dijous, 18 de juny de 2020

Entrevista Enric Calpena


Avui us vull parlar d’una novel·la que és un veritable hat-trick. En ella hi conflueix la historia de la nostra estimada Barcelona a principis del segle XX, el naixement del Barça, quelcom més que un club, i la ploma d’un autor que no us deixarà indiferent i que ja ens va captivar amb “Barcelona. Una biografia”.


Enric Calpena ens presenta El primer Capità, una biografia que va més enllà de dates i fets, una historia on acompanyarem a un jove periodista a la descoberta de la figura de Joan Gamper, un home ple de somnis, que va arribar a Barcelona i va quedar encisat, un home capaç de contagiar la seva energia i els seus somnis donant lloc a un punt fix de la historia, el naixement del Futbol Club Barcelona, un fet que en el seu moment potser no va ser lloat com es mereixia però pels que tenim sang blaugrana és en si un fet que ens uneix amb les generacions passades de la família.

La tasca de documentació de l’autor és profunda i minuciosa, ens dona molta informació però no ens alliçona amb els coneixements, la seva prosa els fa fluir d’una manera lleugera i amb un tempo sostingut anem vivint una experiència única a mesura que les planes volen entre les nostres mans.
Edicions 62 ens regala realment el que promet el subtítol “Quan el somni d’un home esdevé una aventura col·lectiva apassionant”.

Però no hi ha ningú millor per parlar-vos de la seva novel·la que el propi autor.

Periodista de professió, historiador i professor universitari de comunicació, amb opinió a la premsa escrita, a la televisió i a la ràdio. On et sents més còmode? M'he acostumat en la meva vida a fer moltes coses diferents, més o menys al mateix temps. Soc un cul inquiet i procuro sempre gaudir d'allò que estic fent en aquell moment. I, la majoria dels cops, ho aconsegueixo...

Quina és la qualitat que més aprecies en un periodista?  I en un historiador? I en un escriptor? Tant els periodistes com els historiadors han de ser extremadament rigorosos. Les dades són les dades i la interpretació que se'n fa d'elles ha de ser també ben fonamentada. L'escriptor, si ho és de novel·la històrica, ha de compartir aquest amor por la rigorositat, però també ha de ser prou flexible com per a retocar la història a favor de la trama que ha imaginat.

I quina és la que menys t’agrada? No suporto, en cap dels tres casos, la tendència a la pompositat, els que no són humils en la seva professió, els qui pensen que estan un pas per davant dels altres per fer el que fan. A totes tres professions hi ha exemples d'això, encara que no són gaire abundants.

Que és imprescindible a l’hora d’escriure per a tu? Semblarà molt prosaic, però necessito temps. No puc veure que tinc mitja hora i aprofitar-la per escriure encara que sigui un paràgraf, necessito saber que tinc hores per davant per tal de treballar de gust.


Que t’agradaria saber fer millor? La llista és massa llarga per a una entrevista...

Com t’agrada relaxar-te? Jo em relaxo fent coses, el que sembla una mica contradictori. Llegeixo per plaer, però també amb l'objectiu de millorar els coneixements. Si miro una pel·lícula o un programa de televisió, procuro analitzar-los des d'un punt de vista professional... Soc així, què hi farem!

Ens podries dir un personatge històric o actual al que admiris? Em costa molt admirar algú, igual que em costa molt menystenir-lo. De fet, els personatges històrics són fills de la seva època i les seves virtuts i les seves febleses, posades en context, sovint empal·lideixen en comparació al record que tenim d'ells.

Un llibre que t’hagi inspirat és... Són molts, perquè penso que la inspiració ve donada per una gran acumulació de lectures i de visionats. Un llibre en que hi penso sovint és This Thing of Darkness, de Harry Thomson, que aquí el van traduir com Hacia los confines del mundo. És la història novel·lada del viatge del Beagle, amb el capità FitzRoy i el naturalista Charles Darwin. Una gran, gran novel·la. 

Quin consell li donaries a un jove escriptor que comença? Que llegeixi molt

Quina seria la teva frase per penjar a la paret? Al fons, a ma dreta.

Creus que totes les teves vessants professionals es donen cita en aquesta novel·la? No, aquesta novel·la és obvi que és filla meva i, per tant, segur que reflecteix moltes coses de mi. Però he escrit intentant servir la història i, per tant, no necessàriament reflectint res de la meva vida. 

Què té en Manuel Amat de la teva personalitat? De fet, Manuel Amat és un personatge ganxo, que té poca importància en la novel·la, només apareix al principi i al final. Realment va existir, és l'avi de l'escriptor Jordi Amat, per cert. En aquell moment era un periodista jove, que començava i que feia molt més del que, per la seva edat, es podia esperar d'ell. Jo, en aquest sentit, també vaig ser força precoç a la professió i m'hi sento identificat.

I tu, que tens d’ell? Crec que no moltes coses. Ell és un apassionat dels esports i jo no ho he estat mai. Fa un reportatge que ningú no li ha demanat i jo això no ho hagués fet en una etapa similar de la meva professió. Poca cosa, doncs.

Situar una historia en la Barcelona de les èpoques que varen marcar la historia és un gran atractiu sota el nostre punt de vista.  Com és el procés de documentació? T’ha ajudat algú en especial? Escriure sobre el tombant entre el segle XIX i el XX té l'avantatge que ja hi ha força premsa escrita i bona part d'ella és fàcilment consultable. Això permet fer-se una bona idea dels esdeveniments. Vaig estar investigant el període pel meu compte i, un cop vaig repassar totes les fonts que pensava que podien ser útils vaig consultar a dos amics, els historiadors Carles Santacana i Josep Maria Solé i Sabaté, si anava ben encarat. Per sort, pràcticament no m'havia deixat res de les fonts principals i, per tant, la història que havia anat treballant no havia de ser substancialment modificada. 

Gràcies a les teves novel·les apropes la història a tota la societat d’una manera molt atractiva i amena. Creus que la memòria és passat que vol esdevenir present? T’agrada ser narrador dels grans esdeveniments? No, el passat no vol esdevenir present. Més aviat els humans fem el contrari: mirem el passat amb els ulls del present i això acostuma a distorsionar-lo. Les narracions que faig sovint no són de grans esdeveniments. Que una història et cridi depèn potser més de factors que no necessàriament són importants per un país o una cultura, sinó potser a que la història d'aquelles persones és prou atractiva. 

Quina cançó creu que podria ser la banda sonora d’aquells dies? La novel·la retrata trenta-dos anys, que van des de 1898 a 1930. Van passar tantes coses i tan diferents en aquells anys, que és impossible que una sola cançó ho representi.

Veiem i som testimonis que ets un mestre de la novel·la històrica. Et visualitzes en un futur escrivint en algun altre gènere narratiu? Gràcies per això de mestre, però només amb tres novel·les publicades, crec que encara n'estic molt lluny. I sí, no m'importaria escriure altres gèneres, però per ara em trobo molt còmode amb la novel·la històrica.


A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els que escriuen els seus llibres. Creu que els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la feina que fan? Hi ha una sospita permanent sobre aquells autors que tenen una presència més o menys destacada en els mitjans audiovisuals. Crec que, simplement, l'obra ha de parlar per ells. Valorar positiva o negativament un llibre pel fet de que hagi estat escrit per una persona més o menys coneguda és un error. 

Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil doncs gràcies a les xarxes socials hi ha més interacció amb els lectors? No. Tampoc és més difícil, simplement és diferent.

Tens algun nou projecte que ja va prenent forma? Si, estic en fase de documentació de la següent novel·la, llegint sobre el període i investigant alguns personatges.

Per tu quina és la millor compensació: l’èxit de vendes, l’acceptació de la crítica o el reconeixement del teu públic? Tot és gustós. Si el llibre es ven força, vol dir que ha arribat a molta gent. Si la crítica el lloa, és que persones amb coneixements literaris el consideren. I si t'arriben comentaris dels lectors, és un goig poder copsar-los.

Si et prohibissin escriure... a què et dedicaries? Caram, és molt radical això... Espero que no passi mai, francament. 

Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa que ja deus conèixer: Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus essencial respondre-la? Ens la respons?

Des de quan t'agrada el futbol? El futbol? No m'ha agradat mai...