Avui us presentem una obra
impressionant que sorgeix de la ploma del gran Santi Baró.
A La filla de la tempesta coneixerem a la Mariana, una noia nascuda a Córdoba
que arriba a Catalunya als anys seixanta amb el boom de la immigració i una
maleta plena de somnis i il·lusions.
El treball a Andalusia i les
condicions de vida són molt precàries i per aquest motiu un allau de trens
verds esperança arriben a Catalunya amb ganes de progressar i la ciutat amb el
boom industrial vol oferir als seus un futur més digne. Però les decisions no
són fàcils i molt menys emprendre un viatge cap allò desconegut.
Com afrontaran aquest nou cop del
destí i de les forces de la naturalesa? Prefereixo que ho descobriu vosaltres
mateixos desgranat aquesta impressionant aventura que ens ofereix Edicions 62.
És un gran homenatge al fenomen
migratori més important de la Península Ibèrica tractant-lo molt més enllà que
des de l’estadística i el nombre de personen que venen. És una novel·la de
sentiments i analitza molt profundament les emocions del moment de la partida,
de l’arribada, del misteri i dels interrogants més humans.
És un gran tribut a tots els homes i les
dones que van deixar casa seva per oferir un futur digne a les seves famílies i
ningú millor que la Mariana per tal de mostrar-nos aquest moment.
Us asseguro que no us en penedireu
doncs a més de gaudir d’una gran narració gaudireu d’una gran reflexió sobre la
naturalesa humana i sobre un període històric del que es parla ben poc.
Però el millor és que donem la paraula
al seu autor:
Quan
va descobrir que el món de les lletres l’estava esperant? Crec que no m’ha arribat a esperar,
que sempre hi ha sigut, ja de ben petit escrivia tot allò que em passava pel
cap i jugava a ser escriptor.
Quina és
la qualitat que més aprecia en un escriptor? I quina és la que menys li agrada?
La imaginació, sens dubte, ara mateix que dirigeixo allò que en diuen
“coach” literari que dir-ho així fa més chic, és a dir faig de guia per autors
de primeres novel·les, és allò que més trobo a faltar i, de fet, el fet
diferencial a arribar a publicar o no, tenir o inventar-se una historia.
D’altra banda no sabria dir-te què no m’agrada dels escriptors generalitzant.
Què
és imprescindible a l’hora d’escriure per a vostè? Saber transmetre emocions i, per
poder-ho fer, tenir-ne. Crec que és molt difícil, per no dir impossible, escriure
des de la insensibilitat.
Què
li agradaria saber fer millor? Descriure
físicament, a vegades llegeixo autors que amb quatre ratlles et dibuixen una
catedral, un dormitori, un paisatge, com si el tinguessis al davant i jo no ho
sé fer com ells.
Com
li agrada relaxar-te? Pescant
a mosca al riu o al mar. És la meva religió. Si no sabeu del què parlo escriviu
a l’amic google “pesca a mosca”.
Ens
podria dir un personatge històric o actual al que admiri? Dir-ne un se’m fa difícil i si només
n’he de dir un et parlaré de Federico Garcia Lorca. El millor poeta del món, un
home profund i sensible i la vergonya més gran del feixisme espanyol.
Un
llibre que l’hagi inspirat és... Martin
Eden, de Jack London
Quina
seria la seva frase per penjar a la paret? No seria, la tinc penjada a la paret i ara mateix vaig a
copiar-la... “... el meu desig d’escriure és allò que hi ha de més vital en
mi...” de fet, no és una frase, és tot un paràgraf de Martin Eden que tinc
penjat a la paret, només he copiat la última frase.
Creu
que ser escriptor avui en dia és més fàcil doncs gràcies a les xarxes socials
hi ha més interacció amb els lectors? No
sé si més fàcil, però sí més agraït.
Per
a vostè la paraula “escriptor/a” es refereix més a una professió o a una
vocació? Jo sempre he
defensat i defenso que els que fabriquem la matèria primera de la que es
nodreix una empresa tan important com l’editorial hem de ser professionals.
Imagini que pot fer un viatge en el temps i l’espai per tal de compartir un
àpat amb grans escriptors. A qui convidaria? Oh, ja
ho he dit abans... Donaria el que fos per seure a taula amb Lorca i si pogués
portar més convidats, vindrien Calders, Miguel Delibes, Jack London, Hemingway
i Mark Twain.
Vostè escriu
tant per nanos, adolescents i públic adult. Quin públic és més difícil? Quin
públic és més exigent? El juvenil, sens dubte,
guanyar-te’l i que no deixin la novel·la costa molt, tenen massa opcions i si
no els atrapes t’abandonen i se’n van a les xarxes.
Quin
fou el detonat que el va impulsar a escriure aquesta novel·la? L’experiència personal dels meus pares
que eren de Terrassa i van viure la catàstrofe de a prop.
Amb la seva obra tenim a l’abast molta
documentació sobre el fenomen migratori espanyol més important.
Com va ser el procés de documentació?
Va ser, de fet, quan va créixer l’argument, quan es va covar l’obra, hi va
haver una part més mecànica i d’altre emotiva. L’emotiva van ser el grapat
d’entrevistes que vaig fer a emigrants d’aquella època que van agafar “El
catalán”. La mecànica, gràcies a l’arxiu històric de Terrassa que em va
permetre consultar l’expedient judicial, els atestats de la guàrdia civil, els
planells del barri suburbial i l’esgarrifós material fotogràfic.
Quines
emocions creu que imperen en el fenomen migratori? Una persona que ha de deixar la seva
casa i la seva terra per aconseguir fugir de la misèria i unes condicions de
vida infrahumanes no ho pot fer de cap altra manera que des de la tristesa i el
desconsol.
Com
creu que hauria estat la història la Mariana i la seva família si no hagués
vingut cap a Catalunya? Haurien
tirat endavant, sens dubte, com la immensa majoria d’andalusos que van optar
per seguir sota la tirania dels terratinents abans d’embarcar-se en l’aventura
de la emigració. Haurien continuat explotats i maltractats i els recursos
culturals i educatius els hagueren arribat unes generacions més tard, però
haurien tirat endavant com ha tirat endavant Andalusia.
La seva novel·la és memòria d’una societat i la memòria
ve a ser passat que vol seguir essent present. Vostè viu de passat, de present, de
futur o de la conjunció de tots tres temps? Jo visc del present i m’alimento del passat que m’ha format emotivament per
ser la persona que soc. El futur no existeix fins que hi arribes i quan hi
arribes deixa de ser-ho i esdevé present.
Creu que
aquesta obra té un alt contingut didàctic? Se’m va
molt difícil trobar un contingut didàctic a la meva obra, detesto les obres que
intenten alliçonar, jo només m’invento una historia i l’explico.
Quina creu que
podria ser la banda sonora d’aquesta novel·la? Jo escric amb música, no puc fer-ho sense. Per tant la banda sonora de la
Filla de la Tempesta és la música que m’ha acompanyat entretant l’escrivia...
Amy Winehouse, Alicia Keys i Edith Piaff.
A l’actualitat
hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui
escriuen els seus llibres. Creu que els escriptors de veritat com vostè,
aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la
feina que fan? Uf, aquesta pregunta, per
contestar-la, necessitaria escriure una altra novel·la, intentant resumir la
qüestió et diria que no és que ens haguem de justificar, no és això, el
problema es que no trobem cap aparador per mostrar el nostre talent perquè està
ocupat per allò que la gent compra.
Si li
prohibissin escriure... a què es dedicaria? jajajaja,
em donaria de baixa de la societat, em faria una cabana dalt del bosc i viuria de la caça i de la pesca. No pensis...
És molt seductor.
Per
finalitzar, ens agradaria formular-li la pregunta de la casa: Quina és aquella
pregunta que mai li han fet? Ens la pot contestar?
Tens
por a fracassar? És
allò que més m’aterra i, sobretot, amb aquesta novel·la. És la més bona que he
escrit. És de les més bones que he llegit. Si no arribo a la gent l’opció de la
cabana guanyarà molts punts.
Moltíssimes gràcies pel seu temps. Li desitgem l’èxit
que mereix!
La Petita Llibreria
Àngela Sánchez Vicente
