Els
secrets que mai no t’han explicat per viure en aquest
món i ser feliç és la darrera aportació literària d’Albert Espinosa, una obra totalment diferent a les anteriors com
“Brúixoles que busquen somriures perduts” o “El món blau estima el teu caos” però amb les que comparteix ànima.
L’autor és un home admirable, una persona que
aporta llum a aquells que l’envolten i que pretén transformar la foscor en llum
i la pèrdua en guany.
Ell mateix ens explica que aquesta darrera
obra no s’ha de llegir, sinó inspirar, l’hem de fer nostra afegint i traient
idees, donant un pas més enllà dels convencionalismes i anar a la recerca del
nostre jo interior, aquell que ens empeny i ens frena depenent del moment.
Certament la seva portada en apropa a un
Univers infinit, a una nit estrellada al moment on les pors són més vives però
també on l’espai és infinit. Al començar-ne la lectura no estava gens d’acord
amb el que ens proposa, comprenc perfectament el moment en que va escriure
l’obra ja que ho he patit a la pell i sé que jo no ho hagués pogut fer, però a
mesura que anava inspirant plana a plana he comprés que no es tracta d’una
doctrina o un alliçonament, sinó de la necessitat de compartir amb un mateix
allò que realment ens pot portar cap una felicitat que sembla llunyana.
Rosa
dels vents ens ofereix així una obra per gaudir i
mostrar a cada lector la seva pròpia
força interior.
L’autor comença amb reflexions personals,
inspiracions per a ser feliç cada dia, amb lletres diferents, colors, dibuixos,
subratllats, una al·legoria al desordre i a les paraules que criden sobre el
paper, inspiracions per viure en aquest món, a somnis i desitjos que amaguem
als nostres cors.
Un dels apartats que més m’ha agradat és el
que conformen les tisores dolces, aquelles petites coses que ens fan recordar,
pensar o somiar en quelcom especial, també aporta cites inspiradores que
marquen el món per la seva universalitat ja siguin de John Lennon o de Henry
Ford.
De la mateixa manera que ens regala una petita
finestra als seus records d’infantessa i el que li aporten al seu avui, acabant
amb vint-i-tres inspiracions en forma de recomanacions que el fan sentir viu
com una música, una pel·lícula o un lloc.
Una obra profunda amb un format lleuger i poc
estàndard. Un llibre que podríem considerar d’autoajuda tant per l’autor mentre
escrivia com pel lector mentre l’inspira.
Entre aquestes primeres planes l’autor us
presenta la seva intencionalitat i el seu dolor en transformació.
El que jo avui afegeixo és una de les meves
inspiracions que em fan sentir viva.
