Per Àngela Sánchez Vicente
Pel meu cos corre sang andalusa i catalana i el meu cor
batega amb la mateixa intensitat tant si està escoltant una Salve Rociera o el
Virolai, m’agrada l’olor a tarongers florits i els patis cordovesos d’on el meu
pare va néixer, però alhora em colpeix la serra de Montserrat i la Barcelona
natal de la meva mare.
A casa mai hi ha hagut problemes per entendre i viure en
aquesta dualitat, tot i que, s’ha d’entendre el fet migratori que va portar el
meu pare a Barcelona quan era tan sols un nen, el xoc cultural (encara que va
ser mínim) que va provocar el casament del pare amb la mare i com al dia a dia
anàvem acollint tradicions d’ambdós territoris i d’ambdues histories creant la
nostra pròpia, única i intransferible.
En una època de banderes i d’identitat sempre he entès
que potser s’ha de viure per entendre-ho o bé documentar-se. Amb l’obra d’Un home que se’n va he vist imatges
dels meus avantpassats i de com poc a poc som catalans però amb un llegat molt
extens al darrera.
L’autor, en Vicenç
Villatoro explica de manera magistral com el seu pare va abandonar les
terres andaluses, que el va motivar, el motiu de la tria del destí, l’arribada
i un periple que no va ser gens fàcil.
Amb una Espanya franquista i marcada a foc per la guerra
tenim un teló de fons incomparable i tan ben documentat que ens fa entrar de
cop a la trama interessantíssima de l’obra.
Si que és una biografia d’una nissaga, però alhora és un
retrat d’un fenomen social que es va donar en massa entre els anys cinquanta i
seixanta.
El seu avi, que va ser presoner i va patir l’agonia de
veure’s condemnat a mort, es va motivar en la recerca de l’anonimat i d’una
vida millor i plena d’oportunitats per als seus fills.
Un salt que no és gens fàcil, és tallar de cop les arrels
de l’arbre que et sosté a terra i anar a plantar esqueixos a un territori que
no coneixes.
Mils de preguntes et poden venir al cap: Què passarà amb
els meus fills? Ho entendran? S’adaptaran? Com podré fer-me càrrec de la
família a un lloc que no conec? I la meva pàtria? Tornaré? I l’enyorança?
Quan no hi ha més sortida has de fer el pas i l’avi del
Vicenç Villatoro va ser un home valent i agosarat com tots els homes i dones
que varen buscar una sortida lluminosa a les seves vides.
De la mà de Proa podem
gaudir d’una obra narrada en primera persona i en que la documentació és tan
didàctica que ens fa sentir en la pell dels que ho varen deixar tot per la seva
veritable pàtria: la seva família i el benestar d’aquesta.
Realment m’ha caigut alguna llàgrima pensant en el que
devien viure el meu avi que no vaig arribar a conèixer i el meu pare. És una
novel·la amb tant sentiment i amor que et deixa sense paraules, sense alè... et
toca la fibra sense voler i esdevé un dels millors llibres que hem tingut entre
mans aquest any.
Diuen que només qui ho viu ho pot sentir però llegint
aquesta novel·la molts sentireu aquesta coctelera emocional que l’autor us proposa.
Què, us animeu a conèixer a la seva família i les seves
arrels?
No us en penedireu pas! Es un llibre cent per cent
recomanable!
