Els nostres amics
de LLibres del Delicte ens sorprenen
amb una novel·la a vuit mans, crec que no n’havia llegit mai cap amb aquesta
combinació, una idea molt original i sorprenent.
Els quatre grans
mestres de la literatura que s’han reunit per crear una historia dura, fosca,
on els baixos fons de la societat es creuen amb la màfia russa, un món de
prostitució, drogues, diner i ambició fan d’aquesta novel·la un thriller negre
amb tocs psicològics profunds i girs inesperats.
Una trama que al
principi sembla molt ben definida i que va fent ziga-zagues fins a desembocar
en una sorpresa.
La novel·la es
presenta en quatre capítols, cada un d’ells escrit per un autor diferent,
comencem amb “El Robatori” escrit per Lluís
Llort, autor que recordareu de
novel·les com “Herències col·laterals”, un capítol que a més de presentar la situació
centra l’acció en dos personatges que no deixen de ser titelles al servei
d’algú més poderós.
La trama comença
amb el robatori en un xalet d’un mafiós rus i les conseqüències que aquest fet provocarà
en cadena.
A la segona part
“Enyorar el senyor Lobo” escrita per Sebastià
Bennasar, autor que trobareu en el recull de “Les veus del crim”, descobrim
el món de la màfia russa, de les persones que viuen en aquest xalet i com
aquests han estat fent-se amb una gran part del pastís dels baixos fons de la
Costa Brava.
A la tercera part
“L’amo del Titànic” escrita per Marc
Moreno, autor que reconeixereu en
“Els silencis dels pactes”, descobrim allò que a desencadenat el robatori, una
manera de recular en el temps i mostrar com les ànsies de diners i el desig
poder poden enterbolir la ment i fer creure allò que es vol i no el que és
real.
Finalment, arribem
al desenllaç a “La reina de diamants” de la mà de Salvador Macip, autor d’”Hipnofòbia” entre d’altres, descobrim que
res era el que semblava i que les persones que s’amaguen rere la mascara de la
ingenuïtat i la feblesa són les més dures i capaces de cometre els crims més
cruels.
La genialitat
d’aquesta novel·la recau en el fet que cap dels autors perd la seva pròpia veu
ni la seva pròpia manera d’escriure, tots quatre conflueixen en la trama i la
porten endavant fins a crear una historia força rocambolesca però que enganxa
al lector.
La reina de diamants és la carta
que necessiten aquests quatre reis per crear l’escala perfecta de color.
Aquesta novel·la
m’ha recordat les matriosques, aquelles nines russes que amaguen una dintre
d’una d’altre a quina més bonica i sorprenent.
Aquestes quatre
veus negres donen profunditat, solidesa i caràcter a uns personatges que
trasbalsen al lector i el porten a límits insospitats.
