“És possible haver comès un assassinat i no saber-ho del cert? Sospitar-ho, però no estar-ne segur? És el meu cas. I la incertesa no és gens agradable.” Així és com comença una de les darreres novel·les negres que m’ha captivat de la mà de Cossetània Edicions.
No és gens d’estranyar que Sota la neu bruta de Francesc Puigpelat hagi sigut guardonada amb el XXXVIII Premi de Narrativa Ribera d’Ebre.
Aquesta historia ens presenta una situació com a mínima tempestuosa i mai millor dit, un parell de matrimonis amics tornen d’esquiar a La Masella quan es troben al ben mig de la tempesta del segle, han de deixar el cotxe i continuar a peu, un quilòmetre que en dures condicions sembla molt més llarg, a l’arribar al xalet ja no són quatre, només han arribat tres, en Salvador no hi és i encara que el seu amic surt a buscar-lo no apareix per enlloc.
Al matí següent troben el seu cos. I en aquest moment l’autor comença a jugar amb el lector, qui diu que ha sigut un assassinat? Qui el volia mort? Com va passar? Quan? ... moltes preguntes sorgeixen a la ment del nostre narrador i cap acaba desentrellant la realitat.
El fet més remarcable en aquest moment és que el que es presenta com una novel·la negra en si mateixa comença a derivar en una novel·la de personatges, de la relació entre els amics, els matrimonis i el desitjos inconfessables.
Desitjar la mort d’algú és el mateix que matar-lo?
Una novel·la inquietant psicològicament, escrita en primera persona ens mostra que potser la tempesta del segle també serà una tempesta emocional pels protagonistes, uns personatges molt ben construïts que evolucionen a partir d’aquest fet i que ens mostraran les seves llums i les seves ombres.
La prosa del autor és addictiva, realment l’he llegit d’una tirada, encara que és una novel·la curta m’agrada dosificar-les en un parell de dies per anar copsant les idees però en aquest cas m’ha sigut totalment impossible, com a lectora més que saber si realment va ser assassinat o no, volia descobrir tot el que embolcalla als personatges en si.
La sospita és més perillosa que la veritat, gelosia, infidelitat, traïció.... qui sap... però sota la superfície que mostren tota bonica com la neu blanca que acaba de tocar terra, a sota s’hi amaga, robant la paraula al autor, la brutícia d’unes ànimes humanes.
Un camí fred us espera per descobrir o no la veritat.
