adrenalina al pujar a un cotxe diferent, encara que manté el lligam amb la família enviant postals i amb el camí fent fotografies als conductors i tenint els seus emails.

S’establirà una relació diferent i que anirà evolucionant entre el Sacha i la família del seu amic, mentre aquest cada cop s’allunya més.

Tots dos van recórrer el mateix camí fent autoestop però han acabat en punts diferents de a seva vida.

La prosa del autor és delicada i el tempo no és ni ràpid ni lent, és sostingut i els seus personatges tenen personalitats molt diferents i a mi personalment m’ha costat empatitzar amb l’autoestopista i la seva poca conformitat a viure la vida que ha triat, en el fons és egoista de si mateix sense pensar amb la família que ha creat.

Una novel·la que us recomano com a descobriment i com una metàfora més enllà de la vida en si mateixa.


dijous, 24 de setembre de 2020

Dos taüts negres i dos de blancs

Després d’haver llegit Dos taüts negres i dos de blancs m’ha quedat un regust amarg a la boca i una sensació d’opressió al pit. La ploma de Pep Coll, a qui vaig descobrir amb la seva anterior novel·la “Nius”, sembla una espasa afilada que escriu amb la sang, la suor i les llàgrimes d’un passat enterrat i desconegut que per fi ha sortit a la llum mostrant un crim, que com ell mateix explica, s’assembla massa a la famosa matança de Texas explicada per Truman Capote.

Al poble de Carreu, corria una història de por per a la canalla, una historia d’aquelles que s’explicaven a la vora del foc i que desapareixia de les converses quan hi havia roba estesa. El resultat d’aquell crim fou l’assassinat de tota una família de masovers, el matrimoni format pel Josep i la Margarida, i les seves dues filles, la Maria i la Carme, l’any 1943, una època convulsa on la censura no va deixar passar la noticia més enllà dels pobles veïns del Pallars Jussà.

En Pep Coll, explica a la novel·la la història setanta anys després, una història arrelada a la seva terra i que va marcar en certa manera la seva vida a Pessonada.

Una edició molt acurada de la mà de labutxaca on el lector podrà conèixer de primera mà molts personatges rellevants de la historia, el poble en sí i les muntanyes, podrà gaudir d’un arxiu fotogràfic i d’una amplia font d’informació. Tant el principi com el tancament de la novel·la són vivències de l’autor, les seves vivències personals i la seva tasca de recerca.

No podem oblidar que no deixa de ser una recreació dels fets ocorreguts, cosa que afegeix elements ficticis, com diàlegs i fins i tot algun personatge com l’aviador anglès, però aquest afegits li donen cos i caràcter a la narració.

Una novel·la que es llegeix amb força dinamisme, enganxa al lector dotant-lo de manera molt curosa i descriptiva de l’ambient de l’època, un ambient marcat pel final de la Guerra Civil Espanyola i l’inici del Franquisme.

A cada capítol el lector descobrirà un personatge en la seva pròpia veu, com era la seva vida, les relacions que s’anaven establint amb els altres personatges que tindran el seu moment de protagonisme en d’altres capítols i com aquests van viure el crim i com els va afectar.

Crec que aquesta obra és un homenatge a tots ells i a les seves famílies, moltes de les quals han aportat informació de primera mà a l’autor, una manera de fer justícia social, de voluntat d’esclarir els fets i de demostrar les injustícies que va viure casa nostra en el passat.

Quants taüts negres i blanc deuen quedar encara amagats en la memòria dels més grans? De moment ja en podem comptar dos de cada menys. De ben segur que ja poden descansar en pau.