Un títol que em va sorprendre, Les dones casades no parlen d’amor, molts pensareu que és una
novel·la dirigida només a aquelles dones casades, però com a single us recomano
que la llegiu, tant si sou dona o home, i descobrireu alguns secrets que
s’amaguen rere uns quants anys de matrimoni, un parell de fill i els problemes conseqüents
com les escoles, els amics dels fills,
el món que es va tancant dins les parets de les cases i potser la monotonia que
allunya la parella.
La nostra protagonista és l’Alice Buckle, el seu marit
William, el seu fill Peter i la seva adolescent particular, la Zoe.
L’Alice es sent abandonada pel seu marit, és el segon
plat que va després de la feina i la monotonia en la seva relació l’està
enfonsant en una espiral on el fons és el desenamorament. L’Alice és molt
activa amb les seves amigues, a la feina, en el Facebook i el xat. Un dia rep
la invitació per participar en una enquesta anònima sobre el matrimoni, i en el
seu avorriment s’hi apunta, en aquell moment, encara que no li sembli la seva
vida començarà a canviar, passarà de ser l’Alice a ser Dona 22 i començarà una
relació d’amistat amb el seu enquestador, l’Investigador 101.
En aquest moment comença un acte d’introspecció a mesura
que va rebent les preguntes i en l’absoluta llibertat que dóna l’anonimat el
lector descobrirà realment qui s’amaga rere l’Alice, encara que el lector no
tingui les preguntes gaudirà descobrint-les des de les respostes, també podreu
fer trampes i mirar les preguntes a l’apèndix de la novel·la, però jo us
recomano que no ho feu.
Gràcies a aquesta correspondència que s’estableix entre
Dona 22 i l’Investigador 101 també descobrirem aspectes personals d’aquest últim,
de la sintonia que s’estableix entre ells i de la possibilitat que les coses
se’ls escapin de les mans.
Tot aquest fil argumental anirà combinant-se amb la vida
diària de l’Alice i la seva família, la vida real on les coses no pinten tan bé,
la feina i la frustració de no sentir-se prou valorada i la manca de
comunicació aniran confluint en les respostes dels qüestionaris de l’Alice.
La sorpresa que ens regala Melanie Gideon al final, trastoca tots els ciments que sembla que
hagi volgut anar construint poc a poc, els personatges donen un gir de 180º i
el somriure un anirà d’orella a orella. Personalment crec que és una
genialitat, no m’estranya gens que aquesta novel·la que ens ofereix labutxaca hagi estat traduïda a
vint-i-sis llengües i en breu serà adaptada al cinema.
Una novel·la real, amb molt d’amor, amb molta
generositat, una història on les dones casades no parlen d’amor però on l’amor
les acompanya, on els personatges masculins reben una de freda i una de
calenta, i sobretot on l’esperança és la darrera cosa que es perd.
Un consell, escolteu les vostres parelles, tant els uns
com els altres, en la comunicació rau part de l’amor.
