Entrevista a Marc Moreno

Benvolgut Marc, ens agradaria poder apropar als lectors de La Petita Llibreria la persona i l’autor que s’amaguen rere la “Independència d’interessos”, títol que ha publicat l’editorial Llibres del delicte i que també amaga rere seu una part de tu.

T’hem conegut gracies a la teva darrera novel·la, en la qual podem trobar el robatori d’un manuscrit, els tripijocs de la política, la set de poder, la importància dels diners, assassinats i segrestos, periodisme d’investigació i molt joc de la política. Sense oblidar un marc actual on el Referèndum, l’Estatut i el pacte social, de per sí es transformen en un personatge més de la novel·la.

Però, la veritat és que sabem molt poc d’en Marc Moreno, podem dir que ets periodista, escriptor i editor, i que vius a Barcelona, a partir d’aquí ets el misteri que volem descobrir.

Si estàs preparat comencem primer per descobrir una mica sobre la teva persona.

Quan eres petit, quina mena de contes t’agradaven? Ja et decantaves pel misteri?

M’agradaven molt els mítics llibres de “Tria la teva aventura”. Els Hollister també m’encantaven, els embolics i com els resolien tots plegats. Després ja em vaig engrescar amb algun de l’Agatha Christie, perquè la mare tenia per allà un fotimer de llibres seus i mica en mica, quan anava creixent, ja vaig anar tastant una mica de tot.

Quan et vas adonar que volies ser periodista? I escriptor? Creus que totes dues es complementen?

Des de sempre. M’encantava llegir i escriure i sabia que m’havia de guanyar la vida amb l’escriptura. Només amb la literatura és força complicat, així que vaig fer periodisme per poder guanyar-me les garrofes escrivint per revistes i diaris. Amb 14 anys, a primer de BUP, havíem d’entregar a final de curs un treball que anàvem redactant durant tot l’any amb màquina d’escriure. Jo vaig entregar un totxo on més que presentar la feina que demanaven, havia escrit textos que tenien poc a veure amb el treball. El professor em va aprovar justet, perquè la meitat de les coses que demanava no les havia fet, però a la nota em va posar: “escriu molt, que potser t’hi guanyaràs la vida i tot”. I aquí estem, picant pedra.

Que t’aporta com a persona poder compartir les teves histories?

Sobretot la possibilitat de transmetre la meva visió del món. Moltes vegades passa que el que uns veiem, els altres no ho veuen igual. Diferents percepcions d’un mateix món, perquè de món, en tenim un, només. La literatura et permet conèixer la percepció d’una persona, que pot coincidir o no amb la teva, però que com a mínim et farà pensar i replantejar-te els teus posicionaments. Es tracta de generar debat i obrir els ulls a la societat que ens envolta.

Hem descobert que “Independència d’interessos” no és la teva primera novel·la. Ens en podries fer cinc cèntims?

Independència d’interessos és la segona novel·la que publico. Abans vaig publicar Cabdills, fa un parell d’anys, i les crítiques també van ser bones. Es tracta d’una novel·la negra que té molts punts en comú amb aquesta segona, i que per mi són bàsics: crítica social, personatges creïbles i propers, situacions reals, reflectir la societat que ens envolta i aquesta voluntat que hi ha de fer el que sigui per aconseguir poder i diners, fins i tot arribant al fet delictiu. Va ser una forma d’assajar per Independència d’interessos, on la història m’ha quedat més rodona.

Molts escriptors en tenen d’altres com a referents, autors que l’han marcat en algun moment de la seva vida, un títol que sempre estarà allà per rellegir. Quin seria el teu, si es que en tens?

La llista seria inacabable, sóc una mica mitòman amb els escriptors que m’agraden, ho reconec. Per parlar d’algun, d’adolescent em va marcar El llop estepari, de Hermann Hesse, que no té res a veure amb el meu estil d’escriptura, però mira, em va agafar la dèria i em vaig llegir tots els llibres de Hesse que vaig trobar traduïts. Després l’Andreu Martin i el Paco González Ledesma, novel·la negra de la bona i de la que ens agafa de ben a prop, també han estat importants per mi. I més actualment reconec que l’obra de Don Winslow m’ha influenciat força als últims anys. Quan vaig llegir El poder del perro vaig tornar a patir l’efecte Hesse vint anys després, però en versió Winslow.

Si no m’equivoco, ets editor de la nova Editorial Llibres del Delicte. Una aposta per escriptors de la terra, en llengua catalana i de gènere negre. Com et sent davant d’un projecte d’aquestes dimensions?

Doncs molt engrescat. És un projecte força il·lusionant i que si el vius amb la passió i l’amor per la literatura que tinc jo, que penso és l’única forma de ficar-se en un projecte editorial així, el pots gaudir molt. Tenim molta feina i, si vols fer les coses amb professionalitat i molta cura, una editorial com Llibres del Delicte t’exigeix una gran dedicació. Per mi és important que Llibres del Delicte tingui una filosofia editorial, una missió i un rumb determinat, perquè d’altra forma no tindria sentit treballar tant per tirar endavant una editorial de novel·la negra en català.

Com va veure la llum aquest projecte?

Llibres del Delicte parteix de la il·lusió i la passió per la literatura, i en concret de la meva afició a la novel·la negra. Com a lector i aficionat al gènere havia vist que a Catalunya som una comunitat de seguidors de la novel·la negra que potser no trobem tot el que ens agradaria, i m’estic referint a llibres d’aquí, autors catalans que tractin temes que ens toquin de prop. Amb la idea d’omplir aquest buit neix Llibres del Delicte, amb una filosofia editorial molt clara i amb la voluntat de créixer i de fer les coses amb professionalitat i bon gust.

Ets consideres un somiador o un creador de somnis?

Tinc bastant de somiador i de creador de somnis. De fet crec que qualsevol escriptor ha de tenir un esperit somiador, però també la voluntat de crear més somnis, per ell i per als altres. Sempre estic amb el cap a mil per hora, maquinant projectes, pensant on ficar-me, i a més m’il·lusiono i m’implico molt amb tot. Massa emocionat, fins i tot, de vegades.

M’agradaria saber com et sents com a autor d’ “Independència d’interessos” i si aquest sentiment es diferent des de la perspectiva de l’editor?

Com autor de la novel·la estic satisfet amb el text, amb la història, amb el dibuix que faig de la societat, dels interessos polítics i de com es maneguen les ideologies. I des de la vessant d’editor, estic molt content amb el llibre en sí, amb l’edició que hem fet, la cura que hem posat en el disseny, la magnífica feina de l’estudi curiós en la imatge corporativa i en la portada, amb el concepte de col·lecció que estem aconseguint per l’editorial. En general estic molt satisfet per com estan anant les coses, i il·lusionat amb un projecte que aposta per la literatura en català i que esperem que rebi el suport dels lectors.

Per quina de les dues tasques creus que s’ha de ser més valent i agosarat en els temps que corren?

Editor, sens dubte. Com escriptor inverteixes el teu temps, que podem tenir més o menys disponibilitat, però l’únic que pots perdre és el teu temps i potser la il·lusió, si veus que el que escrius no aconsegueix els resultats esperats, o no trobes lectors. Però com editor ja és un altre nivell. Aquí també t’hi jugues el temps i la il·lusió, però a més a més has de ficar calés. I no anem gaire sobrats, ningú. Has de trobar gent que aposti pel teu projecte i que compri els teus llibres, on tu has fet la tasca prèvia de buscar una novel·la o un autor que pugui agradar al públic a qui et vols dirigir. Més arriscat i complicat fer d’editor, ho tinc claríssim.

Per començar, crec que ja sabem unes quantes més coses sobre tu, així doncs hauríem d’entrar una mica en farina i descobrir algun secret de la pròpia novel·la.

Com vas aconseguir crear una novel·la amb tants fils i poder-los entrelligar? Trobem política, religió, poder, diners, una mica de sang i fetge i un profund sentiment d’un poble oprimit.

Només has de mirar el que ens envolta i redactar-ho. Les meves novel·les no inventen res, reflecteixen el nostre entorn, el nostre dia a dia. A partir de les preocupacions de la nostra societat, del que passa al nostre món, dels temes que tenen interès per nosaltres, generes fils argumentals que siguin entretinguts però que alhora ens facin pensar. Tenim un país on hi ha molts debats oberts: la independència, la corrupció política, el poder que sempre vol més poder... però tots ells tenen en comú que passen al nostre món. Si al dia a dia real tot això té relació, a la literatura també ho pots lligar tot per construir una història rodona. Només has d’obrir els ulls.

Has aconseguit plasmar un malestar general, un moment convuls de la nostra societat, creus que la teva novel·la te un sobrepès ideològic?

No té cap color polític específic, perquè aquesta novel·la no vol ser una apologia d’una ideologia política. El que vull és reflectir el descontentament general que hi ha amb la plana política en general, aquesta sensació de brutícia que qui més qui menys té sobre la tasca dels polítics, i els merders i els canvis de jaqueta que ens deixen a tots bocabadats.

La política acostuma a ser bruta. Creus que hi ha cap polític que se n’escapa?

Esperem que sí, o la societat estarà més perduda encara del que sembla! El problema és la percepció tan negativa que tenim de la política arrel dels moltíssims polítics que no fan cap servei al poble i que només volen posar la mà a la caixa, treure benefici propi. Malauradament aquests delinqüents, perquè no són polítics sinó delinqüents, embruten la feina dels molts polítics, que sí són polítics de debò i que tant de bo siguin molts, que suposem que compleixen amb les seves obligacions.

Si poguessis triar tres persones de la societat catalana que creus que els faria bé llegir la teva novel·la, qui serien? Per què?

De moment, hi ha 135 persones assegudes als seus escons que potser els aniria bé saber que no ens ho empassem tot. I a Independència d’interessos vull reflectir això, polítics que sembla que creuen tenir llicència per tot. En general crec que és un llibre interessant per qualsevol que vulgui passar una bona estona amb una història divertida, però sobretot crítica amb el món polític de casa nostra.

Els personatges de la novel·la tenen profunditat, són creïbles pel lector i són alhora molt diferents entre ells. Quin ha sigut el que t’ha costat més de construir?

Possiblement tots els peixos grossos que discuteixen per dirigir la investigació des del despatx, perquè els vaig concebre com si fossin un sol personatge, ja que sempre surten tots junts, però alhora cadascú és ben diferent de la resta. Tenen diferents formes de parlar, maneres de comportar-se contraposades, actituds a les reunions dispars. Era molta informació condensada per crear molts personatges però que d’alguna manera representa un només, que és el del capo que té el poder i mana des de la cadira de pell.

Quin serià el teu preferit? Per quin motiu?

Dir que tots m’agraden seria el políticament correcte, però com que en tot cas qui s’ha de sentir ofès sóc jo si es menysprea algun dels meus personatges, no hi ha problema. Possiblement qui més m’agrada és la Marta Martínez, perquè és una periodista ben trempada que s’ho curra molt. I d’altra banda, en Gómez Saldaña, que és odiós al màxim, però al mateix temps té gràcia i li dóna molta vida a la narració.

Per finalitzar voldria que pensessis en aquella pregunta que mai ningú t’ha fet i creus que és important. Et toca treballar de periodista. Quina és? Ens la respons?

A quin autor t’agradaria publicar i creus que mai ho faràs?

M’agradaria molt publicar Don Winslow en català, però imagino que si algun dia es dignen a traduir-lo el publicarà una editorial amb molts més recursos que Llibres del Delicte. També m’hauria agradat publicar González Ledesma, novel·la negra barcelonina boníssima, però no tindria sentit traduir-lo del castellà al català, igual que el canari Alexis Ravelo.

T’agraeixo molt que dediquis part del teu temps a respondre aquesta entrevista, t’asseguro que ha sigut tot un plaer llegir la teva novel·la i que espero poder-ne llegir moltes més.

Fins molt aviat amic

Núria Sánchez Vicente

Independència d'interessos

M’ha passat una cosa raríssima en mi en llegir aquesta novel·la, acostumo a tenir sempre a ma un bloc i anar prenent notes per no perdre detall, apuntar quelcom que no m’acaba de quadrar o no veig clar o senzillament, diguem-ne, per formació professional.

Vaig agafar la novel·la Independència d’interessos d’en Marc Moreno amb el meu bloc a ma i vaig començar seduïda per les primeres línies, unes paraules que et posen en situació i que et conviden a continuar. Tal va ser aquesta seducció que em vaig trobar amb la novel·la llegida d’una tirada i amb un bloc al costat en blanc, la historia em va absorbir de mala manera i no vaig ni pensar en apuntar res. Feia molt de temps que una novel·la no la vivia.

Una aposta molt encertada de la nova Editorial Llibres del delicte, que com a delicte principal tenen l’afany de segrestar durant hores lectors aficionats al gènere negre i no deixar-los escapar fins a l’última plana de cada una de les seves publicacions.

Us faré cinc cèntims de la historia, però no gaire més, ja que llavors el delicte el faria jo, aquesta novel·la val la pena llegir-la ara, potser en un futur quedarà en el record, però avui és un retrat de la nostra societat, del nostre país i de la nostra historia.

Tot comença amb un robatori d’uns papers del Monestir de Sant Cugat mentre a Matadepera s’està debatent sobre el procés sobiranista, a primera vista que podrien tenir en comú els afers de l’Església amb la política?, potser molt o potser res, però i si afegim un descendent del Compte Borrell, un milionari recalcitrant amb set de diners i poder, un retrat força cru sobre les altes esferes de la societat catalana, i si a més hi afegim embolics de faldilles, assassinats i segrestos, i per rematar fem treballar junts en aquest cas personal dels Mossos d’Esquadra, de la Guardia Civil, de l’Exercit Espanyol, del CNI i el Conseller de l’Interior. Ara ja no em podeu dir que aquesta historia li falta res.

Un thriller molt ben explicat, amb una ploma àgil i un tempo que es va adequant a la historia, passant d’Allegros a Lentos en qüestió de pocs paràgrafs. Ric en descripcions tant de l’ambient, que passa a ser un personatge en si mateix, com dels personatges que mouen els fils o són utilitzats com a titelles. Te girs argumentals que et deixen amb la boca oberta i quan comences a tenir els teus sospitosos, en Marc Moreno, fa girar la truita i et retrobes buscant indicis i pistes per descobrir les trames polítiques i policials.

Estem acostumats a que són els homes qui acostumen a portar els pantalons en les novel·les negres: Holmes, Montalbano, Robert Langdon i tants d’altres, però l’autor escapa del tradicionalisme i s’amaga rere el cervell de dues dones, la Maria Planelles cap dels Mossos d’Esquadra i Berta Fabregat, periodista. Un tàndem potent que comencen amb mal peu però que forjaran un equip molt equilibrat.

El seu llenguatge arrenca somriures de lo fresc i actual que es, qui no ha pensat en els polítics com a, bé no cal embrutar-nos les orelles, qui es pensaria que l’Església pogués ser considerada una Okupa? O que els polítics pensen que els periodistes són uns torracollons? Vinga tot això és vox populi.

Sembla que tenim el costum de triar els llibres pel nom de l’autor i si aquest és estranger o un best-seller, la seva novel·la ha de ser bona i si no ens ho sembla la culpa es nostra ja que no l’haurem entès.

Doncs bé, aquí teniu l’obra d’un autor de la terra, d’un arriscat de la vida, d’un somiador que hauria d’arribar molt lluny. Us recomano que no deixeu perdre l’oportunitat de llegir una historia que mostra de manera fictícia molts aspectes de la nostra societat d’avui, de lluitadors per les llibertats i de corruptes.