Avui us presento una novel·la breu d’un autor que ens acostuma a deixar-nos gelats amb les seves trames negres, potser es degut al fred de Oslo, però en Jo Nesbo sempre aconsegueix deixar-nos amb ganes de noves histories.
Fa un temps us vàrem presentar “Sang a la neu” i avui arriba la segona entrega de la seva sèrie “ Sicaris d’Oslo” amb el títol Sol de sang que ens presenta labutxaca. Lluny ens queda el nostre estimat Harry Hole, però el nostre nou protagonista no decep gens.
La seva portada és molt freda, un bosc on no para de nevar i un home fugint, corrent, que no ens mostra res més que la seva esquena, un paratge desolador on el lector el persegueix amb la mirada i es pregunta on arribarà i que està deixant enrere.
Jugant amb el blanc i el negre només destaca el títol amb el color vermell de la sang, un color molt apropiat tant pel títol com per la historia que estem a punt de descobrir, sense oblidar-nos de la gran tasca de traducció de Laura Segarra Vidal.
Ulf és un home que fuig, que té els dies i les hores comptats, no hi ha refugi possible però ell ho intentarà.
L’Ulf és un sicari, o això és el que creu tothom, és un pare que intenta aconseguir diners per salvar la vida de la seva filla que pateix leucèmia, quant el culpen d’un crim ell no ho desmenteix i així passa a ser el cobrador de “El pescador” el rei del crim organitzat d’Oslo.
Un dia l’Ulf creu que ha trobat la manera de aconseguir els diners i enganya a El Pescador, però ningú pot enganyar-lo i seguir viu, a partir d’aquest punt fuig sense rumb ni direcció fins que arriba a l’altiplà de Finnmark, un lloc força inhòspit on la natura és un protagonista en si mateixa, on viuen pescadors i ramaders de rens, on els diversos cultes antics són vius i la societat és molt tancada.
Dit en altres paraules un lloc solitari per perdre’s del món, encara que potser el nostre protagonista no ho aconsegueixi.
Estem davant d’una novel·la força breu, amb un tempo dinàmic, narrada en primera persona fet que ens ajuda molt a comprendre la por i la dualitat de sentiments de l’Ulf, amb unes descripcions molt acurades i amb un fina que no es ven bé un final.
Abans d’acabar m’agradaria reflexionar sobre el seu principi, unes breus línies on el propi protagonista es pregunta quin és el principi real de la historia. Això us ho deixo a cada un de vosaltres.
Gaudiu de la lectura.
