Us presentem
el Premi Sant Jordi 2015 en format
de butxaca i realment us el
recomanem d’una manera molt vehement per diversos motius: la trama original i
altament addictiva, la prosa encisadora del seu autor, la humanitat i
generositat d’en Pep Puig... podríem fer una llista de punts forts de la
novel·la i no acabaríem mai.
Un dels
grans poders que amaga la lectura de La
vida sense la Sara Amat és que el podem classificar i ordenar amb aquelles
novel·les que no deixen indiferent al lector i convida al diàleg posterior.
Nosaltres, tot l’equip de La Petita Llibreria l’hem llegit i hem extret grans
sentències i idees que sense aixafar-vos la trama us intentarem explicar a
continuació.
El tret de
sortida de l’aventura al passat, en els dies d’estiu que la Sara Amat era una
petita entremaliada que cercava noves experiències i trencar amb tot allò que
l’envolta.
Un dia
assolellat en que va sortir a jugar a cuit a amagar amb els seus amics ja no va
tornar, va desaparèixer deixant un buit que molts han sabut omplir però
d’altres no i encara la recorden com si el sol d’aquell estiu encara els cremés
la pell.
El narrador
de la historia és en Pep, l’únic que sap que no va desaparèixer aquella nit
sinó que es va colar a casa seva. No hi va estar massa temps allà amagada però
hi van passar les suficients coses com per deixar una empremta massa profunda a
la memòria del nano.
Pot un
record abastir-nos tota la vida? Poden uns pocs dies donar sentit a tota una
existència?
En Pep era
un nano enamoradís, obedient i potser amb una mancança d’objectius i ella era
massa tabalot, un cul inquiet, una fugitiva.
Què n’és ara
de la Sara? I d’en Pep?
De la ploma
àgil d’en Pep Puig brolla una historia que ens deixarà
sense alè i ens farà reflexionar sobre la condició humana, sobre el passat, el
futur i els paper dels records a la nostra vida.
Sobre una
trama que és molt interessant i amb pocs precedents crea uns protagonistes amb
molt de caràcter i uns sentiments que van evolucionant de manera brutal tot
emmarcant-ho en uns escenaris on tots ens hi podem sentir propers.
La seva gran
empatia i el llenguatge de la novel·la fan que un cop l’obres no saps com però
ja et sents part de la historia i no en pots sortir fins que giris la darrera
plana.
Deixareu
escapar aquesta gran novel·la que ens ofereix labutxaca?
Sabeu que no
som massa de recomanar premis perquè a vegades ja se sap allò que diuen “agafa
fama i posa’t a jeure” però en aquest cas no és així, és una novel·la
interesant, única i ens despertarà de la nostra quotidianitat.
Jo en el
vostre lloc no ho pensaria massa i aniria a buscar-lo i m’endinsaria a la
historia d’aquets dos nanos que han crescut en direccions oposades però amb un
mateix punt de sortida.
