Avui
tenim la sort de retrobar-nos amb Susana
Hernández, autora que ens ha conquistat amb títols com “Males decisions”,
“Cuentas pendientes” i breus relats en reculls com “Fundido en negro”,
“Barcelona. Viatge a la perifèria criminal” o “Diez negritos”.
Crims.cat ens presenta Mai més, la seva darrera novel·la on s’allunya de les afores i del
centre de la ciutat de Barcelona per anar a la perifèria, el barri de la Mina,
el Besòs i el Maresme, uns barris deixats de la mà de Déu on governa la llei
del més fort o del més perillós.
Així
ho podem veure en la seva portada, sense rostre, sense nom, ningú i alhora
tothom, un jove encaputxat, vestit de negre i amb un bat de beisbol a la mà
preparat per atacar i defensar, una dualitat que ens mostrarà aquesta novel·la
que parla d’una societat malalta.
Estem
davant d’una novel·la negra que s’entreteixeix a partir de la crítica social,
alta i clara dels narcopisos, un problema que sembla haver minvat al centre
però que s’ha arrelat amb força en barris perifèrics, on conviuen persones de
diverses ètnies i nivells socio-culturals baixos, fet que fa proliferar el
racisme i la xenofòbia, en uns barris on la realitat xoca amb els somnis.
Molts
immigrants que buscaven un futur millor acaben enfront un futur incert i certes
vegades sense futur.
Aquesta
novel·la comença gairebé al final de la historia, ens dona una breu pinzellada
del que ens espera i arrenca la narració dies abans. Cada capítol ens presenta
un dia amb el punt de vista de diversos personatges.
Aquest
fet li dona un tempo ràpid i dinàmic recollint l’acció en set dies que poden
ser molt llargs o molt curts, tot narrat per una veu omniscient que ens
presentarà la claustrofòbia, l’angoixa i el patiment dels nostres
protagonistes.
En
Biel, la Rosa, el Musta (barceloní amb família marroquina) i la Laila (una jove
pakistanesa) són uns joves que es troben al ben mig de tot, uns personatges
molt ben construïts que ens mostraran les seves realitats i la seva
personalitat a l’enfrontar-se a la situació.
No
aprofundiré en la historia en si, l’autora es mereix que cada lector hi vagi al
seu encontre, no podreu deixar de llegir i alhora us deixarà amb un regust
amarg a la boca, ja que molt en el fons molts som culpables de tancar els ulls
i mirar cap a una altra banda.
