John le
Carré torna a les nostres mans per tancar
el cercle que va deixar embastat fa vint-i-cinc anys i recupera el seu mític
personatge i més famós espia en George Smiley que va aparèixer per primera
vegada l’any 1961 en “Trucada per a un mort”
A El llegat dels espies
ens presenta una historia on es conjuga el passat emmarcat per la Guerra Freda
i el present, on més que oblidar el passat és vol tapar amb una estora ben
gruixuda i decorar-ho amb el cap de turc de torn.
Sempre em sorprèn com l’autor encerta
amb els títols de les seves novel·les, en aquesta ocasió sembla que en un joc
de miralls el propi autor deixa part del seu llegat com a espia entre les
planes d’aquesta brillant historia creuada.
Una trama os es qüestionarà la
veritat, la justícia i el joc entre espies, els quals en un moment determinant
de la historia foren considerats herois i ara seran investigats a petició d’una
família que els ha demandat per la mort de dues víctimes innocents, Els fills
d’Alec Leamas i Liz Gold reclamen una compensació per la pèrdua dels seus pares
i demanen ajuda a Peter Guillam, deixeble de Smiley.
Moment en el qual ens podem
plantejar la responsabilitat dels actes d’aquests espies com a resultat
d’ordres i senyalant con a responsable el servei secret o deixant-los a la seva
sort i senyalant-los a ells com a únics responsables d’un fatídic accident. De
la mateixa manera com les relacions personals, el cor i la moral poden afectar
en la tasca més difícil d’un espia.
L’autor té l’habilitat de dir més
del que en lletres plasma entre planes, amb unes descripcions molt acurades i
uns personatges gairebé reals ens presenta una novel·la equilibrada, amb girs
argumentals plausibles, amb una trama complexa però molt ben construïda i un
tempo narratiu que atrapa al lector.
Guillam serà la veu que ens parlarà
a cau d’orella, en primera persona i sense artificis ni amagar la veritat anirà
confrontant el que sap gràcies a les notes que es varen prendre en el seu
moment amb els descobriments basats sobretot en diàlegs i interrogatoris que
dinamitzen la narració.
L’autor ens portarà a un carrer de
dues direccions i serà el propi lector qui haurà de decidir en quin d’ells vol
circular, si el passat ens tira més o si és el present un reflex més veraç.
Tinc la sensació que John le Carré, als seus 86 anys vol
anar tancant capítols de les seves histories, vol deixar al lector amb una
narrativa completa, vaig tenir la sensació amb “Volar en cercles” on ens parlava d’ell i ara al recuperar un
personatge icònic i tancar el seu fil sembla que es prepari per tancar portes i
obrir-ne de noves.
labutxaca sempre ens regala una prosa majestuosa, però amb
aquest autor supera sempre les expectatives del lector, personalment us
recomanaria “L’espia que tornava del fred” que si ho pensem en perspectiva aniria després d’una
part d’aquesta historia, “Infiltrat” o “Una veritat delicada”.
Us deixo les seves primeres planes en la veu de Guillam. No val fer d’espia, si comenceu
a llegir no podreu parar fins a descobrir la veritat.
