Estem
acostumats a que la historia d’una novel·la ens vagi presentant els seus
personatges i en més o menys mesura els vagi donant veu, doncs bé, l’Emili Bayo fa tot el contrari en la
seva darrera obra Més que ràbia que
ens presenta Llibres del Delicte.
En
aquesta novel·la escrita en primera persona per onze personatges diferents
s’anirà forjant una trama de corrupció, enveja, triangles amorosos, xantatges,
corrupció i ràbia, molta ràbia.
L’autor
és capaç de mostrar-nos un moment actual, on regnen els polítics i el procés
independentista, des de la visió de diferents persones i com cada una d’elles
reacciona i la viu, cadascun d’ells ens mostrarà com la seva essència afecta al
món que l’envolta. Però no patiu, tot i ser onze veus us asseguro que són molt
diferents i cadascuna d’elles té el seus propis capítols.
Abans
d’entrar en matèria m’agradaria puntualitzar que el groc de la portada mai ha
estat tan encertat i que la força que aporta la imatge central és la mateixa
que marcarà el tempo de la narració i el sentiment que va fluint entre les
seves planes, una ràbia acumulada, en molts casos, heretada generació rere
generació i a punt d’esclatar.
Crec
que aquesta novel·la, tot i ser una ficció amaga un sentiment generalitzat de
la nostra societat, una barreja entre impotència i malestar encallat que espera
una solució que sembla no arribar.
La
trama ens presentarà l’Aina Saborit, diputada del Parlament de Catalunya i
líder independentista, el seu germà Francesc ha sigut assassinat i la seva
cunyada ha desaparegut.
El
cas caurà en mans d’en Ton Domènech, un mosso d’esquadra molt afí a l’Aina però
que a mesura que la conegui i observi el que amaga entre bambolines la política
no les tindrà totes.
Una
novel·la que avança a passos agegantats acumulant ràbia, una paraula que no
sembla gaire cosa però que amaga un sentiment potent, capaç de portar a aquell
que la sent fins a extrems insospitats.
Mentre
la llegia he sentit la ràbia continguda dels seus personatges, com si aquest
sentiment domines l’escena i acabes sent per a si mateix un personatge
intrínsec entre totes les veus. Realment m’ha sorprès i impactat.
La
prosa no és redundant, va al gra i mostra el que vol mostrar, no ens enreda en
floritures, els seus personatges es van entroncant creant la trama però en cap
moment perden la seva essència individual creant una obra coral definida i molt
ben construïda. Són personatges sòlids que atraparan al lector.
Per
acabar, crec que és molt interessant fer el reves del que ha fet l’autor, així
que us deixo la seva primera frase com a copsadora de tot plegat “És difícil contenir la ràbia”.
