Tinc el plaer de
compartir amb vosaltres una obra curta però que queda en el lector durant molt
de temps, irònica i contundent, una comèdia
de situació on els dos personatges principals juguen al gat i a la rata.
En Jordi Galceran (Barcelona 1964) és
autor d'obres tan emblemàtiques en els escenaris catalans com Paraules
encadenades (Premi Born de Teatre, 1995) o Dakota (Premi Ignasi Iglesias,
1998). Ha fet traduccions i adaptacions de diverses obres i ha treballat de
guionista de televisió en sèries tan conegudes com Nissaga de poder o El cor de
la ciutat. El mètode Grönholm li ha obert les portes de l'èxit internacional, i
ara ens sorprèn amb El crèdit.
No sé si heu anat
mai a demanar un crèdit al un banc, espero que no, però en aquest cas l’Antoni
va al banc a demanar un crèdit i quan el director de la sucursal li diu que no,
aquest l’amenaça amb enamorar a la seva dona i fer-se-la, així mateix, aquí
comença una batalla d’ingeni i lingüística on les casualitats fan pensar a un i
penedir a l’altre.
Tot hauria quedat,
potser, en un no res, si aquest director no estimes tant a la seva dona i li
explica el que li ha passat, aquesta s’ho pren com una ofensa i el fa fora de
casa... sembla que les prediccions de l’Antoni es van acomplint, així que tots
dos es tornaran a reunir.
El crèdit, es va
estrenar a La Villaroel sota la direcció de Sergi Belbel i amb dos
protagonistes de luxe, en Jordi Boixaderas i en Jordi Bosch. Només de pensar el
que em vaig perdre em fa bullir la sang.
labutxaca ens ofereix una
comèdia de situació a l’alçada de comèdies com l’Hotel Fawlty o ‘Allo ‘Allo.
Però tota comèdia
basada en una realitat com aquesta on el rerefons social i la crisi econòmica
esta escanyant a la classe baixa i mitjana, fa proliferar l’ingeni de les
persones i tot allò que hagués pogut no ser acaba sent.
Una de les
critiques més dures que s’amaga entre les seves planes és el fet que la paraula
d’una persona no es quantifica en Euros i per això sembla que no té cap valor.
Jo aquí, si hem deixeu, posaré el crit al cel.
Crec sincerament en
la paraula de la gent, no hi ha res més representatiu d’un mateix que la seva
dignitat i la seva paraula. Si una persona té paraula pots confiar en ella,
també és cert que hi ha gent que no en té de paraula, però aquests no acostumen
a donar-la ja que per a ells mateixos no té valor.
Sobre dos
personatges contundents recau tota la acció, però l’acció que queda amagada
rere d’ells en els personatges que de manera més indirecta interactuen amb
ells, com la dona i el germà del director del banc, sorprendran al lector i ens
faran descobrir com d’un engany és pot treure una veritat.
Aquesta obra
teatral té el crèdit que cadascú de nosaltres li vulguem donar, però crec que
val la pena descobrir com amb ironia i una llengua ben afilada és poden donar
arguments increïbles per lluitar pel que un creu just i necessari.
