Avui ens retrobem amb el grandíssim autor Rafael Vallbona. Un home que respecta
al seu públic lector i sempre ofereix histories en les que val la pena ficar el
nas i capbussar-s’hi sense cap mena de por. Totes les seves obres ens indiquen
que a més de ser un autor incansable i treballador té un segell de qualitat que
ens garantitza retrobar-nos amb una historia que no ens deixarà indiferents i
que ens agradarà refugiar-nos en les seves planes.
Us animeu a descobrir la seva darrera obra mereixedora
del Premi BBVA Sant Joan d’enguany?
Vinga va! No us el podeu perdre!
 |
| Per Adriana Pujol |
Sota el títol La casa de la frontera trobareu una historia vital de cinc generacions en las
que els propis protagonistes deixaran un espai molt significatiu i simbòlic a
l’espai físic on succeeix l’acció.
En el petit enclavament de la frontera, més concretament
al barri de la duana de Puigcerdà hi ha una casa que ha estat testimoni del pas
del temps des de finals del segle XIX fins avui.
Una terra en que molts han enterrat els seus somnis, d’altres
han fet brollar les seves llàgrimes i on també hi ha sang i suor amb l’anhel de
sempre tornar-hi i que perduri a la família essent com un emblema per ells.
Amb descripcions més que fotogràfiques i amb el marc
històric perfectament ben explicat sobre les dues Guerres Mundials, la Guerra
Civil, els refugiats i les modernitats dels anys 60 i l’impacte de cada succés
ens trobem amb una nissaga que les ha passat de tots colors.
De la mà d’Edicions
62 i gràcies a la prosa majestuosa de l’autor teniu l’oportunitat d’anar a
l’encontre d’unes persones màgiques, entranyables i que d’es d’ara ja són
eternes.
Amb una amplia
bibliografia a les seves espatlles d’altíssima qualitat ens preguntem: Quan va
descobrir que el món de les lletres l’esperava? Des de petit que m’atreia la lectura:
En Massagran, el Zoo d’en Pitus o La casa sota la sorra van ser els primers
llibres que em van començar a fascinar per les històries. A través d’ells vaig
començar a veure el món per un forat. Allò em va anar portant, poc a poc, cap a
l’altra banda; passar de que m’expliquessin històries a explicar-les jo. Als
meus amics del carrer els deia que els explicaria una peli, però en realitat me
la inventava (crec que ells ho sabien, però no deien res). Temps després vaig
començar a escriure contes a classe. Ja se que no s’ha de fer, però és que
m’avorria molt.
Esdevenir escriptor va ser un procés natural,
una necessitat d’expressió? Què el va motivar? Jo crec que
convertir-me en escriptor va ser una necessitat vital. El meu món era estret,
petit i francament asfixiant. La possibilitat de convertir-me en empleat de
banca (el desig de la meva família), m’espantava. La por a condemnar-me a una
vida grisa com veia a casa em va donar més ales que el Red Bull. Jo tenia
aquella passió, que poc a poc es va anar convertint en vocació i què, estudiant
periodisme a la universitat, es va convertir en un camí cap a la vida plena que
desitjava. Més que escriptor, em reclamo explicador d’històries; del tips que
siguin. És la meva vocació, la meva passió i la meva afició: la vida. I satisfà
molt poder-m’hi dedicar.
Imagini que pogués fer un viatge en
l’espai i en el temps i compartir un àpat amb escriptors de renom. Qui serien
els seus convidats? Jack Kerouac, perquè em va obrir els ulls; William
Shakespeare, perquè és l’escriptor total; Dashiell Hammett, perquè inventa la
crítica a la societat contemporània des de la literatura popular; Lawrence
Ferlingheti, perquè és la veu poètica de la modernitat i Josep Pla, perquè és
el millor escriptor català del segle XX i... N’afegiria molts més, però potser
no podria pagar la factura. Ah, i amb Allen Ginsberg ja hi vaig sopar quan va
visitar Barcelona.
Esperava l’èxit aclaparador de les
seva novel·la? Quines expectatives en tenia mentre l’escrivia? Un
estudiant de la universitat em va preguntar si m’havia tornat boig d’alegria en
saber que havia guanyat el premi. Li vaig dir que m’havia satisfet molt i que
estava molt content i esperançat, però que la gran il·lusió l’havia tinguda el
dia que la vaig acabar d’escriure i vaig pensar que havia estat capaç de fer
una obra prou sòlida com per a optar a un dels premis grossos. Mentre escric no
penso en expectatives. De fet, sempre penso que no se si el que estic fent val
gran cosa, perquè entre el relat i jo no hi ha distància. Estem massa a prop
l’un de l’altre per veure’ns les cares.
Què va
significar per vostè rebre el premi BBVA Sant Joan? Per
trajectòria, organització, difusió i rigor del jurat, el BBVA Sant Joan és un
premi d’enorme prestigi i garantia de serietat . No podia aspirar a res més.
A què és
dedicaria si li prohibissin escriure? A llegir, anar en bici i contemplar
com passa la vida, que no és poca feina.
Centrant-nos en
la novel·la ens agradaria que ens expliqués que vol dir per vostè la paraula família.
Família és el
símbol de la construcció del relat personal de cadascú (i que ens ajuda a
créixer) a partir de la memòria, que és el gran llegat que ens deixen els qui
ens precedeixen. Us ho dic jo, que he heretat molts pocs records.
Quin sentiment
té vers la veritable família Grau? Són es meus germanets ceretans. Els ho he dit més d’un
cop, i no pas en broma.
Què han sentit
els protagonistes al veure la seva historia novel·lada? Vertigen, lògicament. Tant la
Carme, la mare, com en Miquel i en Josep, dos dels seus fills, sempre em deien
“algun dia s’hauria d’explicar la història d’aquesta família”. I ves, aquí
està. Ara be un cop passat el mareig, crec que tenen una enorme sensació de
justícia històrica vers els seus propis ancestres que considero molt lloable.
Els honora aquest gest de reconeixement.
És conscient que
ha fet que aquesta família a més de coneguda pel seu públic esdevingui
immortal? Com es sent? Tothom
te dret a que la seva memòria pervisqui. Amb els Grau jo només he estat el
missatger. No hi tinc, ni em correspon, cap protagonisme tret de l’estrictament
literari.
Creu que l’amor
i la família són els motors que fan que el món giri d’una manera més assenyada?
Hauria de ser
així, però no sempre passa: massa egoisme, massa niciesa. Espero que les
generacions joves actuals ho sàpiguen veure. Vaja, estic convençut que si que
ho veuran.
Quins secrets
encara amaguen les parets de la casa de la frontera tot i les seves transformacions?
Jo crec que
els secrets que puguin servar les parets de la casa, si no han volgut sortir a
la llum en aquesta ocasió, és que no volen ser destorbats: respectem-ho.
Li hagués
agradat visitar la casa en cada una de les seves versions i períodes històrics?
Sóc un
tafaner de naixement, i això no es cura. I tant si m’hauria agradat. Hi he
pensat sovint mentre escrivia.
Creu com
nosaltres que el passat és fa present per esdevenir futur? “Tot torna agrupant-se i és una sola història”, diu
Vicent Andrés Estellés. I jo ho crec. L’existència es una concatenació de fets
i records que es projecten endavant i fan camí.
Creu que rere
cada família es pot amagar una bona novel·la? Per què no? Ara be, literàriament una
història no és res fins que no es converteix en un relat. Vull dir que la
història, per si sola és una matèria en brut que cal polir i conformar.
Quina cançó podria ser la banda sonora
d’aquesta família? Un tema de Serge Gainsbourg, com ara Aux armes et caetera, Ex fan des sixties o la Decadanse, interpretat pel Pont
d’Arcalís, amb Django Reinhart a la guitarra solista. Be, com que Django no pot
tornar, l’Albert Bello faria molt be el seu paper.
A l’actualitat
hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui
escriuen els seus llibres. Creu que els escriptors de veritat com vostè,
aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la
feina que fan? Això de l’exposició als
mitjans, de la fama, de les vendes, els diners...va per barris. Allà cadascú
amb la seva manera de fer. El meu ego deu ser poc exigent, perquè el que a mi
em ‘posa’ de veritat és escriure.
Cada mati em llevo pensant si seré capaç d’escriure un full. Si ho faig, em
sento ric i ple, i no és broma. La resta és show
bussines i una mica de vanitat, també (va, no ens fem els estrets ara, que
som mortals com tothom)... Deu ser això que ara en diuen empoderament (i que, ho confesso, no entenc que vol dir). Ep, però
de sang en tinc jo, i molta (a vegades massa i tot, potser)
Per acabar, ens agradaria que ens respongués al que ja
ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina
és la pregunta que mai li han fet i creu important? Ens la pot respondre?
Per què no
escrius novel·les en castellà, si be que escrius sovint en castellà als diaris? Des del respecte,
l’admiració i l’interès per la llengua i la cultura castellana; perquè no em
surt. No em reconec la meva veu literària en castellà. Una civilització, per
poder-la explicar be, s’ha de fer en la seva llengua pròpia, que és la que li
dona la dimensió i transcendència exacta. I la meva és el català des que vaig
néixer.
Crec que tinc prou domini del castellà per escriure, i ho faig al diari
sense entrebancs quan escric per l’edició estatal (El Mundo de Catalunya acull
de sempre, sense escarafalls ni petulàncies, articles en català a les seves
pàgines). Però explicar un univers literari és una altra cosa. Hi ha molts mes
valors en joc que els estrictament tècnics i lingüístics. Per això nomes la
creació només la faig en català.
Des d’aquí el volem felicitar pel merescut premi alhora que li agraïm el
temps que ens ha dedicat.
Moltíssimes gràcies per la seva generositat i per la seva obra! Aquí ja
té una legió de seguidors que esperem noticies seves en breu.
Salutacions i èxits,
Moltes gracies a vostès per l’atenció que
m’atorguen. I si un dia ho volen, no dubtin a donar-me dia i hora: no hi ha res
més interessant que conèixer en persona a lectors i lectores
La Petita Llibreria
Àngela Sánchez Vicente
