Allunya-te'n i gaudeix-ne!
Després de “El món groc”, “ Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo”, “Si tu em dius vine, ho deixo tot... però diguem vine”, “Brúixoles que busquen somriures perduts”, “El món blau estima el teu caos”, “El que et diré quan et torni a veure”, "Els secrets que mai no t'han explicat" , “Finals que mereixen una història” i “El millor d’anar és tornar” ara ens retrobem amb l’autor optimista, positiu i que amb les seves paraules ens acarona l’ànima Albert Espinosa.
Avui ens retrobem amb un vell amic que ens presenta una obra diferent en estructura a les anteriors Si ens ensenyessin a perdre guanyaríem sempre és una obra formada per relats que en certa manera s’arrelen a la pròpia vida i les experiències de l’autor i ens recorda amb breus pinzellades les seves obres anteriors amb frases que ja van aparèixer en elles ja que formen part en certa manera de la saviesa apresa d’una persona que el va influir manera molt positiva quan més ho necessitava, el seu pare hospitalari.
Abans d’entrar en matèria m’agradaria parlar del volum en si, amb una portada que ens convida al cinema acompanyant a dos nens que descobreixen per primera vegada quelcom especial i que a la mateixa vegada tenen una perspectiva diferent a la resta de públic ja que no són a la platea de butaques, sinó que ells són qui mostraran la pel·lícula.
No hi ha groc a la portada, però només obrim el llibre ja ens el trobem, el segell de l’Albert, el seu groc i ja el de tots els seus lectors.
Una edició il·lustrada per Vero Navarro que encerta de manera sublim com donar un caire més especial als curts relats de l’autor.
En el pròleg ja ens avisa que pretén tractar temes que encara no ha tocat en la seva prosa però el que és indiscutible és que la prosa del autor sempre ens toca l’ànima i aconsegueix arrencar-nos alguna llàgrima i alhora ens obra un ventall d’esperança.
Cada relat ve introduït amb una entrada de cinema i tres cites, una d’elles d’un autor cèlebre i les altres dues d’alguna de les seves obres anteriors.
L’ànima del llibre és mostrar-nos quelcom molt difícil d’aprendre en fred i en calent, les pèrdues sumen i no resten, una idea que d’entrada costa molt d’assimilar, diuen que de tot se n’aprèn però és un aprenentatge dur i llarg.
La prosa de l’Albert és molt lleugera i no és complicada, diu el que vol dir i porta al lector a entendre-ho d’una manera directa, no afegeix floritures i això crea una forta connexió emocional que crea un lligam empàtic amb el lector i els personatges de cada relat. No podria triar-ne un per sobre dels altres, així que haureu de llegir les seves histories per arribar a comprendre millor al propi escriptor.
Debutxaca ens obra una finestra a un món d’emocions colpidors.
Gràcies Albert.
