dimarts, 26 de juny de 2018

Entrevista a Miquel Fañanàs


Avui us presentem una obra sense comparació, un desastre natural al cor de les terres catalanes. Ens acompanyeu en l’aventura?

Realment sóc una fanàtica de les novel·les catastròfiques, crec que poques coses en aquest món són tan esgarrifoses com les forces de la natura quan es descontrolen.
Ens situem a la novel·la Susqueda, en què es narra la Crònica d’una catàstrofe.
Brutalment visual i amb reaccions molt humanes, ens traslladem a tan insigne enclavament català però amb una visió nova i inquietant.
Què passaria si un dia les aigües del riu Ter es descontrolessin i la presa de Susqueda comencés a esquerdar-se? 
Crec que no hi ha millor premissa per a una novel·la.

És molt interessant tenir obres a l’abast ambientades en el nostre territori perquè l’ambientació ens sigui propera. Això juntament amb una gran trama com la que ens proposa en Miquel Fañanàs i uns protagonistes ben treballats són la base per a una novel·la que no us deixarà indiferents.
 
© Jordi Fañanàs
Amb “La bruixa de pedra”, “El gran inquisidor” i “Bonastruc, el jueu” ja ens va mostrar  el seu amor per les terres gironines i el seu poder de paraula per crear i recrear unes històries trepidants i altament addictives que tenen el segell de qualitat de l’autor.
Cada una amb la seva pròpia personalitat i particularitat però amb el segell de l’autor.
Aquest cop cal que ens vestim d’intrèpids supervivents i ens disposem a llegir el blog de l’Oriol Rovira, en què periòdicament s’actualitza l’estat de la presa i les noticies sobre el terratrèmol localitzat a Amer que ha afectat la zona.
Ell és la veracitat, contraposada a la tranquil·litat disfressada amb mentides dels mitjans de comunicació de masses.
Sentireu el terratrèmol, viureu la por a una inundació, sereu testimonis de la lluita per la veritat, i les conseqüències i els fets que es van succeint us embolcallaran en una aventura actual, fresca i innovadora.

De la mà de Columna Edicions, teniu una nova cita amb tan il·lustre autor. Aquí us deixem les seves pròpies paraules.
 
Quan vas sentir que el món de les lletres t’estava esperant? Als vint anys vaig tenir l’oportunitat de fer algunes coses relacionades amb el món del periodisme a la revista Presència i a El Correo Catalán, per després fer de corresponsal al Diario de Barcelona i també a El Periódico de Catalunya. És l’any 1981 que decideixo escriure un relat curt (Susqueda), que presento a un premi literari i quedo finalista, premi que l’any següent guanyo amb el relat Heu vist en Tana? L’any 1983 publico el primer llibre, que és un recull de narracions, i a partir d’aquí ja publico novel·les de diferents gèneres fins avui. 

Quina és la qualitat que més aprecies en un escriptor? I la que menys? La que com a lector aprecio és la concreció en l’exposició argumental i l’habilitat en “atrapar” al lector en la lectura. La que menys és just el contrari, es a dir, allargar innecessàriament un text.

Quin és el teu llibre de capçalera, aquell que et va lligar a la lectura i potser va donar peu a l’escriptor que ets avui? Quan era un vailet em varen enganxar els llibre Aventuras de Guillermo de Richmal Crompton, per a mi equiparables en el seu moment al que avui és el fenomen de Harry Potter. Després recordo que vaig quedar fascinat per dos llibres en concret: Dràcula de Bram Stoker i Sinuhé el Egipcio de Mika Waltari.

Si poguessis fer un viatge en el temps i l’espai i fer un sopar literari amb grans autors, a qui convidaries? Convidaria aquests que acabo de citar, però també hi afegiria Primo Levi, Carles Rahola, Josep Pla i Prudenci Bertrana.

 Si et prohibissin escriure... a què et dedicaries? A llegir, tot i que llegir sense poder escriure em faria patir molt!

Creus que les teves obres La bruixa de pedra, El gran inquisidor i Bonastruc, el jueu es poden interconnectar entre elles amb el teu amor vers les històries ocultes de Catalunya? Són llibres independents un de l’altre tot i que tots ells tenen punts de coincidència i també alguns personatges que d’alguna manera els relliguen. En aquest sentit, efectivament es poden interconnectar.

Imagina que poguessis triar una de les teves obres per anar-hi a passar uns dies. Quina triaries? Bonastruc, el jueu retrata una època de la història apassionant, tot i que també trista, però en qualsevol cas, interessant.

Què t’atrau de la història? I de reescriure-la? M’atrau la possibilitat de recrear-la a través de personatges reals o inventats, és a dir, fer que el lector se la faci seva, entri en aquella època que jo descric i d’alguna manera l’ajudi també a entendre i conèixer una part de la història a través d’un relat que incorpora dosis de ficció a uns fets històricament reals. 

Què creus que és més fàcil, escriure sobre fets reals o relatar una història de ficció? Personalment trobo que és més fàcil escriure una història enterament de ficció. Parlar de fets reals, tot i que estiguin emmarcats en una ficció, obliga a un treball molt més acurat i a una documentació més aprofundida.  



Si ens centrem en l’obra Susqueda, què et va inspirar? El relat curt que havia escrit l’any 1981 i publicat l’any 1983, a banda que aquest 2018 és el cinquanta aniversari de l’acabament de la presa i vaig pensar que era el moment de fer la novel·la que no s’havia fet.

Quins trets de l’Oriol comparteixes? Bàsicament, la passió per la informació, el periodisme honest.

Creus que la societat civil té més poder que els grans mitjans de comunicació? Els grans mitjans de comunicació tenen la seva línia editorial i intenten influir en els seus lectors, però és evident que la societat civil organitzada té poder, i sovint aquest poder col·lectiu aconsegueix alterar els plans mediàtics inicialment establerts.

La societat civil és molt més voluntariosa i valenta del que pensem quan hi ha una catàstrofe natural? La societat civil ha demostrat a bastament que sap organitzar-se i actuar de manera decidida i valenta davant fets dramàtics i urgents, sovint obviant els protocols oficials, lents i caducs. Open Arms n’és un bon exemple.

Si poguessis posar un fil musical a aquesta novel·la, quina creus que seria la seva cançó? Ara mateix se m’acut la cançó de Raimon que diu “Al meu país, la pluja no sap ploure, si plou poc és la sequera, si plou massa és el desastre”.


En l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o altres que ni tan sols són ells que escriuen els llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la feina que fan? Certament, en els darrers temps han proliferat els anomenats escriptors mediàtics, que, certament, venen molt, particularment durant la Diada de Sant Jordi, però no tant pels mèrits de llurs obres sinó per l’efecte de ser cares conegudes, particularment del medi televisiu. Què hi farem!

Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil perquè gràcies a les xarxes socials hi ha més interacció amb els lectors? No és que sigui més fàcil, però tanmateix les xarxes socials han contribuït i ajudat a una major difusió de l’obra entre un ventall de possibles lectors als quals abans era molt difícil d’arribar.

Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa: Quina és la pregunta que mai no t’han fet i creus essencial respondre? Ens la respons?

Creus en les muses, la inspiració per endegar un determinar projecte literari? Com deia aquell, si les muses existeixen, millor que m’agafin treballant. Crec en la disciplina, el rigor i la constància, que són les que al capdavall donen fruits.


Moltíssimes gràcies pel teu temps. Et desitgem l’èxit que mereixes!

La Petita Llibreria

Àngela Sánchez Vicente