Avui torno a insistir amb una de les meves autores preferides del noir fred del nord, Camilla Läckberg, una autora que ja ens ha transformat com a lectors en les ombres dels seus misteris a través d’obres com “El domador de lleons”, “La mirada dels àngels”, “L’ombra de la sirena”, “Tempesta de neu i olor d’ametllers” o la sèrie “Revenge” , ja sigui a seva ploma sola o ben acompanyada per Henrik Fexeus amb qui forma un excel·lent equip en “El mentalista” i “La secta”.
De la mà d’Amsterdam Edicions tornarem a viatjar a Fjällbacka amb un nou cas per a Patrick Hedström i Erica Falck, una nova intriga que uneix passat i present. El niu del cucut es presenta rere una portada freda, colpidora i seca, sobre un fons negre com la nit que s’esvaeix cap a un blau gelat centrant l’atenció del lector en un niu d’ocell, un niu buit i fet amb branques seques, res d’aquesta imatge deixa de colpir la imatge de quelcom terrible esta a punt de succeir.
La historia sens presenta marcada per dos crims sense cap connexió òbvia, i que sacsegen Fjällbacka fins al moll de l’os.
El primer es centrarà en el descobriment d’un fotògraf famós brutalment assassinat en una sala d’exposicions. El segon es centrarà en Henning Bauer, el premi Nobel de literatura, que cau víctima d’un atac violent a la petita illa on es troba escrivint la desena entrega de la seva coneguda saga de llibres.
Mentre Patrik Hedström i els seus col·legues de la comissaria no semblen avançar en cap dels casos, Erica Falck investiga l’assassinat d’una dona transsexual a Estocolm que va tenir lloc durant la dècada dels anys vuitanta.
A poc a poc, l’Erica s’adona que els fils del passat estan connectats amb el temps present, i que els vells pecats deixen un llarg rastre darrere seu. “Les conseqüències de la seva elecció serien dramàtiques. Però no es podia parar a pensar-hi. Havia dubtat durant massa anys. Tots plegats havien viscut sota l’ombra fosca de les seves mentides. Per descomptat, corrien el risc que allò els destrossés, però tot i així havia decidit revelar les seves veritats. I la de la resta també.”
Crec, personalment que aquesta és una de les millors obres de l’autora, cada vegada que agafo una nova novel·la seva és com endinsar-nos en una foscor que sembla ser cada cop més negra fins que la tenacitat del seus protagonistes comencen a mostrar petites espurnes de llum que el lector pot anar seguint fins a un desenllaç sorprenent.
Dubto si l’autora escriu amb ploma, amb un tros de glaç o transforma el simple i senzill color negre en paraules, però sap com fer-nos caure en els seus silencis, els seus espais i crea una complicitat que és difícil de deixar de banda.
La seva prosa és molt pulcra, les seves descripcions detallades però no carregen la lectura deixant-la fluir lliurement i els seus personatges cada cop són més sòlids i profunds.
No sé realment con s’ho fa però dins d’una novel·la negra deixa espais per les sorpreses i algun somriure.
Absolutament brillant.