La nostra protagonista trenca amb
les probabilitats, la Jocelyne està casada amb en Jocelyn, es va quedar
embarassada en perdre la virginitat, i entre moltes temptatives del destí les
probabilitats sempre semblen jugar en la seva contra i a favor de la banca.
Fins que un bon dia, gràcies a les seves simpàtiques veïnes perruqueres, les
bessones Danièle i Françoise, la Jo té la gran sort i la gran desgràcia de
guanyar divuit milions d’euros a la loteria. Ara bé, aquell dia ella guanya
molt més que diners. O no? Per primera vegada té l’oportunitat de decidir la
seva vida. Abans, però, ha d’esbrinar què és el que importa de veritat.
Fins aquell moment la Jo, és la propietària
d’una merceria a la ciutat d’Arràs i somiava en convertir-se en estilista de
moda a París. Li agrada llegir, escriu un blog sobre costura molt visitat, en
el fons li agraden les paraules, les frases llargues, els sospirs que
s’eternitzen, les paraules que amaguen el que diuen o ho diuen d’una manera
nova. Però els seus somnis s’han anat apagant amb el temps.
Té un marit a qui s’estima, dos
fills que ja són grans i com ella mateixa diu l’acompanya una petita ànima, el
seu pare està malalt i les seves converses es redueixen a sis minuts, temps que
triga el seu pare en oblidar-ho tot de nou. Però tot i aquestes circumstàncies
la Jo es diu que és prou feliç en la seva vida. No hi ha més cec que el que no
vol veure i la Jo està molt cega.
Tots somiem en que faríem si ens
toques la loteria, fem llistes del que voldríem, del que faríem, com els
utilitzaríem, però tenir molts diners dona la felicitat? Diuen que no, però que
les penes es porten amb més lleugeresa. La Jo descobrirà que la traïció no te
preu, un cor trencat no s’arregla amb diners i que la loteria potser ha sigut
una altre jugada del destí per posar-la a prova.
L’autora manté un ritme força
ràpid, amb una prosa acurada, marcada per uns capítols molt curts i mostrant en
tot moment l’ànima de la nostra protagonista, ella serà qui ens explicarà la
seva vida i la compartirà amb nosaltres.
La novel·la és molt primeta amb
cent quaranta-una plana en lletra gran, ideal per aquells que els fa mandra
llegir, però us asseguro que enganxa i haig de reconèixer que es una llàstima,
ja que entre les seves planes el temps passa volant i et quedes amb ganes de
saber més sobre el futur de la Jocelyne i la seva família.
Diuen que en el pot petita hi ha
la bona confitura, aquesta és la novel·la que ho demostra, és profunda,
emotiva, amb estil i gràcia, encara que un cop l’hagueu llegit potser no
voldreu guanyar la loteria. S’ha de gaudir la vida dia a dia i no fixar-nos
tant en el que no tenim sinó en allò que tenim i ens fa tant especials a cada
un de nosaltres.
Emocionada i amb llàgrimes als
ulls, així és com he tancat l’última plana d’aquesta gran historia. No us
menteixo si dic que encara tinc la pell de gallina.
La Darci Chan, sap com tocar la
fibra sensible, transporta al lector a traves de tota una gama de sentiments
que passen des de la més dolça tendresa, l’amor, l’amistat i la gratitud a la
solitud, la por i la més profunda melangia.
Amb la seva primera novel·la m’ha
captivat. Té una escriptura molt lleugera i subtil, acompanyada per uns
personatges sòlids i tridimensionals i unes descripcions més visuals que una
altra cosa. Tracta temes molt quotidians com és la vida en una petita
comunitat, les relacions familiars i demostra que la família de debò l’acaba
triant un mateix. Una família formada per aquells amics de la joventut, les
persones que et donen un cop de ma en els mals moments, aquelles ànimes
solidaries, càlides i afectuoses que mostren la cara més amable de la vida,
però no s’oblida de reflexar que dins un grisol de grans personalitats, també
hi ha llavors prepotents, avaricioses i agressives.
En definitiva descobrirem una
història de triomf sobre l’adversitat i de la importància de l’amor, l’amistat
i la generositat.
De la ma de l’autora descobrirem
la vida de Mary McAllister, compaginant el seu passat amb el present,
intercalant un capítol de cada època. Comença pel final de la vida de la Mary i
poc a poc ens va descobrint com va arribar a viure reclosa en una mansió de
marbre blanc des de la qual gaudeix de la vista del seu poble natal Mill River
a Vermont. Els pocs vincles que té amb el món exterior són el correu, la
premsa, la seva gran finestra i el millor amic que hagués pogut trobar, el pare
Michael O’Brien, una amistat que es dilatarà en el temps i els aproparé en
germanor al llarg de més de seixanta anys.
A més a més, podrem gaudir
d’històries paral·leles des veïns de Mill River i de la família de la Mary quan
era jove, només voldria destacar el personatge de Conor McAllister, estic
segura que si la llegiu em donareu la raó.
En definitiva, tinc a les mans
una novel·la profunda però poc complicada, des del principi saps com acabarà la
història, però aquest fet no influeix gens en la curiositat del lector per
saber quelcom més sobre la vida de la Mary, una velleta que desperta la curiositat de la majoria dels habitants
de Mill River. Pocs
l'han vist. Però
només el pare Michael
O'Brien coneix a
Mary i el secret
que aquesta guarda. Un secret que, un cop
revelat, canviarà les vides de tots.
