Avui tinc el gran plaer de
presentar-vos la darrera novel·la d’un dels més autor preferits, David Safier torna amb la seva ironia i el seu saber fer a les
nostres mans gràcies a Empúries.
Si ja ens va captivar
amb les seves novel·les anteriors com “Maleït Karma”, “Jesús m’estima”, “Una família feliç”, “Mu!”, “28 Dies”, “Més Maleït Karma” i “Jo, jo,
jo... i Shakespeare” ara torna
amb La balada del Max i l’Amelie.
El destí o les estrelles es conjuren
perquè en Max i la Cicatriu es coneguin. La cicatriu és una gossa que viu en un
abocador a Nàpols, és un animal salvatge que ha de lluitar fins i tot amb els
seus germans per poder portar-se quelcom a la boca.
En Max és un gos de casa, viu amb
una família humana que el cuida i el protegeix però s’ha perdut i arriba a
l’abocador. Allà tots dos començaran un viatge a la recerca de la família
humana i encara que ens sembli l’inici d’una bonica historia aquesta va
començar fa molt i molt de temps.
A partir d’aquest moment la Cicatriu
serà l’Amelie, nom amb la que la menciona en Max, passaran moments molt
difícils en el seu viatge, una historia dramàtica que l’autor suavitza amb un
humor senzill i gens recargolat.
Dos personatges de mons diferents
que juntament amb un tercer amb ganes de venjança ens explicaran una historia
crua, intensa, dura, reflexiva, romàntica i que al llegir entre línies el
lector farà el seu propi viatge.
En aquest cas l’autor li dona el seu
toc personal amb la fantasia dotant als dos animals amb uns somnis estranys que
els transporten en el temps, més allà en el passat on les seves vides ja es van
anar creuant.
Les novel·les de David Safier són
molt metafòriques, diu el que pensa però juga amb els personatges, aparta la
humanitat de l’home i li dona en aquest cas a dos gossos que busquen una llar,
una família... desitjos molt humans.
Amb aquesta dinàmica pot donar molt
dramatisme a l’obra sense caure en el parany d’apartar-ne el lector qui amb la
lectura vol fer fugir les cabòries, més aviat el convida a caure en el parany
de no poder deixar de llegir. Crec que fins i tot hi ha algun moment que
t’oblides que els personatges no són humans.
La seva prosa sempre és delicada,
manté un tempo àgil i les descripcions són molt acurades però no s’hi entretén
massa, deixa caure el pes de la historia en els personatges i els seus
pensaments.
Estem davant d’una historia d’amor
que no entén de distancies ni de temps.
Aquí us en deixo un fragment.
