Cafè Barcelona ha sigut un descobriment
fascinant, la veritat és que he trobat més del que creia que hi trobaria i, tot
i que al principi evoca records en blanc i negre, la historia pren tonalitats
intentant-se allunyar d’un passat dolorós i la necessitat de tirar endavant.
Visitant la web www.janquim.cat he pogut saber una mica més
sobre la teva obra i l’evolució del procés de la novel·la al blog, però no he
trobat gaire informació anterior per descobrir com vas arribar al port de les
lletres.
Quan va néixer
la teva inquietud per les lletres?
Sempre he volgut escriure, sempre he escrit, l’única resposta sincera és
aquesta: sempre.
Quin arròs seria
per a tu la Barcelona paella?
El que s’explica al llibre és l’únic que es pot dir d’aquesta manera perquè
és com l’anomenen els personatges.
Ha sigut molt
difícil el procés de recerca d’informació per a la novel·la?
Documentar-se és important però encara ho és més oblidar-te’n de seguida.
No faig documentals, escric novel·les. De manera que tot allò que no incideixi
en l’acció, tot allò que no afecti els personatges, no m’interessa encara que
m’hagi tingut ocupat moltes hores.
A la novel·la hi ha una barreja de cultures que s’allunya
dels típics i tòpics, i on ens apropem més a les similituds entre Holandesos i
Catalans que en les nostres diferències. Creus
que aquestes dues cultures que es podrien complementar?
No estic gaire segur d’haver entès la pregunta. No ho sé, no tinc la
sensació que els habitants dels Països Baixos tinguin al cap la voluntat de fer
res amb nosaltres, cosa que, d’altra banda, és força raonable.
Podrem descobrir
part de l’ànima d’en Joan Carreres al Cafè Barcelona?
M’agradaria dir que no. Vull dir que el que faig és explicar històries i ja
està. Però potser és inevitable que una mica aparegui el rastre de les meves
dèries a tots els llibres que escric.
Per les descripcions tan acurades sembla que la ciutat és
més que una senzilla referència a la teva vida. Ens en podries fer cinc cèntims?
Amsterdam és una ciutat que té la capacitat de fascinar. Això és el que li
passa al narrador de la novel·la, un personatge que no descobrim ben bé qui és
fins que ja hem avançat unes quantes pàgines. A mi també m’agrada, però això és
menys important.
Quin seria el
lloc que un turista no s’hauria de perdre al visitar la ciutat per descobrir
sota el seus peus l’Amsterdam real, apart per descomptat de la Taverna
Barcelona que hi ha a Saenredamstraat?
La taverna aquesta… és increïble, la vaig descobrir quan tenia el llibre
tancat però em va semblar que els havia d’esmentar a la pàgina d’agraïments i
ara, en fi, els vaig anar a veure no fa gaires dies. Molt bona gent, amb moltes
ganes de fer coses. Sobre la ciutat, mira, que cadascú vagi a veure el que
vulgui. Al llibre hi surten esmentats uns quants llocs que potser als lectors
de «Cafè Barcelona» els farà gràcia de veure, qui sap.
Molts autors coincideixen a dir que hi ha personatges més
especials que d’altres, també aquest sentiment s’estableix entre el lector i
els personatges. Quin personatge seria
la nineta dels teus ulls?
Cap. Quan un personatge corre el risc de ser massa «estimat» segur que li
faig passar malament. No els convé. Però, vaja, si hi insisteixes, hi ha un personatge
secundari, que queda descrit com un noi remenut i malgirbat, ja saps qui vull
dir… sí, en Hersony. Té alguna cosa de màgia, o això he volgut, que em sembla
que ajuda a entendre més bé el final del llibre.
Podríem descriure
el Cafè Barcelona com un personatge principal?
El cafè és un escenari, el lloc on es troben els clients i el lloc on
conviu una família gens convencional… El cafè és al cor d’aquesta història, com
han escrit els editors a la contracoberta.
I en podríem
considerar la veu de André Hazes com l’estat d’ànim i l’ànima de la novel·la en
sí?
Hazes és un intèrpret que agrada molt a un personatge. La mestressa del
cafè l’adora. Com tantes persones dels Països Baixos, el públic d’aquest tipus
de música popular, sentimental, emotiva… una mica xarona.
L’Arjen és el detonant de part de la historia, però
aquesta recau en les espatlles de l’Annabel. El lector descobrirà al final el
motiu real d’aquest pes i la podrà veure des d’una altre perspectiva, aquest
descobriment ens farà reflexionar sobre el que creiem saber d’ella. Podríem considerar que al llarg de la
novel·la coneixem només la mascara i l’ombra de l’Annabel?
L’Annabel se’ns presenta de maneres diferents fins que el llibre acaba.
Tots els personatges canvien, evolucionen, però l’Annabel és, potser, el que es
deixa veure menys, perquè ens l’explica algú que se n’ha enamorat i això, per
força, en distorsiona la mirada.
No voldria desvetllar molt més de la novel·la, hauran de
ser els lectors els que descobreixin les seves llums i les seves ombres. Però,
per acabar i com a pregunta de la casa, m’agradaria saber quina és la pregunta
que mai t’han fet i que consideres important o interessant pel públic. La
podries respondre?
P-
R- No sé
quina pregunta hi aniria bé però la resposta és que els llibres no existeixen
quan algú els escriu sinó quan algú els llegeix.
Moltes gràcies de nou per dedicar-nos part del teu temps.
Una abraçada
La Petita Llibreria
